Nadal a soles

Si recorden els Nadals de la seva infància, tots dos somriuen. Quan la ment torna a l’actualitat, a les festes d’aquest any 2022, els ulls s’omplen de llàgrimes. No hi ha res a celebrar perquè no hi ha amb qui celebrar-ho. Els seus éssers estimats han mort. Estan sols i sols passen aquestes festes. Si el Nadal no es passa en família no hi ha cap Nadal a celebrar. Els dos protagonistes d’aquest reportatge, dos exemples de soledat no desitjada, no es coneixen i no tenen res a veure l’un amb l’altre, excepte aquesta soledat que tot ho envaeix, que entristeix l’ànima i que s’accentua, encara més, quan arriben unes festes que els recorden, com si poguessin oblidar-les, totes i cadascuna de les persones que ara els falten.

Ella es diu Dolores Sánchez Medina però ningú li diu així. «Tothom em diu Loli», afirma. Tot i que recalca: «Bé, ara ningú em truca. Passo dies i dies sense parlar amb ningú». I llavors repeteix com un mantra la frase, la súplica, el prec que evidencia la soledat d’aquesta dona: «Creu Roja no m’abandoneu. Us estimo moltíssim. No em deixeu, sisplau.»

I és que fa molt poc temps que Creu Roja atén aquesta dona. Ho fa mitjançant el programa ‘Reacciona’ i la intervenció es va tramitar d’urgència.

La Loli té els ulls clars, com la pell, com els cabells, entre rossos i pèl-rojos. Ni un cabell blanc té, als 78 anys. Les arrugues amaguen la cara d’una dona bonica que s’ha passat la vida pujada a uns talons i ballant flamenc per mig món. Fa tants anys que no surt de casa que ni recorda des de quan. Repeteix que té por de caure. Les cames li fallen. Quan Creu Roja va arribar a la seva vida li va penjar un dispositiu de teleassistència al coll. I ja l’ha utilitzat. «Ahir mateix vaig caure. I no em podia aixecar. Ai Creu Roja no m’abandonis». I explica que van haver d’anar a aixecar-la. Durant l’entrevista la truquen al mòbil. És d’aquest mateix servei de Creu Roja. Per veure com està. Per veure si necessita res. «Companyia, això és el que necessito», explica.

Sola des que va morir la seva parella

Fa més de 10 anys, des que va morir la seva parella, que la Loli està sola. També han mort els seus pares i els seus germans. La seva parella no era el seu marit perquè mai es van casar així que no percep pensió de viudetat. Sí que percep una pensió no contributiva de tot just 400 euros perquè la seva mobilitat és tan reduïda que no surt de casa. Des de fa anys. En alguna ocasió, si algun veí se’n compadiu, l’acompanya al banc de davant del portal. És la distància més llarga que ha recorregut des de fa dècades. Ella, una ballarina que ha viatjat per mig món, ara no es pot moure.

La casa està polida. La dona compta amb ajuda del Servei d’Assistència a Domicili (SAD) de l’Ajuntament de València i fins i tot els metges (inclosos els especialistes) la visiten al domicili. Té un sostre on viure perquè la vivenda l’hi va deixar a ella en usdefruit. L’única companyia que té són els seus quatre gats. Tres femelles i un mascle. Fa mitja vida que són amb ella. Ara Creu Roja ha entrat a la seva vida i la dona només té paraules d’agraïment. La voluntària que l’acompanya es diu Mirna. «Hem començat amb el pagament de factures que tenia pendent i li hem subministrat béns bàsics i teleassistència. Aquesta dona té pobresa econòmica i energètica. Ara ens centrem en l’acompanyament i en la part afectiva perquè està destrossada», explica.

Ell es diu Roberto Terradez i no és la primera vegada que surt en els mitjans. Va explicar la seva història fa dos anys per relatar que era un aturat de llarga durada i que havia passat una dècada fent ús dels estalvis fins que es van esgotar. Llavors va vendre fins i tot els mobles de casa seva. La seva història va tenir una resposta solidària brutal. Va invertir bé els diners que li van entregar de manera desinteressada des de tot el territori espanyol. Gràcies al reportatge va saber que tenia dret a tramitar dues ajudes (l’ingrés mínim vital i la Renda Valenciana d’Inclusió). Així es manté des de fa un parell d’anys. D’aquella història en guarda tres amistats amb les quals intercanvia missatges per telèfon mòbil, de tant en tant. La Salut, de Torrent; l’Elena, d’Alacant; la Beatriz, de Burgos. Lamenta haver perdut dos contactes més: el del Javier, policia d’un municipi d’Alacant i el de l’Elena, infermera a Las Palmas de Gran Canaria. El van empènyer al carrer i un cotxe li va aixafar el telèfon, el seu bé més preat, el seu contacte amb el món exterior.

Sol després de la mort del seu pare

El Roberto es coneix bé i reconeix que està deprimit. Fill únic, de pare i mare que també eren fills únics, no té fills, ni germans, ni cosins ni oncles. Primer va morir la seva mare, després, el seu pare. Llavors es va quedar sol. I va arribar la tristesa que tot ho envaeix.

L’única tradició nadalenca que manté de la infància és la visita al cementiri. Amb els pares visitava els avis. Ara els visita a tots. El dia de Nadal i el de Cap d’Any al matí. ¿El raïm? Fa anys que no en menja. No hi ha sopar especial, ni ornaments, ni torrons o dolços a casa seva.

Al País Valencià hi ha 488.900 llars on només viu una persona, segons les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) que daten del 2020. L’augment de l’esperança de vida i que cada vegada hi ha més persones separades, divorciades i viudes és la principal causa de l’auge d’aquest tipus de vivenda. De fet, els últims 7 anys la xifra de persones que viuen soles s’ha incrementat en 47.700, de les quals 6.300 són viudes, 19.500 divorciades, i 21.400 solteres.

Grans i sols

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Ara bé, una cosa és viure sol perquè es vol i una altra de molt diferent, parlar de soledat no desitjada. A Espanya s’estima que més de 2,5 milions de persones grans se senten soles i que el 40% d’aquestes persones tenen més de 40 anys. Encara més, el 2016 l’11,6% de les persones experimentaven soledat no desitjada, però aquest percentatge va augmentar fins al 18,8% després de la pandèmia, segons l’Observatori Estatal de la Soledat no Desitjada. Només a València ciutat es xifra en més de 42.000 les persones més grans de 65 anys que viuen soles. El 77%, a més, són dones. Al País Valencià hi ha 213.100 persones més grans de 65 anys que viuen soles.

Per a moltes persones grans la soledat no és fruit d’una decisió pròpia, sinó una situació sobrevinguda per la vida. I la realitat és que el 30% de les persones grans espanyoles s’enfronten a aquest tipus de soledat. La soledat no desitjada arriba de sobte, fruit de canvis importants en la vida que impacten directament en la salut. I és llavors quan arriben les malalties i els trastorns de l’estat anímic en els quals la depressió és la reina. El Nadal, festa en la qual la companyia és clau, només fa que augmentar les conseqüències d’una soledat no desitjada que fa estralls en els qui la viuen.