Catalans d’origen marroquí: «Creixem sentint-nos estrangers al nostre país»

«Per mi el Mundial ha sigut una excusa per sortir al carrer i mostrar qui ets amb orgull. Des de petit ho he viscut amb insults, amb rebuig... T’acomplexes i et sents inferior. Amb el Mundial, aquesta inferioritat s’ha trencat», resumeix Sabir Lej-hab, tècnic de teleassistència de 25 anys. «És una fita històrica que explicaré als meus nets», afegeix Xeima el-Jebari. Les seves veus representen les de tota una generació nascuda a Catalunya però que, al seu torn, se sent estrangera. I aquests joves serveixen de mirall per qüestionar la capacitat d’acollida des dels 90.

Una de les imatges més icòniques del Mundial de Qatar, que fins i tot s’ha replicat en un grafitti a Barcelona, és la del jugador marroquí Ajraf Hakimi fent un petó a la seva mare. «Per mi això és molt important: quan ho vaig veure vaig recordar immediatament quan la meva mare em venia a recollir a l’escola. Jo li deia: ‘mama, sisplau, no et vesteixis així, no et posis el vel’. Em feia moltíssima vergonya perquè sabia que la gent la veuria i riuria... No podia suportar el que pensarien. Que aquest jugador ho faci davant de tot el món per mi és revolucionari i fa que et sentis orgullós de qui ets», explica Xeima el-Jebari, la menor d’una família de cinc germans els pares dels quals van emigrar des del Marroc a la dècada dels 90. Té 25 anys, treballa en els serveis socials de Montgat (Maresme) i està fent una tesi doctoral a la UAB sobre com les desigualtats socials influeixen en l’educació.

Diferència escolar

Ella es posa com a exemple per explicar que el rebuig de la societat catalana el va començar a notar a l’escola. «No et diré que vaig tenir una infància infeliç. Però sí que sents des de petita aquesta violència, aquestes rialles. El sentir-te diferent sempre. M’amagava al cotxe del meu pare perquè la gent no veiés qui era la meva família», explica la Xeima. Ella va néixer Barcelona, però la seva infància la va passar majoritàriament a Sant Pol de Mar (Maresme).

«Érem els únics fills d’immigrants magribins al col·le. És clar que et sents diferent i desplaçat. Pels professors i pels alumnes», segueix. Una història que repeteixen Mohammad Taibi i Sabir Lej-hab. El primer va fer primària a Sant Joan de Vilatorta (Bages) i el segon a Martorelles (Vallès Oriental), pobles petits on, als 90, la immigració marroquina era excepcional. «Allò de ‘moro de merda, ves-te’n al teu país’ és un clàssic que ara ja no m’afecta. Però la primera vegada que m’ho van dir, jo, innocent, vaig respondre que aquest era el meu país. Després entens que no s’ha de respondre, que ells ho pensen i ja està», explica el Sabir. En canvi, Reda Benkhajou, que va arribar a Badalona quan amb prou feines tenia un any, creu que viure a la ciutat és diferent. «Al meu col·le érem uns quants com jo i això et dona certa seguretat», comenta el noi, de 29 anys.

Una vida intentant encaixar

Tots quatre han crescut amb mirades de recel, amb la sensació de no encaixar. Estan completament immunitzats davant el racisme més invisible. «Acceptes que t’has construït, que has crescut, intentant encaixar constantment: jo recordo que al col·le feien menjar per als nens i ningú comprava menjar ‘halal’ per a mi. O la por que em feia posar-me la túnica tradicional... Fas el possible per encaixar. Perquè a casa hi havia un món i a fora n’hi havia un altre... Però, al final, per molt que vulguis semblar-te a la resta, amb la cara ho pagues», assumeix el Mohammad.

Ell explica que va aconseguir alliberar-se d’aquesta vergonya a 3r de l’ESO. «Em va ajudar moltíssim anar Manlleu, al meu barri, que tot són famílies com la nostra. No et sents tan sol...», explica. La comoditat de l’escola segregada. Tots tenen amics catalans, però assumeixen que els més íntims són amb els qui comparteixen orígens.

