Pòdcast ‘El Tren de la Història’: Napoleó, entre el mite i la realitat

A la història hi ha personatges que són veritables estrelles del rock, d’aquests que, gràcies a la seva popularitat, han sobreviscut al pas del temps. Sens dubte, un dels primers de la llista és Napoleó Bonaparte, que dos segles després de la seva mort continua generant debats apassionats.

Per a uns va ser un megalòman acomplexat que va voler dominar Europa, per a d’altres un visionari que va modernitzar França i va estendre els ideals revolucionaris de 1789 a tot el Vell Continent. O almenys ho va intentar, perquè hi va haver llocs, com a Catalunya, on li va ser impossible. De fet, va ser allà on va patir les primeres derrotes militars.

El febrer de 1808 a Catalunya es va produir una cosa excepcional. Un contingent de 5.000 soldats francesos i 1.800 cavalls va creuar el Pirineu i va avançar amb tota tranquil·litat fins a arribar a Barcelona, on les autoritats els van rebre amb els braços oberts. Bé, aquesta afirmació potser és una mica atrevida tenint en compte que feia un munt de segles que gals i catalans es tiraven els plats pel cap. I segur que veure un exèrcit encapçalat per la bandera tricolor sense dir ni mu no feia cap gràcia a molta gent perquè, siguem clars, els catalans no suportaven els francesos.

Però és que aquella vegada havia de ser diferent. O almenys això havia fet creure Napoleó al rei Carles IV; al seu fill, el futur Ferran VII; i al primer ministre Manuel Godoy. En teoria l’emperador francès només volia creuar Espanya perquè, segons assegurava, el seu objectiu era conquerir Portugal per bloquejar l’Atlàntic i ofegar el Regne Unit, que era el gran enemic. Tanmateix, de seguida es va veure que Napoleó els havia enganyat.

Les idees de la revolució francesa

Així doncs, els catalans van tornar a lluitar contra els francesos, com havien fet tantes i tantes vegades. El que ocorre és que en aquest cas, amb Napoleó arribaven les idees de la revolució francesa i de la modernitat que van transformar Europa durant el segle XIX. Ara bé, a Catalunya, la majoria de la població no volia ni sentir parlar de tota aquella xerrameca i es va resistir a capa i espasa. El perquè d’aquesta resistència i les seves conseqüències són temes que apareixen al llibre Napoleó, la revolució i els catalans publicat per Viena Edicions i escrit per Antoni Gelonch, que és un dels nostres convidats al Tren de la Història d’aquesta setmana. Segons explica, la mala relació entre veïns es remuntava a l’edat mitjana. Més endavant, quan gals i castellans es van enfrontar, les guerres van convertir Catalunya en un camp de batalla permanent. O sigui que era impossible que el 1808 Napoleó (ni cap altre francès) fos ben rebut.

L’ocupació de Catalunya va tenir dues etapes. Durant la primera, els napoleònics van intentar guanyar-se el favor dels autòctons, però no ho van aconseguir. Després, a partir de febrer de 1812, el Principat va ser annexionat a l’Imperi francès, fent realitat un projecte de Robespierre de convertir-lo en un estat-tap separat d’Espanya. En realitat això no va passar de projecte teòric (excepte en les comarques de Girona, on l’ocupació va ser més constant i efectiva).

Notícies relacionades

Xavier Carmaniu: «En ‘El tren de la història’ hi ha seient per a totes les edats»

Vacunes a cor què vols

Finalment, Napoleó va marxar amb la cua entre les cames perquè la població no va dubtar a agafar les armes per expulsar els ocupants. L’episodi més conegut (i mitificat) és el de les dues batalles del Bruc que es van produir el juny del 1808. Segons la llegenda, el repicar del tamboriner Isidre Lluçà de Sant Pedor va espantar els militars, que van tocar el dos. Ara bé, els fets van ser bastant diferents, tal com relata Marc Sellarès en el nostre pòdcast. Els coneix bé perquè s’ha passat set anys estudiant com es van desenvolupar aquestes batalles. Gràcies a això va descobrir el possible lloc des d’on hauria tocat el mític tamboriner del Bruc.

Els francesos es van retirar el 1814 i Espanya, en un cas únic a Europa occidental, va tornar a l’absolutisme amb Ferran VII. Però el més curiós és que malgrat l’animadversió general contra tot allò que feia olor a Revolució francesa, Napoleó aviat es va convertir en un referent per a determinats sectors. El professor de la Universitat de Barcelona, Jordi Roca Vernet, ens explica que això va ser possible en part per l’habilitat del mateix Napoleó de reconduir la seva imatge pública després de ser enderrocat i desterrat a l’exili. Per això, al llarg del segle XIX, quan es van viure infinitat de revolucions a Europa, sempre hi va haver gent que va reivindicar la figura d’aquest militar cors que 200 anys després continua formant part de l’imaginari col·lectiu.