5 claus sobre per què els assassinats masclistes no han descendit en els últims 10 anys

Els problemes en la protecció de les víctimes –gairebé la meitat de les assassinades havien denunciat prèviament– és una denúncia recurrent dels col·lectius feministes i una realitat admesa des del mateix Govern central. Més enllà dels xocs, a propòsit d’aquesta qüestió, en el si de l’Executiu entre les carteres d’Igualtat, Interior i Justícia, el consens general és que, alhora que han augmentat les denúncies, la resposta de l’administració és, si més no, deficitària, una cosa «inacceptable», afirmen els especialistes.

D’entrada, els processos judicials són massa llargs, cosa que apuntala la impunitat de l’agressor i contribueix que les víctimes acabin desistint. A més, i especialment a Catalunya, tot just es donen el 48% de les ordres d’allunyament, que «només són un paper, no una protecció real», afirma la politòloga i advocada especialitzada en violència masclista Júlia Humet, que també reclama més recursos per a les dones que es troben en una situació d’emergència. Per exemple, apunta Humet, sovint no hi ha places a les cases d’acollida i urgeixen ajudes econòmiques per a les víctimes que tenen dificultats materials per deixar la seva casa.

Junt amb aquests factors, la psicòloga Alba Alfageme també apunta a la urgència de a) persistir en les formacions de perspectiva de gènere en l’estament judicial –a fi d’evitar la revictimització i els sobreseïments; b) revisar i incorporar el resultat de les investigacions en el sistema de valoració del risc; c) profunditzar en la investigació policial per determinar si s’és davant un cas de violència sostinguda en el temps, i d) potenciar la coordinació entre els diferents serveis i institucions que aborden la violència masclista.

El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va anunciar aquest Nadal, davant l’escalada dels crims masclistes, que el seu departament extremaria la vigilància sobre els agressors reincidents, tot i que va aclarir poc sobre quines mesures concretes es disposava a posar en marxa. El cas és que, en el 40% dels casos, els agressors tornen a delinquir, fet que, segons els especialistes, requereix un canvi en l’abordatge d’aquest tipus de violències. Les dones, apunta Humet, són les que han «de limitar la seva vida, no sortir a soles i canviar el número de telèfon, mentre que l’agressor segueix amb el seu dia a dia». Davant aquest fet, la psicòloga Alba Alfageme qüestiona si no s’haurien de fer «els seguiments policials» als agressors, per revertir la seva impunitat i accentuar «la pressió social sobre ells», així com revisar el temps adequat que requereix una mesura de protecció.

Tot i que és cert que el nombre de denúncies ha augmentat en els últims anys, encara hi ha molta violència oculta que no acaba d’aflorar per diferents motius, com la falta de confiança en el sistema judicial, la por o les dificultats econòmiques per portar endavant un procés judicial i una nova vida. «El paper de l’entorn és crucial tant a l’hora d’identificar les violències com per acompanyar les víctimes, i moltes dones sovint se senten molt soles i ‘aguanten’ perquè entenen que no tenen alternativa», explica Alfageme.

La primera llei de violència de gènere data del 2004 i sobra dir que, des d’aleshores, l’educació igualitària i afectivosexual que es s’imparteix a primària i secundària continua sent, en el millor dels casos, deficitària, d’acord amb els especialistes consultats. La nova llei d’educació, la Lomloe, inclou que s’han d’impartir. Tanmateix, fins al moment, l’existència d’aquesta formació i perspectiva a l’aula depèn gairebé en exclusiva de les inquietuds i competències de cada centre.

D’entrada, falta formació entre el personal docent, tant a les facultats com durant l’exercici del seu ofici, i el seu caràcter transversal fa que sovint es dilueixi i fins i tot desaparegui. «És innegable que fa falta destinar recursos a una formació sistemàtica que tingués un pla específic d’objectius i es pogués arribar a la universalització», explica Rocío Diez Ros, experta en educació en igualtat i didàctica de les Ciències Socials de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant. «L’alumnat no només aprèn del sistema educatiu, també ho fa de les famílies i dels mitjans de comunicació, on es continuen transmetent amb força els estereotips sexistes, la intolerància a la frustració masculina o la tendència a romantitzar la submissió per part de les dones... Aquests discursos arriben a totes les generacions i es van imitant, s’interioritzen i naturalitzen».

I després hi ha l’anomenat ‘efecte rebot’: els joves que –socialitzats en una generació de youtubers i espais que sovint ancoren el seu model de negoci en la misogínia i el negacionisme masclista– acaben defensant postulats reaccionaris. «Urgeix dedicar més esforços sobretot als homes i tractar la igualtat en positiu des que són petits, i acostar-los referents alternatius de masculinitat sense que per això se sentin atacats», afirma la politòloga i jurista Júlia Humet.

Apunta Miguel Lorente –metge forense, professor universitari i exdelegat del Govern de Violència de Gènere– que alguna cosa greu i senyalable està passant quan el descens de feminicidis s’ha estancat en l’última dècada. En els últims 20 anys, la xifra de crims, és cert, s’ha reduït al voltant del 20%. Però des de fa 10 anys, els esforços no aconsegueixen erradicar de forma substancial els crims masclistes. I segons Lorente, una de les raons és «la gran reacció que estem vivint davant les lleis d’igualtat i l’avanç del feminisme», que en determinades esferes s’entén des d’«el victimisme» i com un «atac als homes, a la família i a la tradició».

¿«Qui diu que el Codi Penal va contra les persones? En canvi, molt sovint es repeteix el mantra que les polítiques igualitàries i les lleis contra les violències masclistes van contra els homes, no contra els homes maltractadors», afirma Lorente. En aquest sentit, segons l’exdelegat del Govern central, d’un temps ençà estem assistint a un intent de restitució del vell ordre patriarcal que, en l’àmbit familiar, es basa en el control de les dones, que té com a símptoma, atziac, que «aquest desembre és el mes en el qual s’han registrat més homicidis de tota la sèrie històrica».

Aquesta «gran reacció» nia als espais d’internet que –davant la inacció i la falta d’entesa de les grans plataformes de les xarxes socials– brinden caus de misogínia a argumentaris que socialment s’han convertit en reprovables. Aquest ‘backlash’ també compta amb un gran altaveu en una generació de youtubers que han descobert que el negacionisme i l’antifeminisme són un fabulós nínxol de negoci. De fet, la capacitat de tracció de l’antifeminisme la coneixen bé partits reaccionaris com Vox, que han portat «el negacionisme a les institucions», afirma Lorente, i han convertit el discurs antiigualitari en una implacable carta electoral. ¿Una mostra? Segons el Baròmetre Joventut i Gènere 2021, el nombre d’adolescents i joves homes que creuen que la violència de gènere és «un invent ideològic» ha passat del 10,9% al 20% en els dos últims anys.