Botigues que esquincen roba i calçat en bon estat perquè no l’agafi ningú: «No podem donar-lo»

Una sabateria del centre de Saragossa va llençar la setmana passada a les escombraries una caixa plena de botes en bon estat però amb una enorme esquerda al mig per evitar que algú les veiés i se les volgués emportar. El David, un jove historiador resident a la ciutat, no va poder evitar fer fotografies i compartir-les en el seu compte de Twitter. «Que generosos a Ulanka, que deixen sabates perquè la gent les agafi», va dir. «Ai no, que les rebenten perquè ningú pugui emportar-se a casa articles que estan en perfecte estat. Objectivament, això és una barbaritat. No he sigut l’únic que ho ha vist, hi havia diverses persones al·lucinant amb la situació».

Que generosos en @ulankaonline que dejan zapatillas para que la gente las coja. Ay no, que las rajan para que nadie pueda llevarse artículos a casa que están en perfecto estado. pic.twitter.com/yt9eHqoyxk

— David (@dvdlclt) 19 de enero de 2023

Ulanka és una cadena valenciana pertanyent al grup Yorga, propietari, a més, de les marques Coolway, Musse&Cloud i Legit Sneaker House. No és una empresa petita: va tancar el 2021 amb 20 milions d’euros de facturació. Preguntats per la seva política de destrucció de productes retornats o amb petites tares, remeten directament a la botiga. Respon al telèfon l’Elena, l’encarregada, que va veure les imatges quan es van viralitzar. «Les vam veure i vam riure. Aquestes sabates estaven utilitzades i desgastades», diu. «La crítica que ens fan és una collonada, perquè no podem donar una sabata que estigui feta servir. Les sabates que s’han llençat no són noves amb algun desperfecte, són sabates utilitzades. La gent les veu i diu tonteries».

Tot i que a les fotografies no es veu que s’hagi donat un gran ús a les sabates –les soles, la millor manera de veure-ho, estan netes i gairebé noves–, l’encarregada insisteix que són productes que no es poden donar i explica el motiu pel qual les esquerden abans de llençar-les.

«Els clients les tornen perquè se’ls han trencat o els ha sortit un desperfecte. Nosaltres ho guardem tot i a l’hora de llençar les escombraries les esquerdem. Les hem de rebentar perquè si no la gent les agafa i les torna a portar a la botiga», explica. No és un treballador qui les trenca, sinó «el supervisor general». «Ve, revisa la situació i les va trencant perquè no tornin a portar-nos-les. Perquè això ens ha passat», afegeix.

Ulanka compta, d’acord amb aquesta empleada, amb un altre mecanisme per als productes amb tares: les botigues Supermira de València, que funcionen com a ‘outlet’. «Fa anys les tares i els descolorits es portaven a les oenagés, suposo que ja no perquè es poden vendre», diu. Després de la viralització de les fotografies a Twitter, l’Elena va demanar a la central que fes alguna cosa, però li van respondre que no era necessari perquè no és una xarxa social important per al seu negoci.

Més empreses destructores

La companyia valenciana no és l’única que trenca productes en bon estat. Tal com va revelar EL PERIÓDICO DE ESPAÑA l’octubre de l’any passat, Amazon destrueix cada dia a Espanya milers de productes sense vendre: procedents de devolucions, amb alguna petita tara o tan barats que no val la pena tornar-los al venedor original. La multinacional nord-americana va reconèixer llavors que la gestió de devolucions i productes no venuts és «un desafiament», mentre fonts solvents de la indústria van reconèixer que la destrucció és molt habitual.

«Hi ha marques tèxtils que porten els seus propis guàrdies a veure com es destrueix la roba perquè no la birli cap treballador i no acabi als mercats ambulants», van indicar les mateixes fonts. En el cas d’Amazon, de la destrucció s’encarreguen diverses empreses de residus on arriben fins a cinc tràilers diaris amb tot el material.

