«La depressió és una malaltia, no és tristesa»

Aquest divendres es va commemorar el Dia Mundial de la Depressió. És una paraula que utilitzem molt, però, ¿sabem què és una depressió?

No, i és una paraula que utilitzem malament. Tothom parla de depressió i l’equipara amb la tristesa. La depressió, que té una entitat clínica, es confon. Es tracta d’un trastorn que té una repercussió orgànica a nivell dels neurotransmissors i a nivell conductual i emocional. Hi ha una alteració en la neurotransmissió cerebral que produeix uns símptomes que tenen a veure amb les emocions i les conductes. Té uns criteris clars: uns símptomes, durant un temps determinats i amb una intensitat concreta. La resta és tristesa, i la tristesa no és depressió.

¿Aquesta confusió té a veure amb la societat on vivim? No tolerem el dolor i si el sentim donem per fet que és depressió, que no és una cosa normal.

És exactament així. Hi ha dos factors importants. El primer, que ens costa molt suportar les nostres emocions i quan patim una miqueta diem que és una depressió per excusar la nostra pròpia emoció. I segon, ho fem per banalitzar. La depressió és una cosa gravíssima. La persona que la passa segur que no la banalitza. En realitat ho sabem, tothom coneix persones que han tingut una depressió, però la banalitzem, i això els humans ho fem molt per restar importància a una cosa que sí que la té. Diem «estic depre» i ho fem malament. La societat on vivim és tan complexa i competitiva que al sentir una emoció negativa li posem una etiqueta que no és.

¿En quin moment algú que se sent trist ha de demanar ajuda?

Hi ha un moment clau: quan apareix l’anhedònia, la incapacitat de sentir plaer amb coses que abans ens el donaven. Imagina que m’agrada molt anar a nedar i, de cop, això deixa de donar-me plaer i la meva vida es transforma en una línia recta, sense variacions del plaer. O m’agrada molt el futbol i no sento cap plaer amb un Barça-Madrid. L’anhedònia és el símptoma més característic de la depressió. I aquesta va associada a altres símptomes com, per exemple, alteracions del son, de la gana i de la conducta. El més característic és que la persona no disfruta amb res. I quan dic «res» em refereixo a coses molt animals, com un gelat de xocolata, que seria com si mengessis cartró. O tampoc amb els fills, que és el més atàvic quant al plaer. En aquest punt ja hem de pensar que no és tristesa, que és una malaltia que es diu depressió.

Hi ha gent que l’amaga.

Som actors. I els homes més que les dones.

Allò de no mostrar els sentiments, ¿no?

Sí. És cert que totes les malalties mentals estan sota un tabú i és molt difícil dir que no ens trobem bé a nivell emocional. En el cas dels homes, des que comencen els símptomes d’un quadro depressiu fins que es demana ajuda poden passar cinc anys. Això fa que el 75% de suïcidis consumats siguin en homes. Ens costa molt més demanar ajuda. Passem cinc anys patint i fent teatre. Això fa que aquest trastorn depressiu s’enquisti i arribi a les seves pitjors conseqüències, que la persona mori per suïcidi.

El suïcidi és la conseqüència més greu d’una depressió.

Sí, seria la conseqüència final d’una malaltia que segurament no ha estat comunicada. La majoria d’homes que se suïciden, quan repasses la seva biografia, no havien demanat ajuda. Si era un quadro depressiu el portaven d’amagat. Perquè un altre dels símptomes, a més de l’anhedònia, són les idees de mort. Dir o pensar «per estar així millor morir» o fins i tot desitjar la mort o buscar un mètode per morir-te són símptomes del trastorn depressiu.

Un clàssic: algú verbalitza que no se sent bé emocionalment i li responen «¿què t’ha passat?».

És una pregunta molt culpabilitzadora. Quan no t’ha passat res, et quedes una mica... Això té a veure amb la banalització de les malalties mentals i amb l’estigmatització. Sempre s’ha atribuït a la malaltia mental, sobretot a la depressió, un caràcter voluntari: «Estàs així perquè vols». Et diuen que surtis més de casa, que vegis els teus amics, que facis això i allò... Diuen això quan la persona que està passant una depressió no experimenta plaer amb aquestes coses. Ni al sortir de casa, ni estar amb els seus amics, per això no ho fa. Se li atribueix una voluntarietat, estar així perquè vol, no s’esforça per no estar-ho, al final acaben culpabilitzant i empitjorant la simptomatologia depressiva. Hem d’adonar-nos que una depressió és una malaltia exactament igual que una grip i una diabetis. No depèn de la voluntat de la persona. Aquesta pregunta, el «¿què t’ha passat?», a la persona que pateix una depressió li fa molt mal. És una llosa.

A més, després d’això, ja no s’atreveix a verbalitzar-ho.

Així és, no t’hi atreveixes perquè saps que t’estan jutjant.

Llavors, ¿què ha de fer aquesta persona?

