Un any de l’incendi en el qual va morir una família a la plaça Tetuan: «Podria tornar a passar»

Actualment, segons les dades de l’Ajuntament de Barcelona, persisteixen 551 adults i 152 nens malvivint en infrahabitatges. Es tracta de 63 assentaments, instal·lats en solars i naus ocupades, on resideixen 251 adults i 32 menors, i 76 locals ocupats en què habiten 260 adults i 120 infants. Les dades són inferiors als de l’any passat. El nombre d’adults en aquestes condicions s’ha reduït el 7,8%, i, en el cas dels nens i adolescents, encara més: el 21%. Els assentaments han caigut el 26%, i els locals ocupats, el 27%. L’ajuntament ho atribueix a la «disponibilitat» d’espais a la ciutat, segons la comissionada d’Acció Social, Sonia Fuertes. Però les entitats socials tenen una altra explicació.

«El que ha passat aquest any és que l’ajuntament ha optat de forma massiva i deliberada pels desallotjaments administratius», es queixa Jéssica González, coordinadora tècnica de l’oenagé Amics del Quart Món. Fa més de 25 anys que aquesta entitat atén famílies que viuen en infrahabitatges. Ara estan en contacte amb unes 80 famílies. «Després de l’incendi de la plaça de Tetuan, la Guàrdia Urbana i els Bombers han entrat en molts assentaments i, si veuen risc d’incendi, els desallotgen amb aquesta fórmula que és immediata», lamenta. «El que ha passat és que aquestes famílies han anat a altres ciutats de l’àrea metropolitana, des de Montcada fins a Rubí, però ni han desaparegut ni se’ls ha donat alternatives», es queixa.

A diferència de la resta de ciutats, Barcelona té un servei únic a Espanya que es dedica a atendre les famílies que viuen en assentaments amb menors, que al seu torn està subcontractat. El lament d’aquest equip és crònic. «Els donem ajudes per a alimentació, per a roba, per a medicaments, els tramitem el padró, que tinguin metge de referència, casals per als nens a l’estiu..., però no podem donar-los el que necessiten: una vivenda», lamenten fonts d’aquest servei, fartes de veure desallotjaments de famílies i no poder fer res per donar-los una solució. Al viure en un lloc sense cèdula d’habitabilitat, no poden accedir a la taula de vivenda d’emergència. «És cert que aquest any hem tingut més recursos per a les ajudes que tramitem, però fins que no canviïn d’habitatge, fins que no accedeixin a un lloc digne on viure... les dinàmiques segueixen. És molt difícil assegurar el rendiment acadèmic dels nens, llocs de treball estables per als pares... i el risc d’incendi persisteix, evidentment», insisteixen.

Dinàmica metropolitana

L’exclusió de la vivenda pública d’aquestes famílies és un dels grans problemes. El segon, la dinàmica metropolitana, que, malgrat la tragèdia de l’any passat, continua sense resoldre’s. «Quan surten de Barcelona desapareixen, no hi ha res», es queixa González. La Generalitat es va comprometre a resoldre aquesta qüestió, fent un recompte d’assentaments amb els Mossos i activant un pla contra el sensellarisme. Preguntat per aquest diari, el nou conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, assegura que vol reprendre aquesta qüestió, assumint així que s’ha fet poc. Campuzano s’ha compromès a aportar recursos per al 2023.

«Hi ha bones intencions, però necessitem valentia i rapidesa», diu Fuertes. «Barcelona no pot resoldre aquesta dinàmica en solitari, necessitem una xarxa metropolitana, recursos i polítiques conjuntes», afegeix la comissionada, que recorda que la taula de vivenda d’emergència a Barcelona (a la qual no accedeixen aquestes famílies) ja acumula una llista d’espera de 600 casos.

Fuertes detalla causes estructurals que s’haurien d’aturar per acabar amb l’infrahabitatge: des de modificar la llei d’estrangeria (que impedeix a moltes persones sense permís de residència accedir al mercat laboral i a les ajudes socials) fins a abordar la precarització dels llocs de treball, la falta de vivenda pública i la regulació dels preus dels lloguers.

Notícies relacionades

La mort d’una parella en una barraca assenyala el barraquisme a la vora del Besòs

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

«És evident que estem parlant d’un sistema, però cal tenir clar que aquestes famílies també són persones i tenen drets. I sembla que no ho siguin i que no li importi a ningú», es queixa González. «És l’autèntica misèria més extrema, i res ha canviat», lamenta també Mercè Darnell, de Càritas. L’entitat tremola cada vegada que les famílies que viuen en espais insalubres els demanen electrodomèstics. «Fa uns dies, va venir una família que viu en una oficina bancària de Badalona sense nevera... ¿Què fem? És un risc per a un incendi, estan punxats al corrent. Però posa’t tu a viure sense nevera. ¿què mengen?», es pregunta.

L’Ikslan i la Zhara van morir víctimes de la pobresa. Però no són els únics. Dos mesos després de la seva mort, cremava una barraca a la riba del riu Besòs, a Montcada i Reixac, on van morir la Jéssica i el Munir. I un any abans, havia sigut la nau ocupada al barri del Gorg, a Badalona la que es va calcinar, i va deixar un balanç de dos morts i 17 ferits. «No ha canviat res. Als veïns no ens agrada que hi hagi gent vivint en aquestes condicions, i menys els nens», afirma Xavier Anton Galindo, veí de Badalona i voluntari de l’associació Badalona Acull, que ha acompanyat alguns dels afectats. Galindo explica que els supervivents d’aquella tragèdia continuen malvivint en naus ocupades. «Les institucions parlen molt, però no se’n preocupen. S’han oblidat que són persones», diu.