La sanitat pública a Europa: una bomba de rellotgeria

Llistes d’espera cada vegada més llargues, saturació dels serveis d’urgència, escassetat de llits i personal. La sanitat pública britànica (NHS), va ser un model al món, però ara pateix un deteriorament que alguns professionals consideren irreversible. Anys i anys privada de prou recursos han desembocat en una crisi de dimensions mai vistes. A l’octubre eren més de 7 milions les persones que esperaven poder rebre tractament i gairebé 3 milions les que han hagut d’esperar sis mesos per rebre’l. Una de les prioritats del Govern de Rishi Sunak és reduir aquestes llistes d’espera, que fins i tot estan afectant els malalts de càncer. El servei d’ambulàncies també està saturat amb esperes de fins a 11 hores en alguns casos urgents. El seu personal s’ha declarat en vaga aquest desembre passat, igual com ho han fet les infermeres per primera vegada en més de 100 anys. De cara al dia 11 hi ha prevista una nova vaga dels conductors d’ambulàncies i per al 18 i 19 de gener, una altra de les infermeres. Un gran problema és la deficient assistència social, especialment per a la gent gran o les persones amb necessitats especials. Un recent estudi va indicar que un de cada tres pacients hospitalitzats podria ser donat d’alta, però no és possible perquè no hi ha una casa o una residència on enviar-los. BEGOÑA ARCE

Les protestes en la sanitat pública francesa venen sent recurrents els últims anys. Després de l’inici de la pandèmia de la covid-19, el Govern va prometre l’estiu del 2020 un pla d’inversions de 19.000 milions d’euros en 10 anys per als hospitals. Això va servir perquè les infermeres i infermers a França deixessin de ser dels més mal pagats entre els països de l’OCDE i el seu sou se situés en la mitjana dels països desenvolupats. Malgrat això, els centres sanitaris encara pateixen problemes per la falta de personal. Així ho demostra que prop d’un 20% dels llits dels hospitals estan tancats per la falta de personal.

Els hospitals han estat sota tensió aquest 2022 passat, tant per les onades de calor a l’estiu com per l’augment de casos de covid-19 i bronquitis durant la tardor. De fet, col·lectius de professionals sanitaris demanen contractar 100.000 infermeres i infermers més per reforçar el sistema públic. ENRIC BONET

L’actual ministre federal de Sanitat alemany, el socialdemòcrata Karl Lauterbach, ha promès recentment una reforma integral del sistema sanitari del país que posi «en primer lloc» la medicina «en comptes de l’economia». Les paraules de Lauterbach catalitzen una crítica històrica: que la sanitat pública alemanya funciona cada vegada amb més lògica privada.

Els hospitals es financen a través del principi de tarifes; és a dir, reben diners de l’Estat en virtut de la quantitat de casos tractats, sent algunes patologies més ben remunerades que d’altres. Això genera sovint un funcionament que persegueix augmentar la facturació per llit en lloc d’oferir un bon servei als pacients a través de les teràpies aplicades. I això genera en la ciutadania la sensació que no són pacients, sinó clients, quan van a un hospital públic o al consultori d’un especialista (i amb una targeta d’una caixa de salut pública). «Hi ha una tendència a la medicina barata», argumenta Lauterbach.

S’hi ha d’afegir dos problemes més: la falta de personal mèdic i d’infermeria (un fenomen que, en realitat, afecta molts altres sectors laborals a causa de la crisi demogràfica) i l’insuficient finançament relacionat, un cop més, amb el principi de pagament per tarifa. Durant la pandèmia, molts hospitals van deixar d’atendre determinades malalties menys greus de forma preventiva (per reduir el nombre de contagis de covid). Ara hauran de tornar els diners que havien rebut de manera provisional per tractar aquests casos, cosa que generarà estretor financera, segons adverteix la Societat Alemanya d’Hospitals (DKG). ANDREU JEREZ

Les llargues esperes d’urgències als hospitals portuguesos, especialment a la regió de Lisboa, han posat en peu de guerra els metges i infermers. Desenes de professionals han presentat la dimissió en les últimes setmanes a diversos hospitals del país per protestar contra la falta de personal i les baixes remuneracions. En alguns centres de la capital s’han arribat a registrar fins a 14 hores d’espera per als pacients urgents, un problema que s’afegeix a les limitacions en serveis d’obstetrícia, que han obligat a tancar temporalment diversos centres durant els últims mesos.

El Govern portuguès ha activat un pla d’hivern per donar resposta a l’alta afluència a les urgències, per l’augment de casos de grip i covid. Una de les mesures ha sigut ampliar els horaris d’atenció als centres de salut per mirar de tractar els pacients amb símptomes més lleus. Una mesura que tanmateix no satisfà els professionals, que adverteixen que l’atenció primària tampoc té capacitat de resposta. Més d’un milió de portuguesos, un 10% de la població, no té un metge de família assignat.

