Europa marca el pas cap a un consum responsable

A l’evocar les apocalíptiques imatges de destrucció selvàtica, la primera jungla que ens passa a tots pel cap és l’Amazones brasiler, la més gran i més biodiversa de totes. Al respecte, vostè pot haver contribuït a l’eradicació –sense voler-ho o si més no saber-ho– si, per exemple, ha consumit pernil, ja que la soja brasilera, de la qual Espanya és el segon importador mundial més destacat només per darrere de la Xina, és fonamental per a la confecció de pinsos destinats a l’engreixament porcí. Si a més els Reis d’Orient l’acaben d’obsequiar amb un bolso, una cartera o unes sabates de pell, és possible que aquest regal també hagi contribuït a la desforestació, ja que la producció de boví –per comercialitzar-ne la carn i el cuir– és un altre vector de destrucció mediambiental . I no només això. La desforestació a la regió amazònica és només la punta d’un iceberg d’un problema més greu: la lluita violenta pel control de terres. Tots els anys sega vides humanes, sobretot d’activistes, indígenes i petits camperols.

El cacau

La situació no és menys preocupant pel que fa a un altre producte estrella del Nadal: la xocolata. Un estudi recent de Trase, una organització que monitora les cadenes de subministrament i en denuncia els impactes socioambientals, va revelar que a Costa d’Ivori –primer productor mundial de cacau amb una quota de mercat global del 40%– la desforestació associada a aquest cultiu es va carregar, entre el 2000 i el 2019, ni més ni menys que 2.4 milions d’hectàrees, és a dir, una extensió de selva equivalent a la superfície del País Valencià. Com a europeu és difícil no sentir-se d’alguna manera coparticipant d’aquesta tragèdia, ja que dos terços de la producció de cacau ivorià va a la Unió Europea i al Regne Unit per confeccionar xocolata. Els qui més es lucren amb aquest multimilionari negoci són les grans distribuïdores de matèries primeres. Segons els experts, amb prou feines el 5-6% del preu d’una rajola de xocolata acaba a la butxaca del camperol que produeix el cacau.

I ara la pregunta fonamental: «¿quina responsabilitat tinc jo en tot això?» La resposta és poca o gairebé cap. Són precisament les grans distribuïdores de matèries primeres, amb un model de negoci que consisteix a connectar una miríada de productors amb els grans fabricants europeus de xocolata, les que tenen la capacitat de deixar fora de joc els subministradors que infringeixen la llei i destrueixen el planeta.

Fa anys que aquestes multinacionals (denominades ‘traders’) prometen i firmen acords per netejar les seves cadenes de subministrament de productes que procedeixen de màfies mediambientals que operen en els sectors fuster, de la soja i cafeter, per citar-ne només alguns. Però la realitat, segons revelen nombrosos estudis, és que no ho aconsegueixen. D’una banda, és summament complex i costós fer-ho, a causa de l’atomització de la producció i de la complexitat de les cadenes de subministrament, que involucren múltiples intermediaris. Localment, el frau documental per blanquejar l’origen il·lícit dels productes tampoc és menyspreable, com demostren investigacions sobre la carn , la fusta i l’or  . Un últim factor és la inexistència d’una legislació que penalitzi l’anomenada «desforestació importada», per la qual cosa, malgrat la bona voluntat que puguin tenir, les ‘traders’ no tenen raons per invertir en el sanejament i monitoratge de les cadenes de subministrament.

Acord al desembre

És precisament en aquest punt en el qual s’acaben de produir grans novetats. El Parlament europeu, el Consell (els estats de la UE) i la Comissió van arribar a un acord al desembre per implementar una pionera i ambiciosa legislació que, quan entri en vigor, probablement durant els pròxims 12-18 mesos, ens permetrà saber, per primera vegada, l’origen detallat d’una sèrie de productes de gran impacte en la destrucció de selves: oli de palma, cacau, cafè, cautxú, bestiar, fusta i soja, així com els derivats.

A la pràctica, les companyies que comercialitzin els productes hauran de demostrar que les seves ‘commodities’ o derivats no procedeixen d’àrees (granges, plantacions o concessions forestals amb noms i cognoms) que han sigut objecte de desforestació il·legal des del 31 de desembre del 2020. Les empreses que no segueixin els protocols podran ser multades, i fonts del sector adverteixen que, perquè la norma no quedi en paper mullat, aquestes sancions seran prou dures perquè les ‘traders’ s’involucrin de ple en la matèria. No és una qüestió fútil: la transparència de les cadenes de subministrament ha sigut un pilar de la reducció dràstica dels índexs de desforestació en zones de producció de palmera d’oli a Indonèsia durant els últims anys.

Notícies relacionades

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental

La societat civil s’ha referit a l’acord europeu com un «revulsiu» per aturar la «desforestació importada». Les organitzacions participants de l’Aliança Zero Desforestació –WWF, Greenpeace, Ecologistes en Acció i Seo/BirdLife, entre d’altres– es congratulen per la fita, però recorden que la UE, tot i que és el segon responsable mundial més important de la desforestació tropical, representa només el 16% del total mundial. En altres paraules: si no els segueixen els Estats Units, el Japó, l’Índia i, sobretot, la Xina, l’estratègia per preservar les selves tropicals podria tenir resultat parcial, ja que els productes d’origen dubtós serien simplement dirigits a mercats de legislació més laxa. Però, almenys, el Nadal que ve estarem una mica més a prop de complir el nostre deure de consumidors responsables.