Entre l’empoderament i l’erotització: els antagònics models de les nenes

Les pel·lícules que la teva filla veu al cine i a casa no tenen res a veure amb les que tu veies quan eres petita. La Juddy és la primera noia policia de la seva ciutat (‘Zootròpolis’), la princesa Merida (‘Brave’) és una arquera excepcional i li passa el mateix que a l’Elsa (‘Frozen’), que no necessita un home a la seva vida. La Mulan es disfressa d’home per ingressar a l’exèrcit i salvar el seu pare. La Bella viu refugiada en els llibres. La Katie és una friqui de la tecnologia que vol ser directora de cine (‘La família Mitchell contra les màquines’). I la Mei (‘Red’) afronta la seva primera menstruació sota el guiatge de la sororitat que li brinden les seves amigues, noies que no responen als cànons de bellesa imposats.

Després de dècades de princesetes sense vida interior que es rendien davant del príncep dels seus somnis, la factoria Disney està mostrant que un altre univers femení és possible. L’actual generació de nenes està creixent amb models feministes, diversos i transgressors. Un dels últims exemples és Bianca, la ballarina de talla gran del curt d’animació ‘Reflect’. Les expertes en igualtat i feminisme aplaudeixen el canvi en la indústria audiovisual, però assenyalen diversos problemes.

Sostenidors amb farcit

La primera pega és que, malgrat que les actuals protagonistes de cine infantil estan més conformes amb la dona del segle XXI, no deixa de ser alarmant els altres referents amb què estan creixent les nenes. N’hi ha prou amb passejar-se per uns grans magatzems per veure a la zona infantil biquinis amb farcit al pit, disfresses sexis, i roba i complements amb el dibuix d’unes jovenetes sexualitzades d’ulls grossos, llavis molsuts i, fins i tot, pits. Fins i tot les passarel·les, que en els últims anys havien alçat l’estendard de la diversitat i la positivitat corporal, ara semblen haver tornat a celebrar la primesa extrema.

Les xarxes socials –on els més joves passen infinitament més temps que al cine– són un altre exemple negatiu. Nenes de 5 a 12 anys que tenen el seu propi canal de YouTube per oferir, sota la batuta dels seus pares i mares, una imatge de princesa capritxosa de vida banal. Per no parlar de l’huracà que provoquen dones hipersexualizadas com el clan Kardashian. ¿Com afronten les nenes aquesta dualitat de models?

Relació corporal

«Les xavales d’ara estan creixent amb una relació diferent amb el seu cos, una relació millor. Estan orgulloses i per això veiem noies amb cert sobrepès que porten pantalons curts i samarretes ajustades. Això és una cosa que no passava en la meva generació, és una notícia excel·lent», admet María Castejón, crítica de cine, autora de ‘Rebeldes y peligrosas de cine’ i professora de secundària. «Visc envoltada d’adolescents i són completament diferents de mi quan tenia la seva edat. Jo em posava malles, sí, però em tapava les corbes amb jerseis i samarretes XL. Elles no», explica.

Amb la pel·lícula ‘Brave’ com a punt d’inflexió, Castejón admet que la indústria del cine està provocant, efectivament, un canvi positiu. «L’audiovisual té un paper clau perquè el que no veiem no existeix. És molt bo que les noies creixin amb models diferents. Em sembla un gran èxit del feminisme», conclou.

La psicòloga social Gemma Altell, així mateix, aplaudeix el canvi en els referents audiovisuals. Però també amb cautela. «Disney està aprofitant la il·lusió de l’onada de feminisme, però, compte, que hi pot haver una marxa enrere», alerta. La indústria del cine no és precisament una organització no governamental sinó una part important del mercat. És a dir, capitalisme pur i interessos econòmics. «Estem en un context capitalista que es mou per interessos», remarca l’experta.

Hipersexualització

Tant Altell com Castejón adverteixen de la incongruència que suposa, d’una banda, empoderar les més joves i, de l’altra, inundar el mercat amb productes que les hipersexualitzen, des de roba de bany fins a samarretes, disfresses o joguines.

«Si la teva filla de 5 anys et demana que li compris el biquini amb part de dalt perquè totes les seves amigues en porten, ¿què faràs? Tens moltes probabilitats de sucumbir-hi, d’acord. Però el que sí que hem de fer les mares és parlar amb elles i explicar-los molt bé les coses», insisteix la professora de secundària i crítica de cine. 

En la mateixa línia, Altell demana estimular el pensament crític en les filles i, alhora, diferenciar molt bé la infància de l’adolescència per traçar línies vermelles. «Si la meva filla tingués 8 anys i em demanés un sostenidor amb farcit no l’hi compraria. Una altra cosa és que en tingui 13, no estigui desenvolupada físicament, al contrari que les seves amigues, i se senti acomplexada. En tot cas, cal parlar amb elles i explicar-los-ho tot per inculcar-los la idea que el nostre cos no és un producte de consum», resumeix.

Vestir-se per agradar-se a una mateixa i no als altres és una altra idea que, segons les expertes en igualtat, hem d’inculcar a les noves generacions. A mesura que les nenes creixen, això és més difícil, ja que a l’adolescència és fonamental la pertinença al grup. Els referents ja no són els pares i les mares, sinó els seus iguals, les seves amigues i amics. 

«Les mares fem el que podem. És difícil perquè cada vegada se sexualitza abans les dones. És un horror que es venguin sostenidors amb farcit per a nenes de 4 anys. És el consum, és el capitalisme. Es crea demanda», critica Castejón.

Anna Plans, mare activista i autora de ‘Respeta mi sexualidad. Educar en un mundo hipersexualizado’, aplaudeix també el canvi que han experimentat les protagonistes de la factoria Disney. Tot i això, llança una advertència: els més joves passen molt més temps a les xarxes socials que al cine, així que l’efecte positiu de les protagonistes del setè art té un abast curt.

La ‘socialització TikTok’

Notícies relacionades

¡Que venen els russos! 10 pel·lícules i sèries sota l’influx de la Guerra Freda

¿Què és el feminisme? Definició i guia per a principiants

A YouTube i a Tik Tok hi ha comptes de nenes ‘influencers’ d’entre 5 i 12 anys que només promocionen un model de nena capritxosa i hipersexualitzada. I la part terrible –afegeix Plans– és que tenen una legió de seguidores. La divulgadora posa l’accent en la responsabilitat de les mares i els pares d’aquestes estrelletes digitals, que tenen moltes paperetes per convertir-se en joguines trencades, igual que va passar amb nens prodigi del cine fa dècades. «La hipersexualització té conseqüències en la imatge personal i en la teva manera de relacionar-te amb els altres», explica.

Les ‘mini-influencers’ digitals mostren «una vida banal, en què només importen els regals i guanyar molts diners», lamenta l’autora de ‘Respeta mi sexualidad’ després de deixar clar que la societat ha de permetre que les nenes siguin nenes i no miniadultes. «Una cosa és el joc. Si la teva filla (o fill) petita vol pintar-se els llavis per jugar o vestir-se de princesa, perfecte. Però s’ha de sentir valorada i estimada pel que és», conclou.