Els punts negres de la sanitat pública: falta de professionals, saturació i finançament

Fa mesos que els professionals sanitaris i les organitzacions de pacients donen la veu d’alarma: l’atenció primària està col·lapsada i la falta de resposta del primer nivell afecta la resta del sistema: les urgències estiguin rebent aquest hivern un 30% més d’afluència, fet que provoca esperes de fins a quatre dies per ingressar a planta. L’últim baròmetre sanitari oficial indica que el 67% de la població no aconsegueix cita en un centre de salut fins passades les 48 hores. I l’espera mitjana és de 8,8 dies, i arriba a Catalunya als 11,5 dies. Davant d’això, l’enquesta reflecteix que l’atenció primària, amb una puntuació en descens de 6,2, ha deixat de ser el servei sanitari més ben percebut per la ciutadania. Aquestes xifres venen motivades per la falta de professionals, els problemes organitzatius i la burocràcia que asfixia els sanitaris, cosa que els impedeix concentrar el seu temps en l’atenció i la prevenció de malalties.

El nombre de persones a l’espera d’entrar a un quiròfan va arribar al juny, l’última dada disponible, a un rècord absolut: 742.518 pacients, 37.521 més que el desembre del 2019. Aquesta dada demostra que continuen aflorant les persones no intervingudes durant les successives onades de covid i que el sistema sanitari no és capaç d’atendre la demanda amb prou celeritat. No obstant, el que sí que ha descendit és l’espera mitjana, una mitjana de vuit dies. Tot i així, continua sent elevada: 113 dies i el 17,6% espera més de sis mesos per ser operat. En les consultes per veure un especialista, cal esperar una mitjana de 79 dies, un temps superior al registrat en els últims anys.

Mentre que el dèficit de metges depèn de l’especialitat, perquè en algunes hi ha superàvit i en d’altres falten professionals, no hi ha cap dubte que Espanya té una greu manca de professionals de la infermeria. Amb 5,3 infermeres per 1.000 habitants davant 8,8 de mitjana a la UE, Espanya se situa a la cua d’Europa, cosa que provoca que cada professional tingui una assignació de fins a 25 pacients en un hospital i de fins a 2.000 en un centre de salut. El sector va impulsar una iniciativa legislativa popular per corregir aquest dèficit, però està bloquejada al Congrés i no sembla que hagi de tirar endavant.

Tots els indicadors demostren que els problemes mentals de la població s’han multiplicat amb l’arribada de la covid. Tanmateix, el sistema públic està responent amb pràcticament els mateixos i escassos mitjans que hi havia abans de la pandèmia, que ja eren ínfims. Espanya compta amb al voltant de cinc psicòlegs per 100.000 habitants, mentre que la mitjana de la UE està en 18 i en els països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) en 26. Una mica més alt és l’índex de psiquiatres, 10,5 per 100.000 habitants, però també per sota dels països de l’entorn. Davant aquest problema, molts ciutadans es veuen obligats a acudir a la sanitat privada o a automedicar-se, cosa que provoca que Espanya sigui un país líder en consum d’ansiolítics.

Espanya és un país punter en investigació, però els avenços que s’aconsegueixen en els assajos clínics arriben amb retard als pacients, a causa que traves burocràtiques i la falta de finançament està provocant un coll d’ampolla que fa que en el període 2016-2019 només s’incloguessin a la cartera de serveis del sistema públic el 54% dels medicaments autoritzats per la UE, davant el 88% d’Alemanya o el 75% d’Itàlia. Un problema especialment apressant en els fàrmacs oncològics. Només estan disponibles el 68% dels autoritzats en els últims quatre anys, la xifra més baixa dels països de l’entorn. Es triga 469 dies, de mitjana, que un medicament contra el càncer s’inclogui en el finançament públic, malgrat que la llei diu que no hauria de superar els 180.

Tot i que la situació està millorant a poc a poc, les dades indiquen que a Espanya és un dels països europeus amb més parts instrumentals (quan en l’expulsiu es requereix algun instrument). L’últim informe del Ministeri de Sanitat mostra que l’ús de fòrceps, amniotomies (trencar la bossa amniòtica per accelerar el part) i les episiotomies en el període 2010-2018 van descendir, però els parts induïts van experimentar un increment «que crida l’atenció», fins al 34% dels casos malgrat que l’estàndard recomanat per l’ONU és del 10%. I les cesàries tenen lloc en el 36% dels infantaments als hospitals privats i en el 21% dels públics (dades del 2018), percentatges que s’han mantingut estables en l’última dècada, malgrat que la recomanació internacional és d’un màxim del 15%.

Un altre dels problemes que demostra la falta organitzativa i de professionals són els problemes d’accés a l’atenció primerenca, el conjunt de teràpies que s’haurien d’aplicar a tots els nens amb problemes de neurodesenvolupament. Com el seu nom indica, ha de ser ‘primerenca’ perquè el cervell quan més plasticitat té és fins als tres anys, però aquest tipus de servei no està inclòs a la cartera comuna i depèn de cada autonomia. Per regla general, hi ha una llargua llista d’espera, per la qual cosa les famílies que s’ho poden permetre, recorren a especialistes de la sanitat privada.

Un altre dels grans problemes del sistema sanitari és que està orientat a la curació, però els experts en salut pública avisen que la malaltia que es cura més ràpid és aquella que no apareix. Per això, els especialistes troben a faltar més programes i professionals destinats a la promoció i prevenció en salut. Per exemple, cal articular més mesures que donin resposta al canvi climàtic i que millorin l’entorn social, laboral o físic on es generen els problemes de salut. Per exemple, diversos ministres han anunciat que enduririen la llei de tabac però el projecte segueix en un calaix. Així mateix, s’ha creat l’Agència Estatal de Salut Pública, però només és un primer pas i els epidemiòlegs avisen que no s’han reforçat, prou, els serveis destinats a evitar o pal·liar futures pandèmies.