Sergi Mas: «Amb 13 anys ja vaig tenir la idea de fer un pòdcast amb El Periódico»

El periodista i comunicador dona la cara, cinc dies a la setmana, en el pòdcast informatiu d’El Periódico. Aquesta missió condensa un llarguíssim currículum (ràdio, tele, premsa escrita i altres bolos) que deixaria bocabadat el senyor i la senyora Roper, personatges entranyables a qui Sergi Mas (Barcelona, 1964) admirava mirant la tele i llegint El Periódico en l’adolescència. Respon aquesta entrevista des de Manolita Estudios.

-¿Alguna vegada a la vida es va veure fent un pòdcast de dilluns a divendres per a El Periódico de Catalunya? Doncs sí. Crec que sobre l’any 1978, quan va néixer El Periódico i veia a la televisió l’anunci del diari que protagonitzaven els Roper, que, per cert, era la meva sèrie preferida. ¿Te’n recordes? Bé, doncs, des d’aleshores, ja amb 13 anys, vaig tenir la primera idea de fer un pòdcast. La realitat és que en aquell any, el 1978, em comprava El Periódico i feia gravacions a casa en un magnetòfon amb tonteries meves i bromes telefòniques. Si allò era un pòdcast, doncs des de fa més de quaranta anys. 

-Faci de Francisco Umbral al ser entrevistat a la tele per Mercedes Milà: ha vingut aquí per parlar del seu pòdcast. És una nova manera de comunicar. És un «l’escolto quan vull». És, segons de què vagi el tema, una nova manera d’informar-se i entretenir-se. És un exercici de consum comodíssim i extraordinari. Pot ser que aquesta vagància que envaeix que el món modern ens faci consumir productes que no ens generin esforç. I escoltar és això: escoltar. Hi ha persones a qui llegir, en el dia d’avui, els suposa un esforç. Sens dubte, a mi no. Però gravar un pòdcast i que als dies t’arribi un comentari personal d’algú que viu a Colòmbia o a Dinamarca (això m’ha passat), és meravellós. 

-Llarga vida als pòdcasts. Eterna vida, amic. Eterna. No sé per què hi ha una duradora obsessió a fer desaparèixer la ràdio quan és el mitjà de comunicació que resulta més còmode per consumir. Quan dic ràdio dic pòdcast, és clar. I quan dic pòdcast he de dir que cada vegada –i cada dia– estic més obsessionat en la qualitat del so del nostre pòdcast. Un gran tema amb una qualitat de so una mica deficient redirigeix el producte a les escombraries. Si l’oient s’ha d’esforçar a entendre el missatge no em val. Qualitat, senyors. Qualitat. 

-Un producte amb la col·laboració de la redacció d’El Periódico. El pòdcast d’El Periódico compta amb la col·laboració de la redacció d’El Periódico. I he de dir que hi estic còmode i absolutament sorprès i agraït. Fa més de dos mesos que hi soc i no he rebut cap no. Ningú ens ha dit que no. La predisposició és espectacular i estic descobrint un grup humà –amb perdó– acollonant que m’ajuda a vestir temes dels quals són experts i jo no en sé res. Així que gràcies per la part que et toca. També gràcies al director d’El Periódico, Albert Sáez, a qui conec des de fa poc més de dues setmanes i que sempre ha apostat per l’àudio. Sempre. En tinc una prova: segur que ell recorda que tots dos presentàvem en una ràdio local de la ciutat (Ràdio Senyal, Barcelona, 1984) un magazín setmanal que es deia ‘Dos con leche’. I, sobretot, digui que soc pilota, el meu agraïment a la propietat, la família Moll, perquè si no apostessin per l’àudio aquesta entrevista no existiria. I l’àudio ja és present, però sobre tot futur. I no només el pòdcast. En poc temps direm: «Hola, Google. Porta’m un menú del dia número 3» i ens arribarà un dron per la finestra amb el menjar. I tot amb la veu. 

-Viu el pòdcast intensament. Hi ha dies en què m’encantaria dir segons quines coses, apuntar alguna opinió personal, però quan estic a prop d’apuntar una cosa que penso... redueixo marxa i em censuro perquè cada dia firmo un pòdcast que porta el cognom del mitjà per al qual treballo i que m’aprecio un munt, perquè vaig començar a llegir El Periódico a la barberia on em tallava el cabell i sempre el tenien. Sí, quan era jove em tallava els cabells. ¿S’ho creu? 

