Els nens de les barraques: «Molta gent no t’estima perquè saben on vius»

«És una nena una mica poruga», la descriu la seva mare. Saray Martínez, asseguda en un sofà tret del contenidor i tapada amb una bata de Minnie Mouse, dibuixa mig somriure i mira a terra. «Sí, per exemple el metro... no m’agrada, em fa por», diu. Té 16 anys i no coneix cap altra vida que no sigui la de les vivendes precàries i autoconstruïdes amb lones, palets i fustes. Ara viu en una nau abandonada del barri barceloní del Bon Pastor que no té sostre. «Quan plou se’ns inunda tot i es podreix la fusta. Surten bitxos i de tot», diu la nena, acostumada a aixecar-se de matinada per buidar aigua. «Recordo molt poques coses de petita, de fer els deures a terra amb llapis i goma, de jugar per les naus o els solars amb els nens...». Hi ha moltes anècdotes que la seva mare relata que la nena ha oblidat. El que sí que té gravat és el rebuig escolar. «Els nens sabien que jo no era com ells», diu.

Assenyalada a classe

La Saray, com molts dels nens que viuen en barraques, no s’ha mantingut més d’un any al mateix lloc. «És viure amb el cor encongit pensant quan et desnonaran», diu la mare. «Et donen quatre hores per recollir tota la teva casa. ¿Què fas? ¿Què agafes?», relata la Noelia. Han viscut en diferents emplaçaments de Barcelona, però també de l’àrea metropolitana: Rubí, Montcada o la Llagosta, entre d’altres.

La Saray comença a moure els dits. En total, set escoles i instituts. «Algun amic conservo però és molt difícil. Cada any has de començar de zero. Molta gent no et vol perquè sap el que ets. Viure així no és el mateix... i passa això», assumeix la menor, víctima de tots els assenyalaments. «És assumir que tu no tens dret a fer festa d’aniversari, a anar a cases dels teus amics... Com vols que vinguin aquí, pensaran de tot», deixa anar. Recorda com l’associació Amics del Quart Món la portaven els dissabtes a fer excursions o activitats extraescolars. «Era una manera de trencar amb aquest món per unes hores, que no es mengessin el cap tancats a les caravanes», agraeix la mare.

Un dels problemes més grans que viuen les famílies a les barraques són els desnonaments. No tant de moment d’haver de recollir tota una casa en quatre hores, sinó el després. «¿I llavors on vas?», diu la Noelia. La família ha arribat a pagar un dineral per ocupar una nau o un local abandonat. Els grups que obren aquests llocs ja els cobren 1.200 euros. «I llavors estàs un mes, mes i mig, per muntar-ho tot: col·locar les fustes, fer la instal·lació de la llum i l’aigua punxada, col·locar el bany portàtil....», detalla la mare. Per a ella, aquell moment és el pitjor. «Dorms en cartrons, a terra, amb mantes... passant fred. Sense poder dutxar-te ni cuinar». La Noelia encara recorda els retrets de la Saray quan li tocava menjar entrepans durant un mes sencer. «És com si no fossis en aquest món. Penses ¿perquè em toca a mi això? Només vols que s’acabi aquest infern. No et queda res més que aprendre a viure així», explica la Noelia.

La higiene, un privilegi

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

La Noelia està convençuda que la vida que els ha tocat també ha acabat afectant la salut de la seva filla. «Ella ha tingut bronquitis cada dos per tres. Doncs normal, la tapaves amb mantes però al cap de dues o tres hores no agafava calor. O jugava pel carrer, no la podies tenir tancada. La de vegades que ens va tocar anar a urgències», diu. Després recorda quan va perdre al seu nadó de sis mesos, un nen que hauria sigut el germà petit de la Saray. «És clar que ho he pensat. Que el vaig perdre perquè allò no era vida. El nen va néixer abans de temps... però el problema va ser que a mi no m’arribaven les cartes per fer-me les revisions de l’embaràs», explica. En aquell moment la família vivia en un descampat a la plaça de les Glòries. «De dutxa teníem un cub, és clar que no és la higiene correcta per a una embarassada. Sortíem a buscar ferralla per menjar... La sensació de dutxar-te amb aigua caient i poder fregar-te és un privilegi, com ser en un núvol».

La família ha viscut escenes de tot tipus. Han estat aparcats diversos mesos en una gasolinera i han patit un incendi en el qual van perdre totes les seves pertinences. «Quan vaig veure allò de la plaça Tetuan se’m van estarrufar els pèls. Penses que tu pots ser el següent», diu la Noelia. Tant el pare com la mare sempre han treballat: ella de dependenta o netejadora. Ell, a la ferralla o en la recollida de residus. Però la realitat és que cap té estudis. «Jo vaig haver de sortir de l’escola als 9 anys: els meus pares em manaven cuidar els meus germans i preparar-los el menjar», diu la mare. Es va casar als 14 anys, i als 20 ja estava en un descampat. «No vull que la Saray segueixi aquests mateixos passos, espero que tingui un futur millor, oportunitats», afegeix la Noelia. De moment ja ha acabat l’ESO i està buscant un curs d’estètica de Formació Professional. Però dorm en un local. I somia amb un pis, una habitació per a ella sola. «El meu somni seria això... ah, ¡i que la meva habitació tingués un tocador!».