Miguel Ricart, nascut per perdre

Ell mateix es va exposar en els seus pitjors dies com si fos arrossegat per un corrent «en el qual et deixes portar i no saps realment com sortir-ne». Així va ser des de ben petit. La seva família a Catarroja, a pocs quilòmetres de València, era modesta, coneguda localment per a bé. Miguel Ricart pare (ja mort) era ebenista i amb la seva dona, l’Encarna, va centrar la seva residència al carrer d’Alacant. Va tenir dos fills, el Miguel, que neix el 1969, i l’Encarna, tres anys més jove. Tot canvia quan la mare mor desnucada després d’un atac d’epilèpsia el 1975. Els seus fills tenen sis i tres anys i, sense cap més possibilitat, Miguel pare els interna entre setmana a l’escola Sant Joan Baptista de València, amb funcions d’orfenat. Una de les religioses que va tractar amb els dos germans es va referir a Miguel fill com «una closca tancada: no li interessava res, no es relacionava». 

«Volia fer-se el dur»

Més tard, Ricart intenta acabar l’EGB a l’anomenada Universitat Laboral de Xest, on, per mal comportament, perd una ajuda d’estudis a famílies desfavorides. Després intenta estudiar electricitat en formació professional. Arriba a l’edifici de l’escola Sant Antoni de Pàdua, a Catarroja. Deixa el centre després d’un any i el seu tutor de llavors el va considerar «mal estudiant, com tants d’altres, però no especialment estrident».

«Volia fer-se el dur i li va costar ser-ho», va comentar al seu moment un antic noi del seu barri que es va enganxar amb ell diverses vegades. «La zona era seriosa en aquell moment. Hi havia molts xavals que eren durs de veritat, i ell, tot i que tenia força, no tenia fermesa». Però el carrer el cridava, així que va començar a valorar les colles del moment i si podia ser algú ajuntant-s’hi. A partir dels 16 anys va començar a consumir rohipnol, un hipnòtic de moda als ambients suburbans. Treballa en una granja de porcs i després en un taller d’ebenisteria a Albal, el poble del costat. Fins que perd aquesta feina (per a disgust total del seu pare) i freqüenta més seriosament xavals que passen la vida donant voltes. Al complir els 18 anys se’n va de casa, vol llibertat. És la fi de les relacions amb el seu pare. I el principi d’una altra cosa molt diferent. 

El Miguel arriba a dormir a la intempèrie fins que el recull del carrer un dels germans petits d’Antonio Anglés (eren nou en total, dues noies i set nois). Des d’aleshores comença a ser un més a la planta baixa del carrer Colón, prop d’on vivia la seva família. A cops, l’Antonio, tres anys més gran que Ricart i conegut com ‘el Asuquiqui’, s’havia autoerigit com a capitost dominant del seu entorn i seria ben conegut per la policia per la seva relació amb robatoris i atracaments.

Vassall d’Anglés

El Miguel, malgrat la seva original llunyania d’aquest desordre, hi encaixa. Una de les germanes de l’Antonio va arribar a descriure el Miguel com algú sense caràcter (excepte quan s’enfadava) capaç d’adaptar-se a qualsevol situació i sense idea de què fer amb la seva vida. Potser per això, el Miguel estableix una relació amb una jove del poble pròxim de Benetússer. Trenca amb ella i es fa nòvio de la seva germana, amb qui acaba tenint una filla. Als noranta ja se’l coneix a l’asfalt local com ‘el Rubio’ o com ‘el Americano’, perquè portava un pentinat d’estil rockabilly. Ricart va passar un temps a la Legió i va treballar molt poc temps en un concessionari de cotxes. Va trencar també amb la mare de la seva filla i amb qualsevol opció que no fos la que se li va presentar més a mà: servir vassallatge a Antonio Anglés. 

Perquè ‘el Asuquiqui’, que no era consumidor de droga dura, va aconseguir que la seva planta baixa es convertís en la gran expenedoria d’heroïna (sobretot) i cocaïna (per a consum de carrer) de la zona. Ricart va acabar enganxat a fumar ‘xinos’ d’heroïna cremada i va ajudar l’Antonio en el que fes falta (porta droga d’un lloc a un altre, canvia droga per diners...). Al seu costat es veu ben ubicat, tot i que estigui al seu servei. Tot es complica perquè ‘el Asuquiqui’ és cada vegada més agressiu i ferotge (inclòs l’ús de destrals, ganivets i pistoles). L’Antonio acaba a presó per haver torturat (amb Ricart present quan va fer falta) una antiga nòvia seva que li havia estafat droga. La resta és història de tots.

L’Antonio, ple de fúria freda, surt d’un permís el 1992 del qual ja no tornarà. El Miguel, el seu vassall, l’ajuda al novembre d’aquell any a cometre el triple crim d’Alcàsser. Ricart va incriminar l’Antonio (i a ell mateix) pels crims en les primeres confessions a la Guàrdia Civil. Després va insistir a desvincular-se de tot i va generar confusió sumant-se a les teories conspiranoiques replicades audiovisualment. I així fins avui, amb Miguel Ricart en sotsobre per a ell mateix i per al món, instal·lat en la tenebra, sense cap altra possibilitat que continuar cap avall i enfangat, sense saber què fer.

Notícies relacionades

Miguel Ricart, assassí del crim d’Alcàsser, queda en llibertat provisional

Troben cocaïna, heroïna i haixix al narcopís de Miguel Ricart

----

Joan M. Oleaque és autor de ‘Des de la tenebra: un descens al cas Alcàsser’.