El canvi climàtic desperta la processionària

La processionària o ‘Thaumetopoea pityocampa’, una papallona coneguda popularment per les bosses que crea als arbres i el poder urticant de les seves erugues, ha augmentat en les últimes dècades el seu territori i el seu comportament com a plaga a causa de l’augment de les temperatures, particularment a la tardor i a l’hivern, i a l’excepcional progressió dels pins, el seu hoste per antonomàsia, conseqüència al seu torn de l’abandonament de l’agricultura en el medi rural i de les repoblacions. Tots els ingredients es combinen a favor seu.

No s’ha d’oblidar que la processionària és endèmica de les pinedes peninsulars i que exerceix un paper clau en l’ecosistema com a font d’aliment per a infinitat d’aus, ratpenats, llagostes i escarabats. El problema és quan es converteix en plaga. «La processionària fa el que ha de fer: menjar pins. El que passa és que ara té massa pins disponibles i molts no haurien de ser on són», precisa José Antonio Hódar, professor d’Ecologia de la Universitat de Granada i autor de diversos estudis sobre el lepidòpter. S’hi sumen unes condicions ambientals anòmales: aprofitant el clima més suau, la processionària avança cap a latituds més septentrionals i ho fa també cap als cims. «Li hem ofert totes les condicions perquè creixi», insisteix Hódar.

«El fred actua com a límit geogràfic», resumeix per la seva banda Mireia Banqué, tècnica del Creaf, centre d’investigació ecològica del campus de la UAB a Bellaterra i coordinadora de la xarxa de voluntaris Alerta Forestal, un programa de seguiment de la processionària, l’eruga del boix i altres indicadors forestals. L’equació és molt senzilla: si no fa fred, especialment a la tardor, ja que és l’estació en què es troben en la fase d’eruga més vulnerable, les larves sobreviuen amb més facilitat, es reprodueixen al seu aire i, lògicament, augmenta la seva capacitat depredadora. «L’increment de les temperatures suposarà que les larves neixin abans i arribin a l’hivern en un estadi més avançat del desenvolupament i, per tant, en millors condicions per superar-lo», reitera Hódar. 

Ja s’està apreciant el fenomen. La xarxa Alerta Forestal del Creaf va detectar al desembre diversos grups d’eruga de la processionària del pi desfilant pel terra quan l’habitual és veure-’ls a partir de març. Els avisos van procedir de les comarques del Ripollès, Solsonès, Vall d’Aran, Noguera, Garrotxa, Osona i la Selva. «Està clar que les temperatures més elevades estan avançant el cicle», diu Banqué. 

«Els francesos estan espantats»

En el seu avenç cap al nord, la papallona ‘Thaumetopoea pityocampa’ ha colonitzat fins i tot la Costa da Morte, a Galícia, i també s’ha observat a Astúries, fonamentalment en entorns urbans. «Els francesos estan espantats», prossegueix l’investigador de la Universitat de Granada. Als anys 70, el lepidòpter arribava fins al Massís Central, però a causa de les plantacions de pi i les temperatures més altes ara es troba fins i tot a la Bretanya. «Està entrant a mansalva», diu Hódar. També està ascendint en altura. «Nosaltres ja hem vist processionària en pins de Sierra Nevada, a 2.300 metres d’altura», afegeix. I a Catalunya se n’han observat 1.800.

En canvi, el mateix ambient càlid que afavoreix la seva expansió a França i a les muntanyes peninsulars és el que està provocant el seu retrocés al sud, com passa en zones del Marroc, a Tunísia i fins i tot a Almeria, afegeix l’investigador de la Universitat de Granada.

La processionària s’alimenta de les acícules o agulles dels pins quan broten, de manera que pot ocasionar-los una disminució del creixement i debilitar-los i això els predisposa a atacs d’altres insectes perforadors «que són els que podrien causar la seva mort», remarca el Creaf. Però poques vegades mata els boscos dels quals s’alimenta. «Tot i que la defoliació pot resultar impactant, especialment en aquells exemplars més pròxims a les carreteres i altres espais oberts –diu Hódar–, en realitat els seus efectes són limitats. Tret d’excepcions, els pins amb processionària es recuperen al cap d’un any». El lepidòpter mor quan es queda sense aliment.  

A Catalunya, la processionària ataca sobretot el pi blanc (‘Pinus sylvestris’) i el pi negral (‘Pinus nigra’), dues espècies que s’han convertit en dominants a l’interior gràcies a les repoblacions i la seva capacitat per colonitzar antics camps de cultiu abandonats, tot i que tampoc és estrany observar-la a menor altitud en boscos i jardins d’altres espècies de pins i, molt més rarament, en cedres. De fet, emparada en les temperatures més benignes de l’entorn urbà, és molt fàcil veure-la en parcs de ciutats. «Qui posi pins en una zona enjardinada és que encara no sap de què va la cosa», diu Hódar. 

Massa pins

En el conjunt d’Espanya, les coníferes, fonamentalment pins, representen el 34,5% dels boscos, o el 53,6% si es computen boscos mixtos, «una xifra que dona una idea de la dificultat per fer front al problema», insisteix Hódar. «Tot i que a la gent no li agradi, a Espanya hi ha massa pins. El seu futur és acabar amb processionària o sota les flames», prossegueix.

A Catalunya, la processionària afecta unes 120.000 hectàrees de bosc, un 15% de totes les pinedes, de les quals unes 20.000 estan en un alt grau de defoliació, tot i que les dades varien notablement cada any en funció de les temperatures, les precipitacions i altres factors.

Notícies relacionades

Exalumnes i víctimes insten la fiscalia a investigar l’encobriment de l’orde

Catalunya activa la alerta de vientos del plan Ventcat

Des de mitjans del segle XX, quan la processionària va començar a ser un problema visible, s’ha intentat posar-hi fre amb fumigacions de diversos insecticides, però la seva utilitat resulta discutible tret d’aquells casos d’afectacions concentrades en determinades llocs, especialment zones molt humanitzades on poden produir-se contactes accidentals. És més, alguns estudis suggereixen que el seu efecte és fins i tot inferior al de la pròpia dinàmica natural, caracteritzada per uns pics cíclics. 

Cal recordar que, sigui per contacte directe o simplement perquè els transporta el vent, els pèls de les erugues poden causar greus afectacions a les persones –també als gossos i al bestiar– en forma de reaccions al·lèrgiques i urticàries. En casos extrems es pot arribar fins a un xoc anafilàctic.