Gent gran vivint sola: «Les maquinetes estan molt bé, però prefereixo que vingui gent a veure’m»

Diu que no li agrada el Nadal. «No vull ni veure’l... Són uns dies que em posen trista. Fa dos anys que va morir la meva germana, i la meva mare va morir un dia de Reis...», explica Antonia Torres banyada en llàgrimes. Aquesta dona de 77 anys, veïna de Sabadell, viu sola i no té fills ni família que es facin càrrec d’ella. Per això, els treballadors del Servei d’Atenció a Domicili (SAD) municipal l’atenen una hora al dia i, a més, està connectada al servei de teleassistència de la Diputació de Barcelona de manera permanent. Aquest any, aplicant un projecte d’innovació social i transformació del servei, li han omplert la casa de sensors.

La idea és poder detectar si posa la calefacció, si es dutxa, si menja... i prevenir qualsevol situació de risc, ja que passa més de 20 hores al dia completament sola. «Ara ja m’hi he acostumat... però si pogués escollir, en comptes de tantes maquinetes, prefereixo que vingui més gent a veure’m a casa», confessa.

Fa més de 40 anys que l’Antonia viu sola en un pis de Sabadell, des que es va divorciar del seu marit. «Abans era molt valenta, anava a tot arreu jo sola... Ara ja no puc», explica. Des que es va jubilar, aquesta dona ha anat depenent cada vegada més de l’atenció social. «Tot va començar amb un mal d’esquena molt fort que vaig tenir», explica. El metge li va donar hora per als serveis socials, que al seu torn li van assignar l’ajuda d’una dona que li netejava la casa una hora a la setmana. Després, una caiguda que va acabar amb el canell trencat la va tornar incapaç de fer les tasques diàries. «Fa més de deu anys que venen les nenes a dutxar-me», explica. L’Antonia és beneficiària del SAD: té una hora d’atenció setmanal perquè l’arreglin i li comprin el menjar precuinat amb què s’alimenta. «Ja no puc cuinar», explica.

El cas de l’Antonia mostra molt bé com de necessari és el servei d’atenció a domicili per a la gent gran. Cobra una pensió de jubilació que no arriba als 700 euros. Una dona es va aprofitar de la seva confiança i li va comprar el pis on viu des de fa 40 anys. «Em va enredar», explica. Viu en un quart pis, i quan puja les escales acaba esgotada i asfixiada. Ha tingut diverses caigudes. «Però sempre m’acaben aixecant», explica. Qui l’aixeca són els tècnics del servei de la teleassistència. El seu signe més emblemàtic, el collar amb un botó vermell que l’Antonia té col·locat al coll. «Prems el botó, et truquen, i venen», explica. Un servei que agraeix. «Almenys sé que hi ha algú que es preocupa per mi».

Jugar al parxís

Però l’Antonia preferiria no dependre d’aquest servei i comptar amb més hores d’atenció personal a casa. «És que només em donen una hora al dia. Si hi estiguessin més temps podrien fer les coses bé, amb calma, asseure’ns aquí, jugar al parxís...», s’imagina. Coneix altres amigues que tenen dones a casa les 24 hores. «Però jo no m’ho puc pagar», diu.

Lamenta que les treballadores del SAD hagin d’anar amb presses. Fins i tot recorda que una treballadora familiar que l’atenia va caure per les escales. Mai la va tornar a veure. «Els fan anar amb molta pressa, i a més cada dia en ve una de diferent i sense avisar de l’hora», es queixa. Un símbol de la precarietat d’aquest servei i l’elevada rotació de personal. L’Antonia ja els ha tancat la porta als nassos en diverses ocasions. «No m’avisen que venen i em trobo gent que no conec de res. Jo què sé si són de l’ajuntament o si es fan passar per ells per aprofitar-se de mi», exclama.

Per reduir els riscos que l’Antonia es pot trobar a casa, el servei de teleassistència de la Diputació de Barcelona està millorant la detecció i prevenció. Per a això aposten per la intel·ligència artificial, i després d’instal·lar-li un detector de fums i de fuites de gas, ara li han omplert la casa de sensors de moviment i temperatura connectats amb un ‘router’ de wifi.

L’Antonia els anomena ‘bitxets’. «Estan per tot arreu: al principi em feia por perquè pensava que em gravaven, però no és així, no veuen res de res», explica. És el projecte ‘Tot en un sensor’, que permet mesurar la temperatura, humitat, lluminositat i acceleració de manera no invasiva. Un projecte pilot en què ha participat l’Antonia i 99 persones més a la seva mateixa situació a Sabadell, Badia del Vallès i Ripollet. La idea és estendre-ho a 2.000 llars més el 2023, 3.000 el 2024 i 3.900 el 2025.

Detectar canvis de rutines

«És un complement de seguretat a les llars. Ens permet establir patrons per detectar canvis d’hàbits i possibles riscos: deteriorament físic, mental, emocional. Si algú no es mou, està més temps al llit, si no es dutxa o no posa la calefacció... Podem actuar de manera predictiva perquè molta gent gran no demana ajuda», expliquen des de la Diputació.

Durant el pla pilot van detectar que un home dormia en una butaca en comptes de dormir al seu llit. El servei de teleassistència li va trucar i resulta que li feia molt mal quan s’aixecava del llit. El tema es va resoldre comprant-li un llit articulat.

Notícies relacionades

La Diputació de Barcelona destina 39 milions a millorar l’autonomia de la gent gran

¿Han canviat els geriàtrics després de la covid?: «Continuem com abans»

Aquest és tan sols un dels projectes de la Diputació que utilitzen la digitalització davant la falta de cuidadors a les llars. L’entitat supramunicipal preveu destinar dos milions d’euros per fer obres a més de 3.000 llars per adaptar cuines, portes o lavabos, i planeja facilitar 177 geolocalitzadors a persones grans que viuen en entorns rurals. «Són gent que tenen horts, estan aïllats, surten molt de casa i poden caure o desorientar-se», apunten fonts de l’organisme.

«És un col·lectiu que ens preocupa per la seva vulnerabilitat i hem de garantir que tots, independentment de la seva situació familiar, tinguin garantida seguretat i cura a la llar», remarca Lluïsa Moret, diputada de l’Àrea d’Igualtat i Sostenibilitat Social de la Diputació.