¿És possible mantenir l’atenció de l’alumnat adolescent en aules amb un ordinador per pupitre?

La pregunta recorre els claustres i passadissos dels centres i ocupa més d’una nit en blanc entre el professorat: ¿Com mantenir l’atenció de l’alumnat adolescent en una aula amb una (o fins i tot més d’una) totpoderosa pantalla per pupitre? «Quan tens tot el matí el portàtil davant, el risc de perdre l’alumne és molt gran. I no és només el Mundial, són els jocs ‘online’ o fins i tot el xat de Gmail. Has d’estar molt a sobre, i amb tants alumnes per aula és impossible, sobretot a primera i última hora», resumeix la professora Mercè Garcia, delegada de la CGT Ensenyament a Barcelona, convençuda que la baixada de ràtio és una de les claus per solucionar la qüestió. Amb menys nens per grup és molt més fàcil tot, també competir per la seva atenció.

Héctor Gardó, cap de projectes de la Fundació Bofill, que està treballant en equitat digital, assenyala que aquest gran repte té «moltes dimensions». «D’una banda, és inevitable i desitjable que tinguem pantalles als centres. L’escola ha de ser similar a la vida, i en la vida hi ha pantalles; però... ¿com? ¿quantes hores seria raonable estar davant una pantalla? ¿A quina edat?», pregunta l’investigador, que afegeix que la preocupació, més enllà de quantes hores, ha de ser per fer què.

«De vegades parlem molt de les hores davant la pantalla i no dels usos que fem d’aquesta tecnologia, i aquesta és una dimensió molt important. ¿Què estan fent els joves en les hores que estan davant la pantalla? ¿Estan veient porno o estan aprenent a programar?», reflexiona Gardó, que apunta que no és el mateix llegir un PDF en una pantalla que fer una videoconferència amb l’altra punta del món. De fet, segons afegeix aquest investigador de la Bofill, ja hi ha estudis que apunten que es reté menys el que llegeix en una pantalla que el que es llegeix en paper.

El mirall

El mirallA ulls de Gardó, els ordinadors a l’aula són imprescindibles, però no tota la jornada. «Volem fer esport, art, ciència, diàleg... Les pantalles són un recurs que té sentit per activitats concretes», apunta l’investigador, convençut que el problema no és la tecnologia. «La tecnologia el que fa és posar-nos el mirall», assenyala i aporta l’exemple que els nens d’entorns desfavorits passen més temps a casa davant les pantalles que els que es crien en entorns més favorables.

El professor Andreu Navarra, membre de la Fundació Episteme, opina que el problema és que s’està fent una digitalització acrítica. «Això és una privatització. Són milions invertits en grans empreses, i a més d’una forma molt opaca», considera. «Aquí hi ha tres temes. El primer, ja hi ha estudis que confirmen que la digitalització no només no millora els resultats, sinó que els empitjora. El segon, que es fa per firmar contractes milionaris amb multinacionals, derivant a empreses privades diners que s’haurien d’invertir directament a les escoles. I, el tercer, el problema de l’estàndard digital; la digitalització està canviant les cultures de cada societat per un estàndard digital que substitueix les cultures pròpies pel consumisme. És un problema de globalització», sentencia Navarra, coordinador amb David Rabadà de ‘L’educació cancel·lada’. Aquest docent insisteix que ell està a favor de la tecnologia, però «primer has d’estar alfabetitzat». «Una digitalització massa agressiva desertitza la vida», afirma.

L’estudi a què es refereix Navarra sobre l’impacte de les pantalles en el rendiment escolar és una investigació de la Fundació COTEC sobre dades PISA 2018 que assenyala que l’alumnat que fa un ús molt intensiu de tecnologies digitals en el seu aprenentatge obté pitjors resultats en matemàtiques.

Navarra no és l’única veu –són moltes en instituts de tot Catalunya– que opina que el problema és omplir les aules d’ordinadors i tauletes quan hi ha alumnes que tenen dificultats per llegir i escriure.

Viure en el metavers

El cap de projectes de la Fundació Bofill afirma que problematitzar la inversió de 200 milions d’euros a digitalitzar escoles «és bastant un ‘first world problem’». «Si a un país pobre li diguessin que veiem com un problema invertir 200 milions en ordinadors no ho entendrien», reflexiona abans de remarcar que el més important ara és centrar-se en els riscos. «No dic que els nostres fills hagin de viure en el metavers, però han de saber què és. No pots ser crític amb una cosa que no coneixes», assegura.

Notícies relacionades

El 49,6% dels nens no es troben del tot segurs a l’escola

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

En una línia semblant s’expressa Maribel Tarrés, directora de l’institut Jaume Cabré de Terrassa. «L’adolescència porta implícita la tecnologia. Quan comencen l’institut els pares els donen les claus de casa, la targeta del bus i el mòbil. Hem de treballar amb això», exposa Tarrés, que té clar que els adolescents tenen dues vides: la presencial i la virtual, una cosa sobre la qual al Jaume Cabré parlen moltíssim a classe per alertar-los dels riscos que comporta.

«Per als nois és tan important com els veuen els seus companys de l’institut que com surten a la foto d’Instagram. Això és així i tenim l’obligació d’educar-los per aquest món», prossegueix Tarrés, que té molt present que els adolescents no han de perdre l’escriptura a mà. Al seu centre, de nova creació i completament digitalitzat, mantenen l’agenda en paper i és la que utilitzen, igual que també fan servir la llibreta per preparar els textos que després entregaran per ordinador. «El procés el fem molt a mà, i el passem a l’ordinador quan ja el tenim clar», afegeix.