«La meva mare em va abandonar al carrer, però no l’he de perdonar: deu ser el més dur que ha hagut de fer mai»

«Resulta incomprensible que la persona que més t’ha d’estimar, la teva mare, et deixi al carrer. Impacta. Però sempre penso en les seves circumstàncies. Deu ser de les coses més dures que ha hagut de fer en la vida. Jo no li he de perdonar res», explica Albert Aixalà, un treballador de l’Ajuntament de Barcelona que aquesta setmana ha volgut fer pública la seva història a EL PERIÓDICO. Ho ha fet després de conèixer la notícia d’un nadó de tot just un mes de vida que va ser localitzat en una bossa d’esports la nit més freda de l’any al carrer Begur, al barri de Sants de la capital catalana. Els Mossos investiguen la mare d’aquest nadó per un delicte d’homicidi imprudent. «Em sembla exagerat», diu l’home, que al conèixer aquest cas ha reviscut el seu. «A aquest nen, quan creixi, li diria que no miri enrere, sinó endavant: hi ha una vida plena per viure», afegeix.

Aixalà sempre va saber que era un nen adoptat, que la seva mare biològica va ser una altra persona que mai va conèixer. Però el que va descobrir amb 10 anys li ha deixat un buit que reconeix que encara avui persisteix. «Mirant uns papers vaig descobrir que m’havien abandonat al carrer». Va ser a principis de novembre de 1979. «És evident que en el primer moment et deixa en xoc. De jove ho pots viure amb més ràbia o incomprensió, però amb els anys aprens a entendre-ho, la desesperació a què pot arribar una dona per fer això, quins eren les seves circumstàncies», explica.

No sap qui el va trobar ni com va passar. Amb 28 anys, revisant l’hemeroteca de la premsa, va trobar un breu publicat a ‘La Vanguardia’. «Em van deixar al carrer Bonaventura Pollés, a Sants. És molt curiós perquè jo m’he criat en aquest barri. És molt a prop de casa meva, d’on vivíem amb els meus pares (adoptius)». I molt a prop també d’on va aparèixer el nadó trobat aquesta setmana. «A l’hivern, a la mateixa zona... és evident que et remou. I suposo que per això ho vaig voler explicar. Va passar, continua passant, i esperem que no passi més...», diu.

No saber el dia del teu aniversari

No saber el dia del teu aniversariQuan va ser rescatat, Aixalà va ingressar a l’Hospital Clínic. «Pels informes que he anat llegint, jo estava molt malalt. Vaig estar fins i tot a cures intensives...». Després el van traslladar a la Maternitat, i al cap de pocs mesos un matrimoni que no podia tenir fills el va adoptar. Són els seus pares i els que li han donat la vida que ha pogut tenir. Va ser un 20 de març. «Per mi és un dia molt especial: també hi ha la casualitat que van ser les primeres eleccions a Catalunya. De jove vaig pensar que m’hagués agradat que aquest fos el meu aniversari. Va ser el dia que va començar la meva vida, en el fons».

Aquesta és una de les coses més curioses de la seva història: Aixalà no sap la seva data de naixement. «Calculem que és entre el setembre i l’octubre, però no ho sé. No sé on vaig néixer, quant vaig pesar... no sabem res. I la meva mare va decidir que el meu aniversari seria el 21 d’octubre, el dia del seu sant».

També comparteix, amb moltes persones adoptades, un dubte immens sobre la seva herència. «No sé a quines malalties estic més predisposat... no sé antecedents de res», segueix. De fet, això va ser el que el va portar a explicar-li la seva història al seu fill. «No volia que se n’assabentés quan anés al metge», explica. El nen, diu el pare, es va quedar molt sorprès al saber-ho. «Però bé, ja s’hi ha acostumat. Al final s’ha de normalitzar», suggereix.

Notícies relacionades

¿Quina classe de mare abandona els seus fills? 10 llibres sobre maternitats imperfectes

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

Té idees i reflexions clares sobre l’avortament. «El més important són els drets dels nens. Que siguin estimats. I als llocs on es restringeix l’avortament, les dones tenen més fills no volguts. I el que em va passar a mi, li passa a més gent», diu. També es pregunta per què les mares com la seva decideixen fer aquests actes a la desesperada. «M’imagino que donar un nen en adopció ha de ser tot un procés complicadíssim... t’han de fer sentir molt culpable».

Però la història d’Aixalà és una història de vida amb majúscules. «Per mi és el més important: un tria la vida que vol. L’inici no depèn de tu, però sí el que fas després. És evident que això et genera problemes d’identitat, et tortures... però aprens a pensar que tu ets el que vols fer». És el que li diria al nadó trobat aquesta setmana, si de gran troba aquest article. ¿I si el veu la que va ser la seva mare biològica? «Mai he volgut saber qui era. De vegades he escrit sobre ella, me la imagino una mare molt jove, adolescent, desesperada... però no ho sé. I està bé que sigui així. No li he de perdonar res. Al final he tingut una bona vida».