Cinc històries de reinserció
Dins de la presó de dones de Wad-Ras: «Somio ser entrenadora de gimnàstica»
Cinc recluses expliquen el seu procés de reinserció i els seus plans per quan deixin la presó
La majoria de preses compleixen condemnes per tràfic de drogues i furt, i dues de cada tres han sigut víctimes de violència masclista.
Verónica en su habitación del módulo maternal enseña la corona que le hizo a su hijo /
Endinsar-se en la presó de dones de Wad-Ras, l’últim centre tancat que es manté a Barcelona i l’únic amb mòdul per a mares, fulmina alguns tòpics sobre el que un s’imagina que és una presó. D’entrada, el lloc d’un espai quallat de barreres de seguretat, les instal·lacions, tot i que antigues, evoquen una escola o una bulliciosa família.
Actualment, la presó de la Vila Olímpica –que funciona des de fa gairebé 40 anys– allotja 140 recluses. La majoria estan empresonades per tràfic de drogues i furt. Algunes compleixen la primera condemna. D’altres són reincidents. La directora de la presó, Soledad Prieto, explica que dues de cada tres dones recluses han patit violència masclista i que la majoria acaben tancades arrossegades per l’activitat delictiva de les parelles, que, una vegada tancades, s’esfumen de les seves vides en més del 60% dels casos.
Més enllà dels seus historials, a Wad-Ras els programes de reinserció inclouen classes d’idiomes i de formació professional. També es treballa la creació i l’empoderament perquè les dones puguin valer-se per elles mateixes quan deixin enrere el centre. Les històries (i plans) de cinc preses –la Verónica, la Nara, la Diama, l’Azucena i la Josielle– s’entrellacen amb la d’aquest centre que tancarà les portes el 2027.
La Verónica: criar en el mòdul de maternal
La Verónica, espanyola de 35 anys, compleix condemna en el mòdul de mares amb 10 companyes més i els seus nadons. Ella té quatre fills, però només viu amb el més petit, de tot just un any: en aquesta secció l’edat màxima és de tres.
És autora reincident de furts, activitat, explica, a la qual també està lligada la seva família. Va aprendre a aconseguir el que volia, diu, de manera ràpida i fàcil. «Però ja no vull ser més lluny dels meus fills ni donar-los aquest exemple», afirma.
Preveu deixar la presó per a l’any 2029 i somia en un futur com a dependenta d’una botiga de roba. Si per a alguna cosa li ha servit passar per Wad-Ras, explica, és per «aprendre a pensar més les coses» i no buscar el camí fàcil.
La Diama: un futur com a entrenadora
La Diama va ser empresonada fa dos anys per tràfic de drogues. Nascuda a Itàlia però d’origen senegalès, no té ningú a Espanya, només una amiga que la visita amb freqüència. Ben aviat sortirà de permís i somia en un futur com a «entrenadora de gimnàstica».
«Quan vaig arribar aquí vaig flipar perquè venia de Brians i no té res a veure: el dia de l’ingrés em van rebre amb un plat amb una hamburguesa i txutxes», afirma la Diama, de 25 anys.
Explica que ha viscut la condemna com un cop de volant en la seva vida: afirma que ha aconseguit temperar el seu caràcter i guanyar maduresa. «Si no passava per aquí, crec que no hauria millorat», afirma.
Un dels motius pels quals va fer aquest ‘click’, explica, és que, després de l’ingrés, la seva mare no li va parlar durant sis mesos. «Em vaig sentir molt abandonada i tremendament penedida», afirma sobre el punt en què es va trencar i va començar la seva evolució. Després de la inflexió, es va recolzar en l’esport i en els funcionaris, «un suport psicològic clau».
La Nara: tornar al Brasil i dedicar-se a l’estètica
La Nara, brasilera de 35 anys, va tenir una infància turbulenta. La seva mare la va abandonar amb tot just dos anys i va ser adoptada per una família que mai li va parlar del seu origen i que la violentava físicament. Malgrat això, afirma, va tirar endavant i va exercir de periodista cultural i de productora d’un programa televisiu de construcció civil.
El seu futur prometia horitzons amplis fins que li va arribar la proposta d’un viatge a Espanya. A l’aterrar a Europa la policia de l’aeroport li va trobar cocaïna a la maleta. Ella, avui dia, encara manté que desconeix l’origen de la droga.
L’estada al centre ha sigut una «total muntanya russa d’emocions». Temps enrere, després de la mort dels seus pares, va descobrir a través de videotrucades amb persones de la seva confiança al Brasil que ella havia sigut adoptada de petita.
Per a la Nara, l’estètica és un agafador de normalitat i una promesa de futur. Fins i tot en les videoconferències amb els seus pròxims ningú diria que està presa pel seu aspecte. Quan surti en llibertat, assenyala, tornarà al Brasil per dedicar-se al món de la bellesa. Durant la condemna, ha fet cursos d’estètica i ha descobert aquesta nova passió.
La Nara ha preferit no aparèixer en aquest reportatge perquè molt poques persones al Brasil coneixen la seva situació i tem que se n’acabin assabentant per la premsa. En la imatge, recorda una companya, autora d’aquesta obra, que es va suïcidar a la presó fa un temps.
L’Azucena: «Poques presons serveixen per reinserir»
L’Azucena, mexicana de 25 anys, està en presó preventiva des de fa un any i dos mesos a l’espera d’un judici que té pendent per tràfic de drogues. S’enfronta a una pena de vuit anys, tot i que ella afirma que és innocent.
Durant molt de temps va consumir drogues i es va relacionar amb persones d’historial carcerari. Uns marges que es mouen entre l’estigma i l’oblit.
L’Azucena considera que es dona poca veu a les persones que, com ella, estan condemnades perquè, si es donés difusió a aquestes realitats el Govern, afirma, hauria d’actuar. «Tal com està muntat el sistema, molt poques presons realment serveixen per reinserir», assenyala.
Quan surti en llibertat vol dedicar-se a la integració social.
La Josielle: vol obrir un centre de manicura al Brasil
La Josielle, de 32 anys, transmet amb la mirada un profund penediment. Per desesperació i impulsats, diu, per tirar endavant la seva filla de 7 anys, ella i el seu marit van acceptar ser mules (viatjar amb droga) i van acabar sent empresonats a Espanya.
És al centre penitenciari des de fa un any i la seva pena total n’és de sis. Però, com que n’ha complert la meitat, pot optar per una expulsió i així tornar al Brasil. La condició és que no pot trepitjar la UE durant set anys.
Notícies relacionadesSi pogués definir la seva situació en una sola paraula seria, sense cap dubte, «penediment». «No val la pena fer-ho, la gent no veu les conseqüències, això perjudica la persona que ho fa i tot l’entorn, la família pateix molt».
Quan obtingui la llibertat, el seu propòsit és obrir el seu propi saló de manicura al Brasil, ja que durant aquest temps s’ha format en aquesta especialitat i li «agrada molt».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