Anar al seu centre d’Atenció Primària, al seu metge o a la seva infermera, amb qui tingui més confiança, els que són més assequibles dels dispositius de salut mental. Saben què és una depressió i poden donar una primera orientació d’on dirigir-se. Si no et trobes bé, ves-hi. Si el centre de salut té un psicòleg d’Atenció Primària i si la intensitat és lleu potser et pot tractar el mateix metge de Primària i si és més greu ja et derivarà al psiquiatre de la teva zona.

Molta gent és reticent a consumir determinats medicaments. ¿Com es toreja amb aquests pacients?

La persona és sobirana. Un bon professional ha de saber explicar què està passant i quines són les alternatives terapèutiques. Conec gent i he tractat pacients que entenen que tenen un trastorn depressiu gran i que diuen que volen sortir-ne sense tractament psicofarmacològic. Ho poden fer. I, de fet, ho fan. És més lent, això sí. Sempre els dic que és com córrer una marató sense sabates, però és la seva opció. I que els acompanyaré igual tant si ho fan amb fàrmacs com si no. Seré allà per a ells. He portat casos de tot tipus. Hi ha cert estigma sobre els psicofàrmacs i hi ha molta gent a qui li fan por. Però, realment, com a professionals han d’explicar-los els pros, els contres i els temps de curació.

¿Varien gaire?

En una persona que no pren psicofàrmacs la depressió potser s’allarga 18 mesos, que és el curs natural d’una depressió sense tractament. Però amb fàrmacs moltes vegades s’escurça a tres o quatre mesos. Això és una cosa que la persona ha de saber i decidir en funció del que li expliquis com a professional. Tothom pren un Frenadol perquè no li fa por, però si parlem d’antidepressius, com que són malalties i fàrmacs estigmatrizados, es dubta més, però la persona fa el que vol, i fa bé.

Fan por perquè es diu que són molt addictius.

Sí, però és mentida. És una etiqueta falsa, que ens ha interessat posar-los com a societat. Sí que hi ha un tipus de fàrmac de salut mental que genera dependència, tolerància i abstinència: els ansiolítics. El diazepam, el lorazepam... Tots els que acaben en «pam». Quan els deixes de prendre després d’una temporada continuada tens abstinència, un mono. Si els prens et generen dependència i cada vegada necessites més dosi per tenir el mateix efecte perquè la tolerància augmenta. Això és així. Però la resta de psicofàrmacs no, ja estan creats perquè no sigui així. Un antidepressiu no genera addicció, tampoc un antipsicòtic. Només passa amb els ansiolítics.

Un pacient pot decidir prendre tot el que li recomani el seu metge tret d’ansiolítics, ¿no?

Sí, exacte. Un antidepressiu triga aproximadament tres setmanes a fer efecte. La persona està prenent aquest psicofàrmac i al principi pensa que no li està fent res, es pregunta per què se l’està prenent, li fa voltes als efectes secundaris... S’ha d’explicar molt bé aquest procés. Però el que passa amb un ansiolític és que te’l prens i als cinc minuts es sents genial. Et preses un tranquimazin i en uns minuts et sents el rei del mambo. És com una tireta immediata, per això creen tanta addicció. Un ansiolític s’ha de prendre de manera regulada un màxim de sis setmanes i sempre amb supervisió professional per evitar aquesta addicció que fa tanta por.

¿La depressió ha augmentat molt en els últims anys?

Sí, l’OMS estima que el 2030 serà la malaltia que generarà més discapacitat a nivell mundial. És una pandèmia.

Silenciosa.

Sí, i molt estigmatitzada, tabú. ¿Per què en nois i noies de 15 a 29 anys el suïcidi és la primera causa de mort? Hem de parlar d’això. ¡La primera causa de mort absoluta! Hi ha molts suïcidis, l’any passat n’hi va haver 4.000 en tot l’Estat. És una xifra molt bèstia.

Parla dels adolescents i els joves. ¿Gestionen pitjor les seves emocions que els adults?

Doncs m’ha sorprès molt positivament veure que als més joves els resulta més fàcil demanar ajuda. Molt més fàcil. Aquesta ha sigut una gran revolució postpandèmica. Li resulta més fàcil a un jove dir «no em trobo bé emocionalment» que a una persona de 50 anys, que sent vergonya. Crec que té a veure amb les diferents maneres de comunicar-se. Els més grans ho fem gairebé sempre a nivell físic. Quedo amb un amic en un bar per prendre un cafè i, segurament, aquesta comunicació més de tu a tu dificulta explicar una cosa així perquè genera més vergonya. Però a un adolescent que es comunica bàsicament a nivell virtual, en xarxes, li resulta més senzill expressar com es troba. Els joves ens han donat una lliçó de com demanar ajuda. Aquesta forma de comunicació, a més, els dona més accés a la informació. Afortunadament, estan demanant ajuda. Ho fan millor que nosaltres.

¿La manera d’abordar i tractar una depressió és la mateixa en els adolescents que en els adults?