Arran de les fotos d’Ulanka, altres treballadors del tèxtil han compartit el seu testimoni amb aquest diari. Més enllà de la política d’«invendibles» (productes que consideren difícils o impossibles de vendre) de cada una, als treballadors els disgusta presenciar o haver de participar en la destrucció. La María (nom fictici), una treballadora d’una botiga Décimas de Madrid, denuncia haver presenciat com es trenquen sabates o samarretes en bon estat i mostra un vídeo amb diverses vambes esquerdades i samarretes esparracades. Al vídeo, revisat per aquest diari, es veu que a la caixa on van les peces trencades hi ha l’adreça del magatzem d’aquesta empresa a Azuqueca de Henares. [S’ha decidit publicar només captures per preservar la identitat de la persona empleada].

«Si es trenquen sabates o samarretes és perquè són tares. Ve un client, compra unes sabates, potser la dreta li estreny una mica més que l’esquerra i es considera una tara. És invendible perquè si l’hi venem a un altre client es considera que dirà el mateix», assenyala.

«I es considera que si aquest calçat invendible se’l queda qualsevol persona –per exemple, un treballador–, tothom esperarà que hi hagi tares per emportar-se les coses gratis. Hem trencat samarretes que tenien un foradet més gran del normal de treure’ls l’alarma. L’encarregat tampoc està gaire d’acord amb aquesta política perquè no s’atreveix a destrossar les coses. L’altre dia em va demanar que ho fes jo i li vaig dir que m’hauria de despatxar. Prefereixo robar-les a trencar-les. Si em fas trencar-les, me les poso a la motxilla i me les emporto a casa o a l’església de torn. Em sembla molt injust, moralment és una merda». La destrucció no es fa diàriament, sinó un o dos cops a l’any, quan es fa inventari. Segons el seu relat, de vegades les sabates trencades van a les escombraries; d’altres, se les emporta una empresa «per destruir-les més».

Consultats, des de Décimas van assegurar que la informació és incorrecta. «Tots els productes que mostren alguna tara a les nostres botigues es porten al nostre magatzem central per a la seva posterior comprovació. Alguns d’aquests productes es tornen al proveïdor. Si no es tornen, però es consideren invendibles, es destrueixen a través d’una empresa especialitzada que ens garanteix el certificat de destrucció. També hi ha productes que donem a oenagés que ens entreguen un certificat de donació», van explicar per escrit. Posteriorment, aquest diari va remetre les captures dels productes destrossats i de l’adreça del magatzem que apareix al vídeo, però al tancament d’aquesta edició l’empresa no havia donat noves explicacions.

Laura G. comparteix una història similar de Women’s Secret, cadena on va deixar de treballar fa un any. El seu últim any com a empleada, explica, les tares vendibles s’enviaven a l’‘outlet’ i les altres tares («costures obertes, tirants solts, botons, taques...») s’enviaven a la central. Però «anys abans era la meva encarregada la que havia de tallar les peces una a una i llençar-les». «Li vam dir de portar-ho a alguna associació i ens va dir que no es podia perquè s’havia de fer paperassa». Tendam, el grup a què pertany l’empresa de llenceria, assegura per correu electrònic que «els excedents que són aptes per a la seva reutilització malgrat el defecte o tara es canalitzen mitjançant donacions» i «els no aptes es recullen i processen amb empreses de reciclatge autoritzades. Aquesta és la pràctica de totes les nostres marques anteriorment a l’entrada en vigor de la llei».

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

La llei a què es refereixen des de Tendam és la de residus, aprovada al Congrés l’abril passat, per la qual «queda prohibida la destrucció o la seva eliminació mitjançant dipòsit en abocador d’excedents no venuts de productes no peribles tals com tèxtils, joguines o aparells elèctrics, entre altres, tret que els esmentats productes s’hagin de destruir conforme a una altra normativa o per protecció del consumidor i seguretat».

Tanmateix, segons expliquen des del Ministeri de Transició Ecològica, aquesta llei només estableix un marc general a través del qual cada comunitat autònoma interpreta i sanciona. I algunes parts de la norma xoquen amb les competències de comerç, que varien segons la comunitat.