Marc Hortal, director d’institut: «Hi ha molta desigualtat, i això no hi ha metodologia màgica que ho arregli»

Sempre s’acaba carregant la responsabilitat en el professorat i és bastant injust. Hem tingut molts canvis legislatius, normatius i organitzatius, i sovint no deixen que s’assentin i donin un mínim fruit; a més de l’infrafinançament del sistema des de fa molts anys i l’excés de tasques i de responsabilitats sobre el professorat. Els demanem de tot i, quan hi ha uns mals resultats, surten amb un pla en 15 dies per revertir-ne la situació. Un dels lemes de les vagues del curs passat era «l’educació no s’improvisa». No podem improvisar un pla de xoc cada vegada que hi ha un mal resultat i oblidar-lo a l’any següent per implementar-ne un altre; el nostre sistema viu molt d’això. Li falta estructura, estabilitat i tradició, i després culpem el professorat que les coses no funcionin. 

¿On se situa en la ‘guerra’ oberta entre ‘pedarucs’ i ‘professaures’?

N’hauríem de tenir un debat respectuós i raonable. Un debat pedagògic, sobre metodologies i resultats. Moltes vegades aquest debat no existeix. Els professors no som millors que la resta de la població i hem caigut en la polarització de les xarxes socials, en què al final tot és blanc o negre. Simpatitzo més amb el model competencial, però també penso que un model més tradicional té coses molt bones si es fa bé. La qüestió és aconseguir una certa estabilitat i un cert consens sobre com treballar. 

Hi ha consens en alguna cosa: falta estabilitat.

Portem tres decrets de currículum en 12 anys, competencials. És normal que davant tant currículum competencial hi hagi una reacció, una gent que ja se senti esgotada de tant discurs competencial.

Una de les crítiques del sector competencial al tradicional és que el sistema basat en classes magistrals deixava molts alumnes enrere. ¿Vostè ho sent així?

De vegades sembla que amb la metodologia ho puguis fer tot; que la metodologia hagi d’acabar amb tota la desigualtat social i hagi de poder revertir tots els problemes d’equitat que té el sistema i no és així. Per això de vegades hi ha un malestar en el professorat. Sembla que ens ho venguin com una metodologia màgica que farà que tots els alumnes aprenguin, i no depèn d’això: depèn de recursos, de canvis estructurals. Tenim molta segregació, molta desigualtat, inestabilitat en el funcionament... Per revertir tot això no només fan falta canvis metodològics, que jo crec que són positius. Sense canvis estructurals, no aconseguirem millors resultats ni més equitat. 

Dit això, vostè sí que creu en el model competencial. 

Hi ha moltes maneres de treballar. Jo crec que un model més connectat amb la realitat, que intenti connectar amb les experiències dels alumnes, en què tinguin un paper més actiu; però sé que és un model més difícil d’organitzar i d’implantar i que comporta més feina per al professorat. Això s’ha de reconèixer. Una combinació equilibrada de les dues maneres de treballar és bona, sobretot respectant l’autonomia del centre i la del professorat per organitzar-se.

¿Al seu institut aquest equilibri funciona?

Som un centre que no ha fet grans canvis metodològics, almenys en l’àmbit general. Som un centre bastant tradicional amb alguns elements innovadors. Ara estem intentant trobar espais de reflexió per avançar cap al nou currículum. Però el que ens falta molt en l’àmbit de sistema és això, temps per pensar i per organitzar-nos; i el sistema no para d’exigir-nos coses noves i d’implementar novetats. I aquest any que podria ser tranquil després de dos anys de pandèmia molt durs, ens trobem que hem d’implementar l’estratègia digital de centre, un pla per millorar la situació del català, el nou currículum de batxillerat... Mai trobes un moment per reflexionar col·lectivament. 

En principi, la incorporació al gener dels nous 3.500 professors per implementar la disminució de l’hora lectiva dels docents hauria de servir per guanyar aquest temps, ¿no? 

Jo crec que és una mesura positiva i són les que s’han d’aplicar. Augmentar els recursos que entren en el sistema i que el professor faci menys hores lectives i hagi d’atendre menys alumnes és el que necessitem. Més enllà de debats metodològics o debats sobre competències.  

El conseller ha assegurat que aquestes 3.500 contractacions servirien per impulsar a la fi el Decret de la Inclusiva. ¿Hi coincideix?