És diferent. A nivell psicoterapèutic l’abordatge d’un adolescent o un adult jove és diferent. Primer, per les maneres de comunicació. A un adolescent li pot entrar més una teràpia online perquè hi està més acostumat. Hem d’adaptar-nos. És diferent si a mi, que en tinc 50, em fan una teràpia online, no em sentiré còmode. Però un adolescent se sentirà comodíssim. Els mitjans canvien perquè les circumstàncies canvien.

¿I en l’àmbit psicofarmacològic?

És pràcticament igual. Els cervells funcionen de la mateixa manera i els psicofàrmacs funcionen igual. N’hi ha alguns més indicats per a joves, i en adolescents no està indicat utilitzar ansiolítics, per l’addicció de la que parlàvem abans, mentre que en un adult sí que et pots plantejar donar-los-hi.

Ha esmentat allò de sentir-se còmode a teràpia. Molta gent va a un especialista, no se sent a gust i ho deixa.

L’adequat seria buscar un altre professional. En salut mental, l’eina que tenim per tractar és la paraula, bàsicament. Això implica una presencialitat i, com en totes les relacions humanes, de vegades la persona que tenim davant no encaixa amb nosaltres. Ens passa amb gent que coneixem, amb amics... Si aquesta persona no encaixa amb tu perquè li puguis expressar les teves emocions de manera confiada o si et sents jutjat, busca una altra persona amb què encaixis. Si un TAC no funciona busquem una altra clínica, doncs si un terapeuta no ens funciona, en busquem un altre. En el nostre cas l’eina és la persona, no la tecnologia.

Si tenim a prop algú amb depressió, ¿com hem d’actuar?

El més important és no jutjar. Cal ser empàtics i mantenir una escolta activa en el moment en què la persona vulgui expressar emocions. Hi has de ser de veritat i sobretot no jutjar-la. El que dèiem abans d’«és que no fas res», «no quedes amb els amics», «no surts», «estàs així perquè vols»... Tot això l’enfonsa més. I cal tenir paciència.

En aquest segle XXI la paciència es ven cara.

Sí, ho sé, però cal pensar que són uns mesos en els quals estaràs fora d’òrbita i les persones que són al teu costat han d’entendre-ho i tenir paciència per esperar aquests mesos.

¿A la sanitat pública hi ha prou recursos per a les persones amb depressió?

Sí, hi ha prou recursos, però sempre en necessitem més. En calen més, evidentment. En aquests últims set anys hem posat 82 professionals més de salut mental a les illes i la meva idea com a coordinador és augmentar el nombre de professionals. El 2023 tinc previst que se n’incorporin uns 18, si tot va bé. En volem més. I la meva principal tasca és aconseguir-ne més.

Es parla de la importància dels psicòlegs en Atenció Primària.

Som al camí. Aquests psicòlegs el que fan és separar la intensitat. Una persona amb trastorn depressiu greu ha de ser atesa en una unitat de salut mental, una persona que té un trastorn menor, cosa que coneixem com a adaptatiu, perquè ha passat alguna cosa, pot ser atesa des de Primària. És una figura a la qual donem molta importància perquè ens ajuda a no col·lapsar els serveis que atenen els casos més greus i els pacients més lleus més en la comunitat. Jo li dono una màxima importància a aquest projecte. Ara n’hi ha tres, però el nostre objectiu és comptar amb 27.

¿Qualsevol persona pot tenir una depressió?

Sí. Una de cada quatre persones està en risc i en la seva vida passarà una malaltia mental, la majoria un trastorn depressiu. Ningú està fora de perill de patir una depressió. No té a veure amb el sexe, la raça, la condició econòmica... Tothom està en risc de tenir una malaltia mental, tot i que és cert que en les persones més desfavorides augmenta. Una persona que arriba aquí en una pastera, que no té una xarxa social, que ha perdut la família o ha vist morir algú durant la travessia ho té més difícil a nivell emocional, però cap de nosaltres estem exempts de tenir una malaltia mental.

¿És més probable que algú que ha patit una depressió en tingui una altra passat un temps?

La persona que ha passat per un trastorn depressiu com a entitat clínica és una persona que, en general, en surt reforçada. Hem d’entendre que és un procés vital intensíssim de molt patiment i quan la superes ets una persona diferent. M’agraden les metàfores. Pensem en la Caputxeta Vermella. El llop se la menja i el llenyataire la treu de la panxa. Segur que després d’això no se la torna a menjar cap altre llop. D’alguna manera, un trastorn depressiu significa un aprenentatge emocional que deixa una empremta brutal.

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

D’una depressió se’n surt, ¿no?

Com a malaltia, la majoria de les vegades té una curació. Es cura. Alguns casos són recurrents o resistents, triguen una mica més o, fins i tot, es manté de manera crònica tota la vida, però, afortunadament, la gran majoria es curen. Curació clínica, sense símptomes i mantinguda en el temps.