Mor el papa emèrit Benet XVI

La preocupació per l’estat de salut del papa i teòleg alemany va sorgir el dimecres 28 de desembre, quan el seu successor, Francesc, va reconèixer que estava «molt malalt» i va demanar «una oració especial» als fidels que assistien a la seva audiència general.

Amb la mort de Benet XVI (Marktl, 1927 – Vaticà, 2022) arriba al seu final una etapa inèdita en l’Església catòlica en la qual, durant gairebé 10 anys, han conviscut dos papes: un de regnant, Francesc, i un altre jubilat, el cardenal Joseph Ratzinger. Fins a la seva dimissió el 2013, els papes moderns no renunciaven; seguien en el tron de Sant Pere fins a la seva mort. Però l’11 de febrer d’aquell any, el llavors pontífex alemany va obrir la porta a un desenllaç sense precedents fins aquell moment. Va anunciar que llançava la tovallola i que deixava de ser Papa amb un gest únic en dos mil anys d’existència del cristianisme (pràcticament tots els anteriors pontífexs dimissionaris ho van fer per obligació) i pel qual serà recordat als llibres d’història. 

Va ser l’epíleg d’un pontificat iniciat el 2005 amb la molesta herència del seu carismàtic predecessor, Joan Pau II (a qui, tanmateix, Benet va col·locar en la via ràpida cap a la santedat i va beatificar el 2011), i que va marcar l’ocàs de la vida pública d’un prelat que sovint va desorientar per la complexitat de la seva figura. Un teòleg que va voler reformar l’Església des dels fonaments però que finalment va dimitir perquè no aconseguia governar les lluites internes pel poder, una decisió que va agafar el món per sorpresa i que va deixar perplexos l’Església catòlica i els seus fidels. En el clergat hi ha «corrupció i brutícia», havia avisat tan sols un any abans d’arrambar i convertir-se en el Papa emèrit, com se’l va començar a anomenar.

El ‘rottweiler’ de Déu

Abans de ser elegit Papa, Ratzinger era conegut com el ‘rottweiler’ de Déu per les seves severes postures sobre temes teològics i els seus 24 anys com a «guardià» de l’ortodòxia catòlica durant el papat de Joan Pau II, del qual havia sigut prefecte (ministre) de la Congregació de la Doctrina de la Fe (que abans havia sigut el Sant Ofici de la Inquisició). Més tard, ja quan era Papa, van quedar en evidència els seus intents per adaptar el catolicisme a la modernitat i reparar els errors del passat, sobretot amb l’encobriment dels casos de pederàstia clerical comesos precisament durant la llarga etapa de Joan Pau II, un Papa a qui l’alemany havia hagut de defensar diverses vegades.

La lluita contra la pederàstia

La lluita contra la pederàstiaVa començar el papat amb mà ferma. Poc després de ser elegit pontífex, la pederàstia va passar a primer pla de la seva agenda. El nou Papa va ordenar posar a la pàgina web del Vaticà els documents que es referien a la pederàstia clerical, les conferències episcopals de tot el món van haver d’elaborar unes «guies» per a la prevenció d’aquests casos, es van apartar almenys dues dotzenes de bisbes encobridors i es va instituir una espècie de comissió-tribunal per perseguir els sospitosos d’aquests delictes.

El revés de la moneda va ser que els abusos sexuals van passar a marcar i perjudicar la imatge del seu papat, més encara després de la seva decisió d’ordenar el 2010 una investigació sobre els casos de pederàstia a Irlanda. Això va implicar la renúncia immediata de diversos bisbes i va ser un dels primers casos públics d’un escàndol mundial que no s’ha apagat encara avui i que ha esquitxat tots els continents. 

5.000 casos d’abusos sexuals

L’Església no en va sortir indemne. Els casos d’abusos denunciats davant el fiscal del Vaticà van arribar fins als 5.000: en van incloure des dels anys 60 fins a la seva renúncia. Als Estats Units, mitja dotzena de diòcesis van fer fallida econòmicament a causa de les indemnitzacions que es van haver de pagar a les víctimes i Benet XVI també en va sortir mal parat directament.

Fins al punt que algunes víctimes van arribar a demandar-lo davant el Tribunal Penal Internacional. Un cas que després va quedar en paper mullat, ja que el Vaticà va dir que el líder catòlic no podia ser considerat responsable pels crims d’altres.

Conflictes amb musulmans

No va ser l’única crisi del seu papat. El diàleg de Benet amb les altres religions tampoc va estar exempt d’obstacles durant el seu pontificat, com va ocórrer amb la polèmica pel seu discurs a la Universitat de Ratisbona (Alemanya) el 2006.

