Els nois, davant el feminisme: «No s’ensenya bé. Molts el vivim com un atac»

Va arribar un moment en què va decidir que ja no volia parlar més del tema a classe. Suposava exposar-se massa. «Era començar a debatre i trobar-se amb una manada de tios que comencen amb les denúncies falses», explica l’Erin, una estudiant de primer de batxillerat que als 16 anys va arribar a la conclusió que era impossible debatre sobre feminisme amb ells, perquè al final tota l’hora s’havia de dedicar a justificar el perquè de la necessitat de la xerrada. «És increïble el negacionisme del masclisme que hi ha entre els nois de la nostra edat. L’odi envers el feminisme no és ni mig normal», assegura aquesta noia barcelonina, que assenyala que això no és una cosa que passi només al seu institut –el Quatre Cantons, un dels que més temps fa que potencien l’educació en igualtat– o al seu barri –el Poblenou, un barri de «classes mitjanes»–, sinó que és una cosa generacional en la qual tenen molt a veure dues coses: els ‘youtubers’ antifeministes i la seva estratosfèrica influència en els joves, i l’efecte rebot cap a les polítiques igualitàries.

«Els han convençut que el masclisme no és real, que el feminisme és que les dones estiguin per sobre dels homes i que ser feminista és de febles. És el missatge que reben dels ‘youtubers’ i que es transmeten entre ells», prossegueix la noia.

Ells no ho veuen igual. En una xerrada amb EL PERIÓDICO, els alumnes del Quatre Cantons coincideixen en una cosa: alguna cosa falla en la manera en què s’està ensenyant el feminisme. «El feminisme no s’ensenya bé. Molts de nosaltres el vivim com un atac i això genera un enfrontament. Sentim que s’està donant a elles una cosa que nosaltres no podem tenir», comença el Guillem, del mateix curs. «Sempre ens apunten. Ens tracten de dolents. Els homes acabem pensant que tenim la culpa de tot el que passa al món. No ho veiem com una cosa igualitària», afegeix el Guillem.

Els nois no neguen el masclisme, però... És l’inici de moltes de les seves intervencions, convençuts que les noves lleis «s’han carregat la presumpció d’innocència dels homes». «Si una noia diu que l’he violat, la creuran a ella, no a mi, sol per ser una noia. Seré jo el que he de demostrar la meva innocència, i no ella, la meva culpabilitat. És aquella llei que diu que s’ha de firmar un contracte; una llei que va posar la Montero», diuen, en al·lusió a la llei del ‘només sí és sí’, reproduint els arguments de la ‘manosfera’. Obvien la realitat: que tot i la llei del ‘només sí és sí’, l’acusat té presumpció d’innocència, i és la denunciant la que ha de demostrar els fets.

«Elles estan per sobre»

Respecte al fet que el feminisme està mal vist entre els nois, homes, que tenen perfectament identificat les noies, ells ho neguen totalment, i així confirmen el negacionisme denunciat per les primeres. «El que està mal vist ara és no ser feminista. Per no ser feminista et diuen que ets masclista i no és així», diuen convençuts.

Estan convençuts que en qüestió de drets «està tot guanyat»; «en realitat, elles estan per sobre en drets», consideren. Una altra cosa és, admeten, el masclisme «al carrer». «Els comentaris i piropos. Això sí que passa i està malament», assenyalen.

La Sara, també estudiant de primer de batxillerat, té identificats dos problemes clars. El primer, que els nois a l’institut relacionen el feminisme amb el fet d’estudiar, de fer treballs. «El veuen com una obligació i això és el que els genera rebuig», reflexiona aquesta noia, que té clara una segona qüestió: cal començar a treballar-lo abans. «A primària no es treballa. Ens comencen a parlar de feminisme a l’institut, quan ja estan crescuts», apunta.

Com l’Erin i la Sara, l’Amanda considera que el problema és que els nois –influïts pels discursos reaccionessis dels «creadors de continguts»– senten que el feminisme els està oprimint. «Se’l prenen com un atac, que, si tu fas créixer les dones, ells es faran petits», apunta la noia. «Diuen coses com que les dones tenen més drets que els homes, que les dones no van a la guerra. Potser no s’han plantejat que el feminisme el que busca no és enviar les dones a la guerra, sinó que no hi hagi guerres», conclou aquesta noia. Totes tres parlen amb total llibertat perquè el director de l’institut, conscient de les dinàmiques que es generen, ha dividit l’entrevista en dos blocs. Primer, parlen elles, soles, en llibertat, i després, ho fan ells.

Mandats de gènere

Notícies relacionades

¿Com educar homes en l'edat del #MeToo?

«I si es marquen els mugrons, ¿què passa?»: retrat de la generació que s’ha alliberat dels sostenidors

«Quan comencem a parlar treuen coses com que les xifres de suïcidi entre els homes són més elevades i no s’adonen que el feminisme just el que vol és posar fi als mandats de gènere que exigeixen als homes reprimir els seus sentiments», prossegueix l’Amanda, convençuda, com l’Erin, que entre els nois està mal vist declarar-se feminista. «Si un noi és feminista, calla, perquè no es riguin d’ell, per integrar-se en el grup», conclouen, i reiteren que gran part del problema ve dels ‘youtubers’.

«Roma Gallardo, queda’t amb aquest nom. És un dels que els fica als nois idees al cap com que els drets ja estan aconseguits. Arguments simplistes que t’entren molt fàcil i que es poden escopir igual de fàcil, i que rebenten tots els debats», conclou l’Erin, a qui li bull la sang a l’escoltar aquest tipus de discursos. «Primer, perquè no som l’únic país del món, aquesta és una lluita global, i, després, perquè les lleis no ho són tot. Les lleis es vulneren cada dia i les lleis les cal defensar –continua–; mira el dret a l’avortament als Estats Units, per exemple».