L’onada de fred al ras: «No pots dormir. Se’t gela el cos»

Fa dos anys dos joves van morir per hipotèrmia. El Hichiam espera no acabar igual. Les entitats socials lamenten que hi ha municipis catalans que no ofereixen ni una sola opció perquè aquestes persones es puguin protegir, i als que sí que en tenen, l’oferta és del tot insuficient. Només a Barcelona, 112 persones esperen per accedir al dispositiu d’emergència per als mesos d’hivern.

Al passeig de Picasso de Barcelona el agita mou els arbres. El Hichiam i una vintena més de persones s’arreceren als porxos del carrer. Està amb el Hassan, de 21 anys, i el Hussam, de 20. Estan acompanyats per trossos de cartró, mantes, sacs de dormir i abrics. «Ens ho donen els veïns», explica el Hichiam. El primer fa uns dos anys que viu al carrer, després de fugir del seu país a la recerca d’una vida millor. «És que no hi ha feina», lamenta. El segon vivia en un centre de menors de Ceuta, però va ser expulsat al complir la majoria d’edat. Té molta mucositat, però res per combatre-la. Fa sis mesos que el tercer, el Hussam, malviu a Barcelona. «Fa tres mesos que espero plaça per a un alberg municipal», explica.

Guardar la manta a la claveguera

«És el més preuat que tenim», explica l’Ahmed, un jove senegalès de 27 anys que fa quatre mesos que dorm al ras. Es refereix a les mantes i la poca roba d’abric, que guarda a les clavegueres. «Fa dos dies me les van robar..., em feia mal tot el cos», explica el noi, que no té papers per poder treballar legalment. «Amb aquest fred és impossible dormir. Ahir només vaig poder descansar dues hores. Se’t gela el cos», segueix. No té papers, però ha treballat en negre i sense contracte a l’horta murciana.

L’Antonio també intenta descansar. D’origen italià, i amb greus problemes de salut, assumeix que de nit la manta és la seva millor aliada. «Tinc 60 anys. ¿Com permeten que hagi de dormir en aquestes condicions? ¿És que no soc una persona?», es pregunta. Té trencades dues vèrtebres. «Amb aquest fred, em fan mal les cames. No les sento. No les puc moure. Si això segueix així necessitaré un bastó, em costa caminar», segueix l’home. L’entrevista s’entretalla per la seva tos. Aquest home fa més de 10 anys que és al carrer. Fa set mesos que espera una plaça en un alberg municipal de la capital catalana.

Roba dels contenidors

Són les nou de la nit quan arriba el Rómulo. «Estic ben fotut però respiro», diu al presentar-se. Té 40 anys però camina amb molta dificultat. Es passa les nits caminant per intentar combatre el fred. Originari de Romania, la seva vida es va torçar el 2009, quan va perdre la feina en les reformes de xalets de luxe. Fa menys d’un any que va sortir de la presó sense cap lloc on acudir i amb un evident trastorn de salut mental. «A mi el que em fa por és la humitat. No pots respirar, et fan mal els ossos...», segueix. Porta un inhalador prescrit per un metge. Els seus pulmons ja no resisteixen. No té mantes, però no el preocupa. «Porto més capes de roba que una ceba», diu. Una roba que treu dels contenidors de les escombraries.

Qui també té dificultats són el Quaresma i l’Anabela, una parella d’origen portuguès que ha escrit la paraula ‘casa’ a les parets del porxo on descansen. Ella està malalta. «Té grip, a la Creu Roja li van donar un paracetamol», explica ell. La noia, de 43 anys i a qui li falta un braç, descansa entre cartrons. «És que no puc donar-li ni una sopeta calenta», es lamenta ell, de 53 anys. «Vivíem en una habitació a l’Hospitalet, però ja no podíem pagar més perquè vaig perdre la feina», explica ell. A Barcelona els van aconseguir una targeta sanitària, la Creu Roja els va empadronar i els van aconseguir ulleres i plaça en un menjador social.

Llista d’espera i falta de serveis

Com ells, a Barcelona hi ha un miler de persones que viuen al carrer. Cada any el consistori obre un equipament d’emergència que, entre el novembre i el març, i només durant 30 dies per usuari, ofereix 70 llits. En aquests moments, segons ha pogut saber EL PERIÓDICO, hi ha una llista d’espera de 112 persones. De mitjana, qui demana aquest recurs triga una setmana a poder entrar-hi. «No és una opció factible. Les persones es veuen obligats a deixar totes les seves pertinences en un lloc on la convivència és molt difícil. Necessitem més espais permanents», es queixa Ferran Busquets, director de la fundació Arrels. «Aquestes condicions extremes fan que tinguin una esperança de vida més curta», segueix Busquets.

Notícies relacionades

Les oenagés pressionen perquè el Parlament aprovi la llei contra el sensellarisme el 2023

«El José vivia al carrer, però el seu cor era d’or»: Arrels recorda els 400 morts invisibles de Barcelona

Però les places són insuficients en moltes poblacions. A l’Hospitalet de Llobregat, amb més de 90 persones sense llar, només hi ha 15 places per a l’operació fred. A Lleida, amb més de 100 persones que dormen al ras, la fundació Arrels Sant Ignasi demana més mitjans. «Aquest any han obert un pavelló amb llits per al fred, però ens falta un mapa habitacional: és insuficient, necessitem més espais permanents», explica el director, Roger Torres.

Busquets amplia la seva crítica a la resta de Catalunya, on es calcula que hi ha 1.500 persones vivint al carrer. «Hi ha molts municipis que no tenen ni un alberg, ni ofereixen cap opció davant l’operació fred», explica Busquets. Sense anar més lluny, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà i Sabadell. El 50% de les persones sense llar a la capital fa menys de cinc anys que hi són. Barcelona és un pol d’atracció davant la falta d’equipaments a la resta de municipis, lamenta l’ajuntament.