Alumnes de Barcelona després de viatjar a Ceuta: «Ningú vol que es repeteixi Auschwitz, però deixem morir la gent al mar»

Gisela Gázquez és una de les noies que va participar en el viatge en bus de Barcelona a Algesires, i d’allà en ferri fins a Ceuta. Dos mesos després recorda que, fins que va tornar a Barcelona, al seu dia a dia, no va ser conscient de tot el que havia viscut. «T’arriba moltíssima informació i no l’assimiles. Va ser la segona nit aquí, al meu llit, tranquil·la, quan em vaig adonar que totes les persones que havíem conegut seguien allà, i pensava en tota la gent que ha de fugir de casa seva perquè no poden estar-hi tranquils», relata la jove.

«Volen jugar al Barça»

Marc Company, un altre dels estudiants, en el seu cas, de Sant Gervasi, assenteix mentre escolta la seva companya. La seva sensació és molt similar: «És molt impactant, tu hi vas i saps que al cap d’uns dies seràs a casa teva, però ells es queden, fent tot el possible per poder creuar per accedir al que nosaltres tenim. Veus que tot el que durant anys t’han anat explicant a l’escola és real. Està passant. Poses cara a nois gairebé de la nostra edat, que a més estan súper contents del que han aconseguit, arribar a Ceuta, i et diuen que volen anar a Barcelona i jugar al Barça, i tu saps que ho tindran molt difícil per arribar fins aquí i que, si ho aconsegueixen, no els rebran amb els braços oberts com ells creuen. Aquí també hi ha altres fronteres, com el fet de no tenir papers», explica el Marc, que assegura que, després del viatge, la seva visió de la immigració ha canviat molt. «Molt», repeteix.

Hi coincideixen els seus companys Sílvia Borràs, jove de Bellvitge –barri de l’Hospitalet en què es produeix la conversa–, i Noa Ricart, de Gràcia. «Ara ja no puc ser indiferent. Sé que són persones idèntiques a mi perquè les he conegut», assenyala la Sílvia. «Nosaltres ara tenim la veu per explicar el que molts no poden explicar –afegeix Noa–; aquesta experiència no és només per a nosaltres, ha de servir per canviar coses».

Els nostres morts

Els nostres mortsEls quatre joves remarquen que des que van tornar de Ceuta no han parat d’explicar el que hi van veure per intentar que el ‘clic’ que ells van fer arribi a tants caps com es pugui. «Ceuta s’emmarca en tot un procés en el qual amb els nois vam estudiar on són els nostres camps de concentració. Tots tenim clar que no volem que es repeteixi Auswitch, però en canvi tenim els CIE i unes fronteres que provoquen milers de morts al mar», reflexiona la Virginia, que insisteix en la idea que, a l’estudiar la Segona Guerra Mundial, sempre es pregunten com va poder passar sense que ningú fes res. «Els nostres nets ens preguntaran a nosaltres pels morts al mar», reflexiona.

Notícies relacionades

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental

El responsable del projecte a Sant Gervasi, Guillem Fàbregas, apunta la importància que juga el mar en el projecte. La primera nit a Ceuta baixen a la platja. Des d’allà es veuen els llums de la Península, que semblen tan a prop, tot i que per a tants joves són en una altra galàxia. «El mar té moltes cares. Nosaltres estem acostumats a viure’l com un lloc d’esbarjo, però aquest mateix mar és també el lloc en el qual tantes persones s’han deixat la vida per arribar fins a Europa», afegeix Inma Torcal, professora de Bellvitge.

«Un dels nois ens va explicar que va travessar la tanca nedant, i que durant el viatge el seu company va morir. Ell va arribar, però ferit, amb picades de medusa, mort de fred... És un gran contrast amb la nostra visió del mar com a lloc on anem a passar-ho bé», indica la Sílvia, a qui també li va impactar molt la visita al CIE de Barcelona uns quants dies abans del viatge. Des del grup d’acompanyament a interns del CIE de la Fundació Migra Studium organitzen cada any una oració davant el centre de la Zona Franca sota el lema «Construïm un futur sense el CIE» en la qual voluntaris llegeixen els testimonis de persones internes.