La ‘llei del silenci’ i la falta de recursos llasten la lluita per fer del ‘bullying’ un assumpte d’Estat

No hi ha una partida econòmica específica. No hi ha estadístiques oficials sobre l’assetjament entre alumnes. La figura del coordinador de benestar als centres educatius no acaba de quallar bé. Moltes direccions escolars continuen amagant sota les alfombres els casos perquè no saben detectar-ho o perquè no volen perdre prestigi. I això malgrat que la violència entre estudiants és el principal problema per combatre una altra xacra educativa a Espanya: el fracàs escolar.

Bar insisteix: «El bullying no es combat amb una conferència cada tres mesos. Necessitem un canvi cultural cada dia. Necessitem que s’imposi la cultura de la convivència en pau».

Un exemple de la deixadesa administrativa respecte al ‘bullying’ és que l’Observatori Estatal de la Convivència Escolar (format per 40 membres de tots els àmbits, inclosos diversos ministeris) va començar la seva etapa el 2007, però ha estat tots aquests anys bastant aparcat, més enllà del pla de treball que va aprovar el desembre del 2021. Fa unes setmanes, en aquest intent ministerial per convertir l’assetjament escolar en un assumpte d’Estat, els seus components es van tornar a reunir per realitzar una radiografia de la situació.

L’organisme ha publicat guies (sobretot, enfocades als docents) per poder prevenir casos d’assetjament, saber detectar-los (una cosa gens fàcil perquè es continua imposant la llei del silenci a les aules) i saber intervenir per aturar-los. Igualment hi ha recomanacions per a la reparació de les víctimes. Aquesta és, almenys, la teoria. A la pràctica, les víctimes se senten poc menys que obligades a canviar de centre per fugir de l’infern. En els casos més extrems, l’assetjament pot acabar en suïcidi.

Per més bones i ambicioses que siguin, les guies no deixen d’incloure meres orientacions. A l’estar transferides les competències en Educació, cada comunitat autònoma ha de prendre les seves pròpies mesures. «Si fóssim massa específics estaria envaint competències», explica el secretari d’Estat.

El silenci

Bar admet que el silenci ho empitjora tot. El silenci tant de les víctimes que no denuncien el seu calvari com el de les direccions escolars que tapen els casos per no perdre prestigi. «És essencial que les escoles i els instituts abordin amb energia aquest problema. El que no es visualitza no es pot atacar. Moltes vegades, el problema és que es detecta tard», conclou.

El primer problema per erradicar la violència a les aules és la falta d’estadístiques oficials. Hi ha molts estudis sobre l’assetjament a les aules, però tots són d’organitzacions no governamentals, com la Fundació Anar o Save the Children. Les dades són demolidores. Un de cada quatre alumnes (24,4%) percep que hi ha assetjament escolar a la seva classe. Els xavals enquestats estan convençuts que ni els docents ni les direccions escolars fan gaire per frenar l’assetjament. El 45,4% considera que el seu professor no fa res i sis de cada deu (61,7%) afegeixen que la direcció del centre també es queda de braços plegats. Igualment, la meitat dels alumnes admet que els seus companys tampoc mouen ni un dit per aturar l’assetjament.

«Comissaris polítics»

Les dades preocupen, i molt, al Ministeri d’Educació. Però l’objectiu és tenir estadístiques oficials, fer una radiografia institucional del problema. Per fer-ho, el departament de Pilar Alegría ha encarregat un estudi sobre «indicadors de convivència» a la professora universitària María José Díaz Aguado. L’informe es publicarà al llarg del 2023 i, a partir d’aquí, s’encarregaran altres radiografies estadístiques.

Notícies relacionades

‘Bullying’: els botxins escullen les seves víctimes durant els primers dies d'escola

La meitat de l’alumnat pensa que les escoles no actuen contra el ‘bullying’

El secretari d’Estat no es mostra gaire preocupat per la desigual implantació que està tenint la figura del coordinador de benestar, un professor que de vegades ha de treure temps d’on no en té per vigilar els possibles casos de ‘bullying’. És un lloc important –com, al seu dia, ho va ser el gestor de casos de covid– que ve imposat per llei, tant per la d’educació com per la de protecció a la infància. Tot i això, algunes autonomies boicotegen la figura. Per exemple, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso (PP), els va anomenar «comissaris polítics».

La realitat és que Educació és un ministeri de recursos econòmics limitats i no es pot permetre, per exemple, ambicioses campanyes de publicitat que realment remoguin consciències i contribueixin a canviar la cultura de la violència escolar. A més, cada territori té autonomia per decidir on inverteix els recursos públics que reparteix el ministeri.