¿Per què brindem?

Seguint amb les tradicions nadalenques, ara toca donar la benvinguda a l’any nou. Les celebracions comencen a la nit amb el raïm i les campanades i continuen (si la ressaca ho permet) amb algun dinar familiar per compartir el primer dia de gener. O sigui, una nova tanda d’àpats carpantiàsics per posar a prova el nostre sistema digestiu. I el fetge. Perquè és habitual acompanyar el menjar amb una bona beguda. I quan es diu això de «bon beure» no sol pensar-se en aigua sinó més aviat en algun tipus de beguda amb alcohol. Una de les coses més fascinants de la història és que la majoria de les cultures tenen aquest tipus de beuratges que, a més, solen relacionar-se amb qüestions religioses.

En el nostre temps, en el qual tot és globalitzat i podem trobar una quantitat infinita de productes a qualsevol humil botiga de queviures, tenim begudes alcohòliques de tots els gustos i colors, però tradicionalment, es consumien les que es fabricaven amb els productes que la gent tenia al seu abast. En el cas del Mediterrani s’obtenien de la fermentació del suc de raïm. O sigui el vi. Després vindria també això que alguns anomenen ‘xampany’ i d’altres ‘cava’, que no deixa de ser un tipus de vi però amb bombolles.

Segons ens ha explicat l’enginyer agrícola i historiador Josep Maria Puiggròs en el ‘podcast’ ‘El Tren de la Història’, la humanitat va domesticar la vinya, igual com va fer amb el blat i la resta de cereals, i de passada va descobrir les virtuts (i els efectes) d’ingerir el suc fermentat que s’obtenia al premsar els fruits. Això hauria ocorregut fa uns 10.000 anys a la zona que ara ocupen Geòrgia, Armènia i l’Azerbaidjan. D’allà s’hauria estès al Pròxim Orient per avançar cap al Mediterrani, des de la zona més oriental fins a arribar a la península Ibèrica.

A Catalunya els arqueòlegs han trobat que les primeres evidències del cultiu de la vinya i de la producció de vi daten de fa 2.700 anys. Els seus introductors haurien sigut els fenicis, la civilització comercial per antonomàsia, que amb la seva navegació de cabotatge, saltant de port en port, van arribar a la zona de l’actual Cadis i des d’allà van pujar per la costa valenciana.

Fenicis i grecs, els propagadors

Els altres grans propagadors del vi van ser els grecs. A més, al tenir una cultura tan potent que va durar tants segles, van ajudar a consolidar una sèrie de rituals vinculats a la ingesta d’aquest beuratge. Ells, igual com nosaltres, es reunien per celebrar, i per donar transcendència a la cosa bevien vi.

Tal com explica a ‘El Tren de la Història’ la catedràtica de Grec de la Universitat de Barcelona Francesca Mestre, aquelles reunions es deien ‘simposis’. Eren una espècie de trobades reservades als homes (algun dia caldrà començar a parlar sense embuts de la misogínia grega) que inicialment només practicaven els oficials als camps de batalla, però que després es van anar popularitzant. Així, el que inicialment eren commemoracions de victòries militars es va convertir en celebracions de casaments, naixements, nomenaments de nous càrrecs o triomfs esportius en els Jocs Olímpics. Tanmateix, no eren una simple festa sinó una cerimònia que seguia un ritual específic.

Per començar, se solien organitzar en espais reservats que els temples ja tenien previstos a tal efecte. Allà es reunien els convidats, habitualment set, que es tombaven recolzats amb el braç esquerre, en una espècie de divan anomenat ‘kline’. El recipient amb el vi (rebaixat amb aigua) presidia la sala i es repartia entre els assistents. Quan tothom tenia la copa plena, el primer glop es dedicava a Zeus i el segon, als herois que els havien precedit. A partir d’aquell moment començaven a beure mentre escoltaven música o un actor recitava versos, de vegades escrits expressament per a la trobada.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Com és fàcil imaginar, ronda rere ronda, els efluvis alcohòlics feien la seva funció. Era el que buscaven. Com ens explica en el nostre ‘podcast’ la professora Mestre, creien que el vi els posava en contacte amb el déu Dionís per ajudar-los a parlar amb més franquesa i no quedar-se tancats en els seus propis pensaments. El vi, per tant, facilitava l’intercanvi d’idees i opinions. Això sí, com remarca la catedràtica de grec, ho havien de fer amb respecte i sense insultar.

Tot i que amb el pas dels segles els simposis van anar desapareixent, la idea d’utilitzar el vi com a element de celebració va quedar i aquí som, omplint les copes i demanant als déus que el 2023 sigui un bon any.