En aquella ocasió, Benet va fer una menció indirecta a l’expansió violenta de la religió de Mahoma, de manera que va provocar la ira dels dirigents religiosos i polítics de gairebé tots els països musulmans, així com protestes que van incloure atacs a esglésies a l’Orient Mitjà i la mort d’una monja a Somàlia. El cas finalment es va tancar parcialment mesos després mitjançant una històrica visita a Turquia, país de majoria musulmana, on Benet va resar a la Mesquita Blava d’Istanbul.

L’ombra de l’antisemitisme

Amb els jueus, la relació no va ser menys espinosa. La comunitat es va enfurismar quan Benet XVI va aixecar el 2009 l’excomunió a quatre bisbes ultraconservadors, inclòs un religiós que negava obertament l’Holocaust. I un altre conflicte va esclatar quan el pontífex va reiniciar el procés per posar Pius XII, acusat d’ignorar deliberadament l’Holocaust, al camí de la santedat. Tot i així, posteriorment, el Papa alemany va ser elogiat per exonerar (l’any 2011) els jueus de les acusacions de ser responsables per la mort de Crist. 

Les comunitats cristianes ortodoxes i protestants també van viure moments de tensió amb Ratzinger. En aquest sentit, la gran crisi va arribar quan el 2007 va aprovar un document en el qual reafirmava la posició del Vaticà que totes les altres creences cristianes, a part del catolicisme, no eren Esglésies de Jesucrist pròpiament dites. Unes idees que va confirmar també el 2011 quan, durant una cimera entre comunitats religioses a Assisi (Itàlia), no va incloure l’oració simultània comuna que havia sigut impulsada per Joan Pau II en l’inici d’aquestes trobades el 1986.

Xoc contra el món contemporani

Però, a més de la pederàstia clerical i les dificultats amb les altres confessions, la relació de Benet XVI amb el món contemporani i la societat civil occidental també va ser, sovint, incendiària. Exemple d’això va ser la irritació que va provocar a Europa i als EUA quan el 2009, en un avió rumb a l’Àfrica, va dir a periodistes que l’ús del preservatiu en la lluita contra la sida només havia aconseguit empitjorar l’epidèmia. Unes crítiques que també van créixer l’any següent a Barcelona, quan l’alemany va utilitzar una visita a la Sagrada Família per condemnar l’avortament, l’eutanàsia, el matrimoni homosexual i fins i tot el divorci. 

L’escàndol del Vatileaks

Dins de l’Església no li va anar gaire millor. Quan Ratzinger va començar a tocar els ganglis del poder vaticà, de fet, molts se li van tornar en contra. Exemple d’això va ser l’allunyament del cardenal Carlo Maria Viganò, a qui Benet XVI havia encarregat un informe sobre la corrupció al Vaticà. La informació que contenia el document van aixecar tanta polseguera a Roma que finalment la Secretaria d’Estat va nomenar Viganò ambaixador de la Santa Seu als EUA, a milers de quilòmetres de distància d’on opera la cúria romana.

Tot i així, l’operació no va posar fi al conflicte. Per contra, algunes dades de l’informe van ser posteriorment publicades en un llibre en el qual s’explicava que Paolo Gabriele, majordom personal de Benet XVI, copiava i treia del Vaticà aquella documentació amb la col·laboració d’alguns cardenals. El sumari i posterior judici del majordom van concloure aquell tema com un cas d’infidelitat de l’empleat. Es tracta del conegut com a cas Vatileaks, del qual més tard es va dir que havia sigut el veritable motiu de la renúncia de Benet XVI.

Reformes en curs 

Notícies relacionades

L'Església esgota el Pontífex

El nou 'Vatileaks' revela com malgasten a la Santa Seu

Reformes en curs Algunes reformes, encanvi, sí que va aconseguir encaminar-les. Davant els constants escàndols sobre les finances del Vaticà, el 2010 va imposar a l’Institut per a les Obres de Religió (IOR), la banca vaticana, l’adhesió als protocols de transparència financera internacional contra el blanqueig de diners. L’IOR s’hi va adherir, però al cap d’un mes la Secretaria d’Estat va reformar la llei atribuint-se l’última paraula sobre la transparència de l’institut. Una tàcita però clara desautorització del Papa. Tot i així, aquella mesura va posar en marxa un procés que actualment continua Francesc, un Papa que ha aconseguit que el banc hagi acceptat els principals convenis internacionals sobre transparència.

Contra el neoliberalisme

Un altre llegat són els seus textos oficials. En total, el Papa emèrit va escriure 25 documents oficials i tres encícliques, entre elles ‘Caritas in veritate’, que constitueix una de les grans crítiques contemporànies del neoliberalisme econòmic actual. I no és l’únic missatge que Benet va deixar en herència: també ho és la seva convicció que, davant la globalització i la descristianització, l’Església catòlica ha de mantenir la seva identitat per recuperar els principis de la seva fundació. Tot i així Ratzinger no va poder evitar ser considerat un feble per les dretes i un antiquat per les esquerres.