Però no només a l’escola han patit el rebuig. Tots han sigut expulsats de les discoteques. «Et miren el DNI i et diuen que no hi ha aforament, però els del darrere sí que entren», explica el Reda. «Al final, quan et passa sempre, entens que algunes discoteques no són un lloc segur i ja no hi vas», explica el Sabir. Ell fa només tres mesos que viu a Mollet del Vallès en un pis de lloguer amb la seva parella. «I el que ens va costar: sempre que trucava, era sentir el meu nom àrab i dir-me que el pis ja no estava en oferta. He estat cinc mesos buscant pis i dec haver fet unes 30 trucades. Només vaig visitar tres pisos», comenta.

Dos anys buscant feina

També passa a la feina. Després del batxillerat i dos cursos d’FP superior, el Reda va haver de deixar d’estudiar perquè a casa necessitaven diners. «Vaig trigar dos anys a trobar una feina pels cognoms que tinc. I tenia millor currículum que els altres. L’únic lloc que em va contractar va ser perquè la gerent era marroquina. Si no hagués trobat una feina decent, malgrat tenir estudis, hauria acabat treballant en negre», segueix.

A la Xeima, en canvi, li passa el contrari. «En l’àmbit social, et volen perquè treballis amb la comunitat migrant. Sento que no se’m valora professionalment com a la resta; jo amb els meus i punt», diu. Els recels s’estenen també a l’àmbit de la parella. «Estava amb una noia d’aquí i el seu pare li va dir que no volia que estigués amb un estranger», diu. «Igual que molts amics meus: la mare d’una noia li va dir que el meu amic l’obligaria a anar al Marroc», afegeix el Sabir. Tot i que el Reda assumeix que als seus pares també els passa, però al contrari. «Volen que em casi amb una noia marroquina, però tu no tries de qui t’enamores», respon.

El drama de la nacionalitat

Mohammad diu que el 80% del seu cor és català. I el 20% són els seus orígens, el Marroc. Oficialment, malgrat haver nascut al Bages, és ciutadà marroquí. El Reda tampoc ha tramitat la nacionalitat espanyola. El Sabir i la Xeima la tenen des de fa poc més d’una dècada, quan els seus pares també van fer el pas. «Vam néixer aquí però ens toca assumir la nacionalitat dels pares. És que ni les institucions et reconeixen com a ciutadà... I després t’obliguen a triar: o la nacionalitat espanyola o la marroquina, no pots tenir-les totes dues. ¿Això no et sembla violència?», es pregunta la Xeima.

«La sensació és que et posen una etiqueta permanent. Ets moro, ets musulmà, ets de fora... i ets delinqüent», se sincera el Mohammad. El Reda fa broma sobre aquest tema. «Us robaré la cartera a tots», riu. «O t’ho prens a conya o et menges el cap i ho passes malament. Jo passo», assumeix.

Els nois estan molt acostumats que la seva presència comporti que molta gent faci un moviment brusc d’apropar-se el bolso o la cartera. A la Xeima, que porta el vel des dels 14 anys, li passa una cosa diferent. «Amb les dones crec que l’etiqueta, la sensació, és de paternalisme i de fer-te sentir que ets ignorant, que no saps res i que tot passa pel teu pare, el teu marit i el teu germà. Una vegada em vaig cremar pel sol i vaig pensar: ‘es pensaran que m’ha pegat la meva parella’», diu.

Èxit trampós

Notícies relacionades

Pinten un mural del jugador marroquí Hakimi amb la seva mare a Barcelona

Els marroquins de Barcelona ploren l’eliminació de la seva selecció

Però, en el fons, són tan catalans com qui més. «Molaria que la gent entengués que un català també parla darija i porta vel. Però no, t’obliguen a escollir. O el que has mamat a casa, o el que veus fora. I és una trampa, una trampa absoluta. Igual que quan et diuen que ets un cas d’èxit. És un fracàs rotund, perquè soc tan catalana com la resta però ja s’assumeix que no he tingut les seves oportunitats», es queixa la Xeima.

És curiós com tots ells es reivindiquen com catalans, en major o menor intensitat, però es refereixen a ells mateix com marroquins. «Jo soc del país que m’estima, d’aquell que, quan vaig allà, me’n sento un més. I no és Espanya ni Catalunya. És el Marroc», insisteix el Sabir. «És clar que agraeixo haver nascut aquí, el dret a l’escola pública, la sanitat gratuïta. Estic en deute amb Espanya i amb Catalunya... Però no em considero d’aquí. És molt estrany. És com si hagués immigrat, sense immigrar», rasa el Reda.