Les joves que han trencat amb l’estigma de la solteria: «No ens plantegem tenir parella»

Hi ha consens en què aquest canvi de pas quant a maternitat i relacions afectives es va començar a gestar amb la generació mil·lennista i segueix ara amb la zeta. És cert que la precarietat laboral i les dificultats en l’accés a la vivenda donen combustible a la precarietat i sovint acaben postergant la maternitat. Però no ho expliquen tot. Tant les dones solteres que parlen aquí en primera persona com les seves coetànies que han teoritzat sobre aquesta qüestió apunten a algun factor més: alguna cosa s’està movent en les profunditats de les expectatives vitals i de les relacions afectives.

Meritxell Rodríguez té 27 anys i una opinió generacional: «Per poder prendre decisions com estar en parella o ser mare primer hem de sentir-nos plenes amb la vida que tenim». En els últims anys, el discurs feminista ha posat potes enlaire els vells mandats sobre el que se suposa que ha de ser la vida adulta de les dones.

Amb els números a la mà de l’enquesta de l’ús del temps als EUA, l’acadèmic Paul Dolan va afirmar el 2019: «Si ets home, probablement hauries de casar-te; si ets dona, no t’hi molestis». Segons aquella enquesta, les dones solteres i sense fills tendeixen a viure més temps i a ser més felices. En el rerefons d’aquestes afirmacions batega, òbviament, la sobrecàrrega i exigència de les cures, que sovint encara recauen sobretot en les dones.

Una de les grans autoritats d’aquest tema és l’escriptora i periodista argentina Tamara Tenenbaum (Buenos Aires, 1989), autora de l’assaig ‘El fin del amor’, en el qual s’ha basat precisament la sèrie homònima de Leticia Dolera. Segons ella, la generació de les seves mares va ser la que va trencar amb aquell mandat d’«aguantar» pels fills, pel què diran, pel que sigui. I ara la seva, afirma, està canviant les regles i assajant les relacions igualitàries alhora que enterren el mite d’amor romàntic.

«Quan les dones poden ser independents també se’ls obre la possibilitat de decidir si volen tenir parella», afirma l’escriptora, que considera que el model de convivència home-dona «com a base de l’organització social» ja està canviant i encara ho farà més. «Segurament estarem en parella un temps, potser després ho deixem i pot ser que en uns anys hi tornem. La vida de la gent serà així. Ja ningú està en parella tota la vida. I això està bé».

Ana Martínez és arquitecta i té 26 anys. Ella sempre ha tingut clar que la seva prioritat era impulsar la seva carrera professional, i el fet de voler ser independent, afirma, l’ha fet reflexionar sobre els rols de les dones. «Sembla que encara sigui un comportament anòmal el fet de no respondre als mandats de gènere que històricament ens han adjudicat. Encara existeix aquest pensament que la nostra meta com a dones és tenir un marit i una família perfecta i la realitat és que moltes de nosaltres ni ens ho plantegem», explica la jove.

Tot això tampoc és aliè a la revolució afectiva i sexual que sembla que està en marxa. La parella monògama ha deixat de ser l’única opció, sobretot per a la generació més jove. La periodista i sexòloga Noemí Casquet apunta que a partir dels anys 2000 es va començar a visibilitzar la sexualitat femenina i va arrencar una nova conversa sobre identitat de gènere i orientació sexual que està obrint nous horitzons. «Ara cada vegada hi ha més persones que, malgrat tenir parella sentimental, també tenen relacions amb altra gent i això no vol dir que el vincle amb la parella s’hagi de trencar», explica Casquet. 

«Aquesta transformació i aquest procés ens està portant a viure la sexualitat i la joventut de moltes maneres diferents pel que fa a relacions afectives i sexuals», comenta Noemí Casquet.

La maternitat també està deixant de ser gairebé una obligació tàcita o una meta ineludible per passar a ser una opció. Tot i així, encara persisteix la pressió social que incita les dones a ser mares, que idealitza la maternitat i posa aquesta etapa com una meta. «Tota la vida ens han posat al cap que hem de ser mares per portar una vida plena i no és així en absolut», explica Henar Álvarez en el seu pòdcast ‘Dos rubiar muy legales’.

Noemí Casquet, a més, no eludeix el fet que en en els desitjos i decisions vitals com la maternitat també s’enreden les condicions materials de vida. «Moltes de nosaltres tenim una feina precària i el poc que guanyem ho estalviem per poder pagar-nos els estudis i viure soles», explica. «A més, no ens podem plantejar cuidar-nos d’un nen quan no tenim recursos ni per viure dignament nosaltres mateixes».

Notícies relacionades

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental

«Potser en algun moment m’ho plantejaré, perquè m’agraden molt els nens, però no és la meva meta en la vida. He de ratllar moltes coses de la llista de tasques pendents abans de ser mare», explica Nadia Ramos, mestra de 25 anys. «Encara que em preguntin o que em pressionin, jo acabaré prenent la decisió que sigui quan arribi el moment. I, sigui quina sigui, serà la correcta», explica Meritxell Rodríguez.