La «cultura de la violació» de Montero, un concepte acadèmic que incomoda el PP i el PSOE

El PP, amb el seu líder al capdavant, Alberto Nuñez Feijóo, ha considerat que l’acusació és un «disbarat de tal mida» que Montero hauria de dimitir. Segons la seva opinió, la ministra ha acusat el seu partit de cometre «fets delictius», pels quals els populars estudiaran la possibilitat de presentar una querella contra ella.

El PSOE no ha anat tan lluny però sí que s’ha desmarcat de l’estratègia de la ministra, al considerar que ella mateixa que ha experimentat l’«agressivitat verbal» per part de Vox, partit que va assenyalar que el seu «únic mèrit és haver estudiat amb profunditat Pablo Iglesias», no hauria «de jugar» amb foc. I, quan la ministra va proferir la seva acusació, la presidenta del Congrés, Maritxell Batet, va retreure a Montero que utilitzi a l’hemicicle expressions «no adequades dirigides a un grup parlamentari».

Terme acadèmic

Davant l’enrenou generat, Unides Podem ha manifestat als quatre vents que el terme «cultura de la violació» és un terme acadèmic, utilitzat en multitud d’assajos, documentals o fins i tot per l’ONU, i per tant no convé ni retirar-lo del diari de sessions del Congrés ni posar-se les mans al capdavant.

Como ha dicho muy bien la Ministra de Igualdad @IreneMontero, la campaña del PP de Galicia hace avanzar la cultura de la violación, según está definida nada menos que por la ONU. Y decir esto no es ningún improperio, es una descripción precisa y objetiva de un hecho material. ⬇️ pic.twitter.com/iLNh2JK1zQ

— Pablo Echenique (@PabloEchenique) 30 de noviembre de 2022

En concret ONU Dones assenyala que la «cultura de la violació és omnipresent» i està arrelada a un «conjunt de creences, de poder, de control patriarcals» que permet que es «normalitzi i justifiqui la violència sexual». Segons el parer de l’organisme internacional, precisament «posar nom a la cultura de la violació és el primer pas per desterrar-la».

L’ONU assenyala sis maneres de frenar aquest conjunt de comportaments i creences, entre elles «deixar de culpar les víctimes» dels atacs sexuals amb frases del tipus «anava vestida com una puta, ho estava demanant». Aquesta culpabilització està arrelada en cançons, pel·lícules i anuncis i, segons Montero, ha sigut reproduïda per dues campanyes, una del Govern gallec i una altra de la Comunitat de Madrid, per això considera que el PP promou la «cultura de la violació».

Les campanyes

En concret la campanya gallega, amb motiu del 25-N, dia d’erradicació de la violència masclista, aconsella les dones que no vagin a córrer en pantalons curts o tornin soles a casa perquè els atacs sexuals «no haurien de passar, però passen». I la Comunitat de Madrid va difondre al setembre una campanya similar, destinada a evitar la submissió química, en la qual aconsellava a les dones «vigilar sempre la teva copa» o «no acceptar begudes de desconeguts».

Segons l’opinió d’Unides Podem, aquestes campanyes suposen acceptar i normalitzar l’existència d’atacs sexuals i dipositar en les dones la responsabilitat de protegir-se. A més, diversos experts han denunciat que estan mal dissenyades perquè contribueixen a alimentar l’estereotip que els violadors són desconeguts que ataquen les dones en polígons o discoteques quan les estadístiques demostren que la majoria dels agressors són coneguts per les víctimes.

Al seu lloc, el partit morat considera que el PP hauria «de posar el focus en els agressors» i instar-los que no cometin violacions. Referent a això, la campanya del Ministeri d’Igualtat amb motiu del 25-N no es dirigeix a les víctimes o al seu entorn perquè denunciïn la violència sinó que busca la complicitat dels homes i els insta a col·laborar per acabar amb el masclisme violent.

L’origen

Notícies relacionades

Creix la «violència política» contra Irene Montero i altres líders: la viuen el 65% de les dirigents

¿Per què la llei ‘sí és sí’ rebaixa algunes de les penes? ¿Què buscava el Govern?

El germen del terme «cultura de violació» se situa en dos llibres: ‘Violación: el primer libro de consulta para la mujer’, editat el 1974 per Noreen Connell i Cassandra Wilson, i ‘Contra nuestra voluntad: hombres, mujeres y la violación’, de Susan Brownmilller (1975). Tots dos estaven dirigits a demostrar que les violacions als EUA eren més comunes del que es pensava i una manifestació extrema de la misogínia en la societat nord-americana patriarcal.

Des d’aleshores s’ha utilitzat en multitud d’assajos, llibres o documentals feministes per referir-se a com les violacions es normalitzen o es minimitzen en moltes societats i especialment en la indústria del porno.