«Els joves ja no podem somiar: el nostre futur està negat»

Komura té 20 anys. És català, fill de pare japonès i mare catalana. Estudia Filologia Catalana, tot i que detesta la universitat i treballa des dels 16 en una llibreria. Parla amb una nitidesa absorbent. «La societat ens ha ensenyat que ser adult significa tenir coses: parella, casa, fills... I la joventut és l’impàs fins que ho aconsegueixes. Però totes aquestes metes han quedat buides de sentit o no poden realitzar-se», explica. Una frase i un sentir que les altres tres noies entrevistades comprenen i assumeixen a la perfecció. ¿Com ho viuen? ¿Què senten? ¿De què es queixen? Aquesta és la veu dels joves a EL PERIÓDICO.

L’emancipació: missió impossible

La seva gran preocupació és un peix que es mossega la cua i que ningú ha resolt encara. «Tenim sous de merda i els lloguers són inassumibles», resumeix Fares. S’ha parlat llargament sobre aquesta problemàtica que també condiciona la vida d’aquests quatre joves. «Jo tinc sort, perquè sempre m’han fet contractes, tot i que temporals i cobrant molt poc, menys del salari mínim», explica Komura. Ara vol independitzar-se de casa dels seus pares. «Aconseguir una habitació a Barcelona per menys de 300 euros al mes és missió impossible», assumeix.

Segarra té una carrera i un màster. «Som la generació més ben preparada i amb menys oportunitats», explica la noia. «Se’ns sobreexplota. Els sous no paguen la feina que fas, s’aprofiten de tu... Jo he estat en quatre empreses i encara estic amb contracte de becària». Continua vivint a casa del seu pare, a Corbera de Llobregat. «Si vull tenir vida social no puc permetre’m pagar una habitació», diu.

«El lloguer és impagable i, si ets immigrant, oblida-te’n», es queixa Fares. «Quan veuen els cognoms no et volen llogar res», continua la noia d’origen marroquí. «Jo m’he hagut de buscar molt la vida. He estat en la precarietat més absoluta: fent de cambrera sense contracte, treballant 11 hores al dia per 50 euros. Ara soc autònoma i continuo igual de putejada. No pots estalviar, només has de pagar... M’ofego i he de fer malabars», explica. «Jo vaig estudiar Psicologia i vaig fer un màster. Després, només trobes precarietat. Amb sort cobres 1.000 euros i les hores extres no es paguen... Horrible», diu sobre la seva última ocupació. «Això dels pisos és terrible, però és que, a més, per a les persones amb discapacitat no hi ha vivendes adaptades», explica ella. «Jo vaig tenir sort i em vaig independitzar perquè un amic em va llogar el seu pis. És com si m’hagués tocat la grossa».

«La pobresa juvenil s’està romantitzant», afegeix Komura. «Que et diguin que dormir en un contenidor està de moda, que utilitzem aplicacions de menjar que, si no, es llençarà... És fer negoci de la misèria», insisteix Fares. «I després surts a dinar o te’n vas de vacances i et sents culpable», segueix Coma. «És clar que compro roba de segona mà, vaig en bici... Però no és perquè sigui ecologista, és perquè no puc triar res més, no m’ho puc permetre», afegeix Komura.

Un horitzó de mort

L’econòmica és la gran crisi que assola la joventut des de l’esclat del crac financer. Però no és l’única. «Et persegueix un horitzó de mort. El món està en fase d’extinció», descriu Komura. És la crisi climàtica. «Em fa patir, però si no puc arribar a final de mes... No puc pensar en el futur», afegeix Fares. «Moltes vegades ho penso, ¡potser hem de marxar de Barcelona perquè puja el nivell del mar! I la gent amb discapacitat ho patirem més quan pugi la temperatura, perquè les patologies s’agreugen», afegeix Coma. Segarra és vegana i està molt conscienciada amb el canvi climàtic. «A mi em crea ecoansietat veure que sabem com solucionar-ho però ens és igual. La gent és molt individualista», explica.

En això coincideixen tots. «Ens ha guanyat el neoliberalisme i el consumisme. I és una cosa que envejo de la generació dels nostres pares i avis: surten al carrer, protesten i lluiten», es queixa Fares. «Ens hem cregut que posant quatre coses a les xarxes socialsja canviem el món», assenteix Coma. «Jo crec que la nostra generació mai veurà un 15-M. Aguantem fins al màxim i després ho cremem tot... Però no construïm res. S’ha ridiculitzat la protesta social», diu Komura.

Aquests joves participen en entitats i moviments socials. Però se senten minoria. «La majoria de la gent de la meva edat només vol guanyar pasta, sortir de festa i oblidar-se de tot», explica el noi.

L’amor, en crisi

Diuen que «desafortunat en el joc, afortunat en l’amor». O no. «Els nostres avis van créixer en la generació de l’amor per sempre, de l’entrega absoluta a l’altre. Els nostres pares ho van creure, però la meitat es van separar. Ara consumim cossos o utilitzem els conceptes de les cures, la responsabilitat afectiva... Però en aquestes relacions no hi ha amor», argumenta Komura.

«Tenim relacions molt superficials... I després la gent s’aferra a això. Hi ha molta afecció i dependència i crec que és perquè no tenim res més on agafar-nos», diu Segarra, que fa poc ha trencat una relació de 10 anys. Coma encara segueix amb el seu nòvio des dels 16. «I soc la rara. Tots els meus amics tenen Tinder. Em diuen que tinc mentalitat de senyora de 60 anys». «El fet d’utilitzar poc la roba, els mòbils... Ho fem també amb les relacions», rebla Fares.

Fares va ser mare molt jove. Ara està separada. «Mai és un bon moment. I t’acaba recaient tot, encara que no ho vulguis. Et menges el masclisme amb patates», explica. Ni Segarra ni Coma s’han plantejat mai la maternitat. «Em sembla un acte heroic», diu la segona.

Les tres reconeixen ser víctimes del masclisme. «A tothom l’han tocat o li han fet una cosa que no volia. I els agressors són per tot arreu. A mi un client em va convidar a dinar perquè volia ‘provar’ amb una àrab... Fastigós», relata Fares.

El final de la cultura de l’esforç.

Notícies relacionades

Multimèdia | Bretxa generacional: vivenda i salaris engrandeixen la distància entre joves i majors

El trauma dels joves i la vivenda: «Els preus llasten els nostres projectes vitals»

Entenen que les generacions anteriors no els entenguin. «Ens associen al victimisme, a ser rondinaires... Però jo crec que la diferència abismal és que ells han crescut en la cultura de l’esforç... I a nosaltres això ja no ens serveix: volem viure», afirma Komura. Però afegeix que la seva generació està obrint moltes portes. Per exemple, les noves identitats de gènere, com el no-binarisme. O la desestigmatització de la salut mental. «Estem malament, no ens podem pagar el psicòleg però en parlem. Sabem el que volem», apunta Fares.

«La gent gran no ens entén perquè les seves condicions i les nostres són diferents. Ens hem trobat un món molt diferent a aquell que els nostres pares ens van dir que trobaríem. I ens toca trobar solucions noves», diu Segarra. Coma ho té molt clar. «No crec que ens hagin deixat un món de merda expressament, a ells també els sap greu que estiguem així. Però hem d’entendre que els privilegis s’han acabat, cal escoltar i pensar en els altres». «Si només veiem crisi al món en el qual vivim... Potser és que cal replantejar un altre món. Jo no vull viure ‘cremat’», resumeix Komura.