-M’ho crec. ¿Què o qui l’inspira? Ara semblaré una mica José Luis Perales, però m’inspira la pau, em relaxa, em dona vitamines, m’aporta idees. M’inspira veure una vaca pastant a la Cerdanya. ¡¡I a mi això m’avorria...!! Però ara no. Segur que va amb l’edat. I segur que es deu al nou entorn. Ja no corro per agafar el bus. Si no hi arribo, m’espero i agafo el següent. Hi ha qui, quan passa un segon, un segon, ¿eh?, al veure el semàfor en verd ja et toca el clàxon. ¡¡Un segon!! ¿Què farà aquesta gent en aquell segon? Bé, doncs ara estic en aquell moment zen perquè tot flueixi.

-Opera des de Manolita Studios. Manolita Studios és un homenatge a un dels tres gossos que he tingut en la meva vida; un ‘cocker’ adorable. Manolita Studios va ser un estudi d’àudio professional que em vaig muntar a la meva casa de Barcelona i després de la meva nova ubicació professional està readaptat a la meva casa a Andorra. D’això en té molta «culpa» Eduard Navarro, conseller delegat de Cadena Pirenaica i una bona persona que ha confiat en la meva experiència per realitzar nous projectes en el grup. Li estaré eternament agraït.

-¿Encara firma autògrafs com a President Montilla? No en vaig firmar cap. Mai. Ni vaig cobrar cap cèntim per imitar-lo fora del ‘Polònia’. Resulta que després d’una etapa potent d’imitacions al ‘Força Barça’ ja feia uns 11 anys que no imitava, i Toni Soler em va proposar imitar el president, que va derivar en una caricatura i posteriorment es va convertir en personatge amb expressions com «xist» o el «Visc a Catalunya», que van ser de collita pròpia, els famosos botifarrons, dels quals soc fan. Crec que, sense pretendre-ho, vaig millorar la seva imatge. Quan TV-3 realitzava les festes d’estiu per als seus treballadors vaig veure el president firmant autògrafs i fent-se fotos que li demanaven els joves a la rampa d’entrada a la tele. 

-Enviï una pregunta per a les ‘Mamarazzis’ Laura Fa i Lorena Vázquez. Holi, amiguis. ¿Us heu plantejat fer bolos per les ciutats sota el títol de ‘Mamarazzis’? Ja trigueu. 

-Una per a Xavier Carmaniu, el conductor d’‘El Tren de la Historia’. Vostè no ho sap, però soc fan del seu pòdcast. Ara ja ho sap. Contesti si li ve de gust. Però necessito que em digui quin és el tema que li agradaria tocar i que mai acaba fent. ¿Existeix aquest tema del passat? ¿Vol que fem intercanvi de documents d’àudio com qui canvia cromos? De fet, aprofito per comentar que ben aviat obriré al públic el meu arxiu de 2 Terabytes d’àudio. ¿De què serveix que tingui jo un disc dur? De res. L’arxiu està per compartir-lo. Gratis, sens dubte. 

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

-Una altra per a les col·legues de ‘Mi planeta me necesita’, Valentina Raffio i Miriam Lázaro. Esteu fent un PDOC. Producte de consum obligatori. I, a més, molt necessari. I convenient. ¿Ja ho sabeu?  I una altra pregunta: ¿Sou totalment lliures i sense pèls a la llengua a l’hora d’opinar o teniu una escletxa per la qual us calleu alguna cosa, no fos cas que algú es molesti...? ¿Eh?

-¿I per a Sergi Mas? Sergi, tens 58 anys i segueixes sense petar-ho, ¿no?  Resposta de Sergi: miri, cavaller. Dues respostes: la primera és que no fa falta petar-ho professionalment per ser feliç personalment, que és el meu únic objectiu i desig en aquesta vida. La segona resposta és: esperi’s unes setmanes, amic; tan sols poques setmanes. No em toqui el clàxon, que no tinc pressa. A més... ¿No veu que la muntanya sempre juga a favor? I afegiria una pregunta més: ¿Què et ronda pel cap? I la resposta: Doncs constantment els meus tres fills. Només m’obsessiona la seva felicitat, molt que abans que la meva.