Entendre-hi més
Quan el Liceu va ser la sala Bataclan
El 1893, un terrorista anarquista va llançar dues bombes sobre la platea del gran teatre barceloní i va provocar una vintena de morts
L’atemptat va servir per criminalitzar i reprimir el moviment anarquista, que no sempre va ser violent
D'aquí a una setmana començarà la tanda de gales de les acadèmies de cine per premiar les millors pel·lícules de l’any passat. Els primers guardons són els Premis Gaudí, que atorga l’Acadèmia de Cine Català. Les cintes amb més nominacions de la cerimònia que se celebrarà el diumenge 22 de gener són l’exitosa ‘Alcarràs’ de Carla Simón i l’última obra d’Isaki Lacuesta, ‘Un año, una noche,’ que explica la història d’una parella que era al local Bataclan de París, el 13 de novembre del 2015, per assistir al concert d’Eagles of Death Metal. Mentre la banda tocava, un grup d’homes armats va irrompre a la sala i van obrir foc contra els assistents. El balanç va ser terrible: 90 assassinats i incomptables ferits.
La por dels atemptats en els espais freqüentats és un dels pànics del nostre temps, però això no significa que no hagués passat abans. També un novembre, però de 1893, s’inaugurava la temporada del Gran Teatre del Liceu. En aquell moment, era un dels grans esdeveniments en els quals la burgesia barcelonina tenia l’oportunitat de lluir-se. No es tractava només d’assistir a una funció lírica, sinó de fer-se veure i compartir un espai que llavors era símbol de l’elitisme econòmic i social per deixar ben clar qui era el pobre i qui era el ric.
Bombes a la platea
L’òpera escollida era ‘Guillem Tell’. El primer acte va transcórrer sense incidents, però després del descans, quan amb prou feines sonaven els primers compassos de la segona part, un home anomenat Santiago Salvador va llançar dues bombes ‘orsini’ a la platea. Només en va esclatar una, però va provocar una vintena de morts i un nombre incomptable de ferits. El fet va causar una enorme consternació en la societat de l’època, que ja feia un temps que començava a veure amb inquietud les postures violentes d’un sector de l’anarquisme.
Salvador va ser detingut a Saragossa pocs dies després del crim. Durant el judici va afirmar que havia comès l’atemptat per venjar l’execució de Paulí Pallàs, un altre anarquista autor de diverses accions terroristes a Barcelona que havia sigut capturat i ajusticiat un mes abans de l’atemptat del Liceu.
A més de la detenció de Salvador, la policia va aprofitar la situació per iniciar una repressió indiscriminada contra el moviment anarquista, que tan arrelat estava a la Catalunya obrera de finals de segle. Pocs mesos després, Santiago Salvador, i sis obrers més que no tenien res a veure, van ser jutjats i condemnats a mort, acusats de ser els responsables de l’atemptat del 7 de novembre.
Associat a la violència
Tant aquest atemptat com d’altres que hi va haver a Barcelona van fer que l’anarquisme quedés associat a la violència i el terrorisme. Però això és un clixé. Tal com ens explica l’historiador Xavier Diez en el pòdcast d’El Tren de la Història, aquest moviment ideològic és tan complex i divers que va des dels sectors més violents fins a l’anarquisme individualista, que defensa el lliure albir de cadascú com a màxim exponent de la llibertat.
Diez assenyala a més que aquest moviment sempre ha sigut perseguit i criminalitzat pel poder polític amb l’objectiu de debilitar-lo. Es va intentar després de l’atemptat del Liceu i també passaria posteriorment. Per exemple, arran de la Setmana Tràgica de 1909, quan va esclatar una revolta per protestar contra la mobilització dels reservistes enviats a la guerra del Marroc i es va acabar afusellant el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, tot i que no era a la ciutat durant els disturbis.
Anys de pistolerisme
Després van venir els anys de pistolerisme i la capital catalana es va convertir en un camp de batalla amb enfrontaments armats constants entre policies i anarquistes. La violència als carrers va servir a Primo de Rivera per justificar el cop d’estat militar i la dictadura que va durar des de 1923 fins a 1930.
Durant la posterior Segona República i la Guerra Civil, l’anarquisme va ressorgir de nou, però la dictadura franquista el va eliminar amb una repressió duríssima. Després, durant la Transició, els intents de revifar el moviment van fracassar, en part per una nova criminalització de l’anarquisme, al qual es van atribuir atemptats d’autoria poc clara com el de la sala de festes Scala el gener de 1978.
Per cert, després de l’atemptat de 1893, el Liceu va tornar a obrir les portes el 18 de gener de 1894 i, tal com ens explica en el pòdcast la doctora en Filologia Catalana Gemma Bartolí, va continuar sent un espai clau de la burgesia barcelonina perquè per molt que els terroristes (els d’abans i els d’ara) vulguin atemorir la societat, la vida sempre torna.
