¿Desmenteix Tutankamon la idea dels saquejadors de tombes?

A l’antic Egipte el rei manava començar l’excavació de la seva tomba a partir de la coronació. I el més important: se n’anaven pintant les parets amb totes les seves pertinences; fins i tot s’hi pintava l’entorn familiar: dona, fills, parents...

 La pregunta que és procedent és: ¿per què es pintaven les tombes? I en el cas de Tutankamon, ¿per què hi ha poques pintures a la seva iHoward Carter hi va trobar el tresor del rei? Anem per parts:

Els egipcis creien en la reencarnació i pensaven que es reencarnarien exactament en el mateix que havien sigut en vida: l’esclau seria esclau i el rei: ¡rei!. Totes les creences es van inventar des de i per als alts estaments d’aquesta societat perfectament estratificada. Les tombes es pintaven perquè els egipcis creien que la pintura de l’objecte equivalia de facto a l’objecte en si mateix i, com que en l’altra vida reviurien tot el que havia sigut l’anterior, necessitaven emportar-s’hi les seves pertinences: tot el que eren i havien tingut en vida hi havia d’estar representat. Aquesta és la raó de les pintures.

 A la tomba de Tutankamon hi ha poques pintures perquè el rei va viure poc i va morir de sobte: la tomba estava inacabada el dia que va morir, cosa que va obligar a preparar precipitadament el mausoleu. Només les parets de la cambra sepulcral estaven decorades amb pintures referents al ritual funerari i a l’enterrament del monarca.

 La unió dels punts anteriors explicaria per què es van trobar tants objectes a la tomba de Tutankamon: el rei necessitava les seves pertinences pintades per tenir-ho tot en el més-enllà. Al morir amb la tomba inacabada, la solució només podia ser, per no anar en perjudici del rei, la col·locació a l’hipogeu íntegrament i materialment dels objectes. La tomba conté més de 5.000 peces, actualment custodiades al Museu Egipci del Caire, i per contemplar-les es requereixen diverses hores. Considerant la breu història d’aquest rei, fa vertigen imaginar el que es podria haver trobat a les tombes de faraons longeus (Ramsès II, per exemple) i no s’ha trobat res. La meva hipòtesi té a veure amb les fabulacions sobre saqueig de tombes i maledicció de faraons.

Els egipcis eren molt pragmàtics i per aquesta raó podrien haver inventat que els objectes pintats equivalien als objectes en si mateixos: en condicions normals aquests objectes que posseïa el faraó mai arribaven a col·locar-se a la tomba, ja que n’hi havia prou de pintar-los perquè els tingués en el més-enllà. Per tant, els saquejadors com a tals mai van existir: era el mateix successor qui es guardava per a si els objectes de l’antecessor i en disfrutava. Tutankamon en va ser l’excepció: ¿com se li podia negar a aquest rei no tenir en l’altra vida tot el que havia tingut en el seu regnat? La raó es desconeix però el que importa són els fets i, en aquest sentit, tots els seus tresors es van trobar a la seva tomba.

 

La maledicció de Tutankamon

 El descobriment de la tomba de Tutankamon va ser una de les grans fites de la història de l’arqueologia i sens dubte la més mediàtica. L’àmplia ressonància i l’interès que va despertar arreu del món es van allargar artificialment atribuint la mort del mecenes de l’expedició, lord Carnavon, a la maledicció de Tutankamon, una fabulació periodística que passaria a la literatura del terror i al cine. L’onada d’interès per l’antic Egipte va sacsejar Occident després del descobriment d’aquesta tomba i això no va passar desapercebut a Hollywood. A tall d’exemple: la primera pel·lícula que va capitalitzar aquesta «egiptomania» i es va fer ressò d’aquesta fantasia va ser ’La mòmia’, film de terror produït per Universal Studios el 1932, dirigit per Karl Freund i protagonitzat per Boris Karloff. En aquesta creació cinematogràfica, la mòmia que torna a la vida està inspirada en la maledicció de Tutankamon. Aquest ‘thriller’ psicològic és una història amb moral sobre els suposats perills d’interferir en els costums ancestrals d’una cultura estrangera.

El frenesí mediàtic per l’excavació va fer que una particular idea del tema egipci s’apoderés de la imaginació popular, i va arribar fins i tot a alimentar el desenvolupament d’una part de l’estil arquitectònic art déco: moltes sales de cine nord-americanes dels anys 20-30 es van adornar amb decoracions que imitaven l’opulència de l’antic Egipte. Però la idea d’una ‘mòmia en moviment’ hauria sigut completament aliena als antics egipcis, ja que va en contra del concepte que comporta la momificació: preservar els morts i garantir-los una vida tranquil·la i pacífica en el més-enllà. És més, les tombes egípcies no tenen inscripcions destinades a execrar els sacrílegs, a diferència de les necròpolis d’altres civilitzacions antigues mil·lenàries.

 No deixa de ser cert que a la mort de lord Carnavon va seguir la d’altres persones vinculades amb la troballa: cap a 1930, la premsa sensacionalista computava ja 23 víctimes de la maledicció. Tanmateix, la relació de moltes d’elles amb les excavacions era tangencial i la causa de la mort era gairebé sempre tan corrent com la del mateix lord Carnavon, que va morir l’abril de 1923 per bacterièmia (presència de bacteris a la sang que provoquen una important infecció). Creat ja un misteri on no n’hi havia, se’n van buscar explicacions científiques i es van atribuir les defuncions a espores de fongs o altres tòxics continguts a l’aire enrarit de la tomba, teoria que va obviar el fet que Carter i gairebé mig centenar de persones que van participar directament en els treballs continuaven vius.

 Potser hauria sigut més atractiu que els saquejadors existissin i que la maledicció del faraó fos un fet, però, a través del meu coneixement i passió per la civilització de l’antic Egipte, puc afirmar que darrere d’aquesta història no trobaran ni faules ni quimeres.

Notícies relacionades

Reportatge multimèdia: El descobriment de la tomba de Tutankamon

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat