Un arc a l’autopista

S’acosta el final del 2022 i com sempre tocarà fer resum dels temes més importants de l’any. A la llista segur que apareixeran les infraestructures i els constants problemes a l’autopista AP-7. Ara que ja s’ha recuperat la normalitat de moviments de la vida prepandèmica i que cada dia la utilitzen centenars de milers de vehicles, s’han fet evident les seves carències.

Però cal dir que es comenta poc que això s’ha traduït en una disminució de l’afluència en altres carreteres com la N-340, on sempre hi ha hagut accidents gravíssims. Si es mira el mapa per on discorren totes dues, crida l’atenció que avancin de manera tan paral·lela, però és que no fan res més que aprofitar l’orografia del terreny. De fet, són una simple evolució de la famosa Via Augusta, construïda fa dos mil anys. La prova més evident d’aquesta connexió entre passat i present es diu Arc de Berà.

Igual que hi ha clubs que són més que un club, també hi ha monuments que són més que monuments. I aquest és el cas d’aquesta construcció, que simbolitza el llegat romà a Catalunya. A més, com ens explica en el pòdcast la directora del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, Mònica Borrell, també ve amb patrocinador incorporat. Ara les marques paguen als clubs per promocionar-se (¿oi, Spotify?), ja que en temps dels romans això ho feien els rics, que es gastaven fortunes per guanyar-se l’admiració del poble. Es pot comprovar al visitar l’Arc de Berà. A la part superior apareix el nom de Luci Licini Sura, que al seu testament va llegar una gran quantitat de diners per aixecar aquest monument i dedicar-lo a August. Aquesta és una de les particularitats de l’Arc de Berà, perquè normalment els arcs servien per commemorar victòries bèl·liques, però en aquest cas serveix per enaltir l’emperador.

L’AP-7 romana

Quan hi vagin s’adonaran que hi ha un camí empedrat que el creua per sota. No és per fer-lo més pintoresc. És la Via Augusta. Tal com explica el conservador de la col·lecció clàssica del Museu Arqueològic de Catalunya, Jordi Principal, aquella era l’AP-7 de l’època perquè connectava la península des del Pirineu fins a Andalusia. Efectivament, els romans ja tenien clar que el corredor mediterrani era fonamental. De fet, ho tenien més clar ells que nosaltres, perquè van acabar el traçat en només set anys, malgrat que el construïen a mà els propis soldats. La legió romana tenia especialistes en el disseny d’infraestructures perquè el seu model d’expansió es basava en el domini territorial i, per tant, necessitaven bones carreteres per on fer passar les tropes. Una altra de les curiositats que ens explica Jordi Principal és que els romans eren molt pràctics, per això no tenia el mateix format a tot arreu. Així, mentre a les entrades de les ciutats era ampla i empedrada, als llocs menys transitats era més estreta i només de terra. Això sí, hi havia àrees de descans estratègicament col·locades al llarg del trajecte per poder canviar els cavalls i passar la nit.

Cal dir que els romans no van ser els primers a fer carreteres i que en alguns llocs simplement van millorar les zones de pas preexistents. De la mateixa manera, quan el seu imperi va desaparèixer, a l’edat mitjana els nous poders es van servir d’aquelles infraestructures només canviant-los el nom. Per exemple, les que eren d’un monarca s’anomenaven camins reials.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Ara bé, el problema era que no hi havia un poder tan fort com el romà que els cuidés. Com ens explica la professora de la Universitat Politècnica i especialista en infraestructures, Teresa Navas, no va ser fins a la monarquia borbònica del segle XVIII que a la Península no va aparèixer algú interessat a planificar carreteres. La diferència era que els camins no portaven a Roma, sinó Madrid, on hi havia el poder central. I, per deixar-ho ben clar, totes les vies tenien el seu origen a la Puerta del Sol, on la gent es continua fotografiant en el famós quilòmetre zero.

Al segle XIX hi va haver intents de crear un sistema viari que articulés millor el territori, però a Catalunya el gran canvi va arribar amb la Mancomunitat, que va projectar carreteres locals en tots els municipis. En canvi, la filosofia de les autopistes és bastant diferent perquè són vies tancades on el que importa és la velocitat de desplaçament. Sempre que no hi hagi embussos, és clar. Si queden atrapats en un, el pòdcast del Tren de la Historia dedicat a l’Arc de Berà els farà companyia.