Lluïsa Vidal, punta d’un iceberg

Si haguéssim de fer una llista d’artistes del modernisme català, de seguida ens passarien pel cap els noms de Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo... tots homes... I és que ho eren tots, excepte una: Lluïsa Vidal, l’única capaç de fer-los ombra. La diferència és que mentre la història de l’art a ells sempre els ha recordat, a Lluïsa Vidal se la deixava de banda. De fet, des que va morir el 1918, amb el pas dels anys havia quedat completament oblidada fins que, un segle després, la seva obra comença a ocupar el lloc que mereix.

Lluïsa Vidal Puig va néixer el 2 d’abril de 1876 al número 13 del carrer de Trafalgar de Barcelona. Aquí hi vivia el matrimoni format per Francesc Vidal i Mercè Puig. Ell, a més de ser ebenista i un dels dissenyadors de mobles més importants de l’època, també feia de comerciant d’art. A la seva dona l’art també li agradava; li venia de família perquè descendia del músic de Vic Bernat Calbó Puig. A la petita Lluïsa, nascuda amb els aires de la primavera, encara li agradaria més. En part gràcies al fet que els seus pares li van procurar una bona educació tant a ella com a les seves germanes, que es van dedicar a la música.

Quan amb prou feines era adolescent, Lluïsa Vidal ja destacava per les seves habilitats amb el dibuix i la pintura. Per això el seu pare, aprofitant un viatge a Madrid per feina, la va portar a visitar el Museu del Prado. Ara que amb un sol clic tenim al nostre abast les grans obres de la història de l’art gràcies al món digital, costa fer-se una idea de la importància que tenia per als joves artistes visitar els grans museus. No es tractava només de mirar, sinó també de copiar i aprofundir en el coneixement de les tècniques dels grans mestres.

Estudiar a París

Ara bé, per més que els quadros del Prado l’entusiasmessin, la capital artística era París i Lluïsa Vidal va aconseguir una fita extraordinària per la seva època: anar-hi a estudiar sola. La diferència és que mentre els homes artistes vivien l’ambient de la bohèmia dels cafès de Montmartre, ella va haver de moure’s en cercles més convencionals. No perquè tingués ganes de descobrir tots els racons de la ciutat, sinó perquè estava mal vist que una noia «decent» de 25 anys es deixés veure a segons quins llocs.

Després de l’estada a París va tornar a Barcelona, on va començar a consolidar la seva carrera i ho va fer amb una idea molt clara: no pintar flors. A ella li agradaven els retrats. Només hi havia un petit detall: en aquella època les dones tenien vetada la pintura de figures humanes perquè per aprendre’n era necessari estudiar anatomia i això hauria significat haver de practicar amb models despullats. ¡Quin escàndol hauria sigut que les noies haguessin contemplat un cos sense roba! Això les relegava a la segona fila del món artístic perquè tots els considerats grans temes pictòrics (la història, la mitologia, la religió...) requerien figures humanes.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

En definitiva, si eres home tenies carta blanca per pintar el que volguessis, però ai si eres dona... llavors només et quedaven els gerros i les natures mortes. I al ser temes menors, ningú els parava atenció. Per sort comptem amb estudioses com Consol Oltra, que acaba de publicar ‘Quan les dones havien de pintar flors’ (Salvatella), que ha recuperat el nom de pintores molt desconegudes. Oltra és una de les convidades al pòdcast del Tren de la Història perquè és la màxima especialista en aquesta pintora modernista a qui dediquem l’episodi d’aquesta setmana. Escoltar la conversa és un bon pròleg sonor per endinsar-se en la lectura del seu llibre ‘Lluïsa Vidal, la mirada d’una dona, l’empremta d’una artista’, també publicat per Salvatella.

També s’ha encarregat de fer la biografia d’aquesta pintora modernista per al llibre «102 artistes» (Univers), coordinat per la historiadora de l’art Elina Norandi, i que també ens acompanya al Tren de la Història, perquè és la comissaria de l’exposició ‘Feresa de silenci. Les artistes a la revista Feminal’ que acull el Museu d’Art de Girona fins al febrer del 2023. Feminal va ser una revista feminista fundada el 1907 per iniciativa Carme Karr i en la qual van col·laborar més de setanta dones. Entre elles, Lluïsa Vidal, que gràcies a aquesta feina va poder professionalitzar-se, una fita inabastable per a les artistes d’aquell moment. Però, compte, Vidal és només la punta d’un iceberg profundíssim, molt desconegut per a nosaltres. Per sort, investigadores com Oltra i Norandi no paren d’explorar-lo.