El ministre de Salut lusità, Manuel Pizarro, que tot just fa uns mesos va substituir la dimitida Marta Temido, ha reconegut les mancances en els centres de salut i ha demanat a la població que contacti per telèfon amb els serveis mèdics abans de desplaçar-se als hospitals. Pizarro també ha reconegut la possibilitat de col·laborar amb la sanitat privada per donar resposta a una eventual saturació dels hospitals públics en els pròxims mesos. LUCAS FONT

A Itàlia el sistema sanitari públic està sota una enorme pressió a causa de la pandèmia del coronavirus. En particular, els principals problemes que han quedat clarament evidenciats han sigut una escassetat de llits als hospitals i un insuficient nombre de sanitaris i personal especialitzat en el sector públic; uns fenòmens derivats, com a Espanya, de les retallades i l’infrafinançament dels anys anteriors a la pandèmia.

Aquesta situació perdura en part en l’actualitat i també preocupa de cara a la grip, que ja ha fet emmalaltir més de tres milions d’italians. En paral·lel, continuen alarmant les xifres dels contagis per covid, especialment a la Pulla, regió del sud d’Itàlia que en aquests moments es considera d’alt risc. IRENE SAVIO

El sistema de salut a Bèlgica, que està basat en una mena de copagament en què la sanitat no és cent per cent gratuïta, també pateix tensions a causa de la falta de personal sanitari. Tot i que no hi ha la mateixa crispació que durant la primera onada de la covid, quan hi va haver nombroses mobilitzacions per la manca d’infermers, particularment en l’àmbit de les cures intensives, i fins i tot per l’obligació de vacunar el personal sanitari, la càrrega de treball continua disparada per la doble afluència de pacients –de covid i altres malalties– i la síndrome del ‘burnout’ (desgast professional) i l’absentisme laboral, sense que hi hagi hagut contractació de reforços als hospitals. Una fatiga que també pateixen els metges de família, amb una càrrega de treball que també ha augmentat per alleujar la pressió dels hospitals. Segons un informe publicat aquest any pel centre federal d’experts de cures sanitàries, la situació general ja era crítica abans de la pandèmia i la covid no ha fet sinó agreujar-la en un país que destina poc més del 10% del PIB a la sanitat. SILVIA MARTINEZ

La pandèmia de covid-19 ha visibilitzat les costures de la sanitat pública d’Espanya, una dels millors del món. Continua estant entre les més ben considerades, però el seu prestigi ha decaigut els últims anys. El principal problema és que falten metges i infermeres: molts se’n van a l’estranger buscant millors condicions laborals. Però, a més, hi ha tota una generació de sanitaris ‘boomers’ que s’estan jubilant i que no podrà ser coberta (a Catalunya es jubilaran 9.000 metges la pròxima dècada).

L’any passat, les massives manifestacions ciutadanes a Madrid (després de la decisió del Govern d’Ayuso de reobrir 80 centres d’urgències extrahospitalàries sense planificació ni prou personal) van empènyer altres comunitats a mobilitzar-se. Per exemple, Catalunya, amb uns metges de la sanitat pública, tant d’hospitals com de l’atenció primària, que aniran a la vaga el 25 i 26 de gener. Denuncien extenuants jornades laborals (són pocs sanitaris per a molts malalts) que els fan témer per la seguretat del pacient, males condicions laborals i un excés de burocràcia.

La més perjudicada és l’atenció primària, la ‘germana pobra’ del sistema sanitari públic si bé a la esquena ha recaigut el principal pes de la pandèmia. El conseller de Salut català, Manel Balcells, ha promès que, «en dos o tres anys», la primària rebrà el 25% del pressupost total del departament, tal com recomana l’OMS. Actualment rep el 17%. L’any passat a Espanya, un total de 71 places MIR de medicina de família i comunitària van quedar sense cobrir, a causa de la sobrecàrrega laboral i les millorables condicions laborals que es viu als centres de salut. Tot això mentre falten metges de família. La precarietat es tradueix en esperes de fins a un mes per accedir al metge de capçalera a ciutats com Barcelona.

A més, l’augment de trastorns mentals a causa de la pandèmia també ha visibilitzat la falta de psiquiatres i psicòlegs en la sanitat pública. Hi ha pocs especialistes de salut mental atenent un notable augment de trastorns de la conducta alimentària (TCA) i intents de suïcidi, especialment en la població infanto-juvenil. Un exemple: a la unitat especialitzada en TCA de l’Hospital de Sant Pau (Barcelona), de referència per a tot el Barcelonès, només treballen una psiquiatra a jornada completa, una altra a mitja jornada i un psicòleg a jornada completa. Un psicòleg i una psiquiatra i mitja per tractar uns 225 pacients a l’any. BEATRIZ PÉREZ