Són moltes hores extres que entren al centre i que es poden aprofitar per a moltes coses. El que hagués anat bé hauria sigut saber-ho abans per poder organitzar-nos amb temps i amb criteri. 

A més de la inclusiva, una altra de les grans assignatures pendents és la segregació escolar.

És bo que tinguem el tema damunt la taula des de fa dos o tres anys, que abans no hi era. I s’ha fet una estratègia per reduir-la que, pel que sé, ha donat fruits en alguns llocs. En alguns llocs sí que hi ha hagut una escolarització més equilibrada. En altres llocs, com és el nostre cas, no ha donat cap fruit. Hi ha centres que necessiten recursos extres. Alguns centres ja tenim més recursos que la mitjana, en hores de professors i equip social, però no serveix per equilibrar els resultats ni per aconseguir resultats educatius iguals que la resta del sistema.

Exposi alguna de les seves urgències.

L’absentisme, per exemple. En alguns llocs és un problema greu i no es resol amb metodologies màgiques, fet que connecta amb el malestar del professorat. De vegades els mitjans de comunicació compren discursos de gent que té solucions màgiques per a temes molt complexos. Els que som a l’aula sabem que, no per fer segons quins projectes, els alumnes assistiran encantats a classe, perquè són problemes molt enquistats, amb causes socials, econòmiques, culturals... i les eines que tens tu a l’aula són poques per resoldre aquests problemes.  

Segons vostè, ¿què faria falta per revertir la segregació escolar? 

Reduir el pes de la concertada. Venim d’una situació amb un desequilibri molt gran. Es tracta d’una separació estructural entre una de concertada que acull molts menys alumnes amb dificultats d'aquells que li tocaria, i una de pública que n’assumeix molts més, i en alguns casos, la totalitat. Si no hi ha un canvi estructural és molt difícil que això s’equilibri.

¿Què opina sobre els sistemes d’avaluació? 

S’està treballant molt el tema de l’avaluació formativa i jo crec que és un camp interessant. L’avaluació com una part de l’aprenentatge, no com una nota al final del procés. Introduir l’alumne, donar-li responsabilitat en el seu procés d’aprenentatge, que l’alumne s’autoavaluï i vegi en què ha fallat i en què no... Això no vol dir que el professor no posi nota, però si entens on falles, és positiu. Aquest és un canvi de model bastant revolucionari i bastant exigent per al professorat. És més feina a l’hora de programar, però hauríem d’anar cap allà.

¿Com porten l’impacte de la tecnologia en el dia a dia de l’aula?

En alguns camps estem totalment desbordats, com en el tema dels mòbils. Ens trobem dilluns a les vuit del matí que ens venen ja amb un conflicte. Famílies d’alumnes que s’han discutit a les xarxes. Abans havies de vigilar el pati, i ara has de vigilar tot l’univers digital durant 24 hores. I ja pots fer xerrades sobre l’ús responsable dels mòbils o una activitat en tutoria sobre els perills de les xarxes socials: és una gota al mar. I es posen moltes expectatives en nosaltres; sembla que hàgim de resoldre tot allò que la societat no és capaç de resoldre. 

¿Quines eines tenen per resoldre aquestes situacions?

Pots prohibir els mòbils a l’institut, però, una vegada a casa, no pots fer-hi res. És com posar portes al camp. El mòbil que ens supera a tots. Supera les capacitats emocionals que tenen els alumnes, i a més canvia molt ràpid. Quan has entès Facebook, resulta que estan a TikTok.

Notícies relacionades

Fer de locutors o parlar d’homofòbia: els instituts espremen «la bogeria» pel Mundial

Reggaeton i youtubers asfixien l’ús del català entre els adolescents

Finalment, parlem del català. ¿Quin n’és l’estat de salut a les escoles? 

El català a l’escola és un reflex del català a la societat. En molts llocs ha perdut espai per motius demogràfics, socials, mediàtics... I això es reflecteix a les escoles, que té el seu paper, però no poden canviar-ho tot. Al final, si en un barri ningú parla català, ningú l’utilitza i ningú el necessita, és molt difícil que l’alumnat el vegi com a útil. Aquí crec que l’escola té marge de millora. No només hem d’ensenyar gramàtica. En contextos com el nostre hem d’ensenyar a l’alumnat que el català és una llengua viva, útil, interessant i divertida.