La nova era de la moda circular

«Porto la roba en contenidors des dels Estats Units. Són peces utilitzades que compro a pes. Després l’organitzo i la venc als mercats ambulants de Roma», explica a EL PERIÓDICO. «El negoci va bé, sobretot per la inflació. També hi ha gent que compra perquè diu que així contamina menys».

Qualitat i preu econòmic

Vita Mattoni, una elegant romana de 43 anys, és una d’elles. «Aquí compres peces de marca i de qualitat a preu barat». Algunes són vintage, d’altres, de temporada. Per mi l’important és que compro roba que agafa una nova vida i, per tant, no implica nous processos químics i més contaminació». En ocasions, explica, s’emporta peces amb algun lleu defecte –un descosit, una cremallera espatllada– i les arregla abans que passi a formar part del seu vestidor. «Ho feien les nostres àvies. No hauríem d’haver deixat d’heretar peces per substituir-les per la cultura d’utilitzar i llençar».

Des que a la dècada de 1980 i 1990 les multinacionals van reinventar el sector de la moda amb el concepte de ‘fast fashion’ o moda ràpida, que multiplicava el nombre de temporades per incitar el consumidor a comprar i descartar pantalons, faldilles i jaquetes en poques setmanes o mesos, l’impacte ecològic no ha parat de créixer. Segons el Banc Mundial, el sector tèxtil és responsable del 10% de les emissors globals de CO₂, més que el que emeten el sector navilier i de l’aviació junts. És just dir, en canvi, que també dona feina que a milions de persones arreu del món i genera un volum de negoci que només als Estats Units va ser de 470.000 milions de dòlars el 2021.

L’empremta mediambiental del sector va molt més enllà de les emissions de gasos amb efecte hivernacle. No és només que per fabricar una samarreta de cotó es necessitin diversos centenars de litres d’aigua, a més dels pesticides utilitzats en el cultiu de la planta. La moda ràpida també provoca una ingent quantitat de residus que requereixen un tractament costós i laboriós, per això milions de tones de roba acaben en incineradors o abocadors. Segons un estudi recent, el 73% dels materials utilitzats en el sector no es reciclen. Si tenim en compte que un europeu, de mitjana, consumeix uns 11 quilos de tèxtils a l’any, no és difícil concloure que el model fonamentat en la cultura de l’utilitzar i llençar és insostenible.

 Una nova indústria d’allò utilitzat

 Una nova indústria d’allò utilitzatA mesura que creixia la consciència mediambiental de la població mundial han anat sorgint iniciatives que proposen noves maneres de produir, promocionar i consumir. Són alternatives que ofereixen als consumidors la possibilitat de canviar el seu vestidor quan vulguin, però reduint dràsticament l’impacte en el medi ambient.

Els mercats ambulants de segona mà –ja siguin els físics, on treballa el Tahir, o els virtuals, accessibles per mitjà d’aplicacions com Vinted i Wallapop– són exemples palpables del potencial de l’anomenada economia circular. Als Estats Units, el sector de la segona mà va créixer un 69% entre el 2019 i el 2021 i s’estima que arribarà als 64.000 milions el 2024. Un recent estudi de Wallapop assenyala que a Espanya també es viu un auge sense precedents. Allò utilitzat, es llegeix a l’informe titulat ‘La red del cambio’, «ja està entre les primeres opcions de compra per a gairebé la meitat dels consumidors espanyols (43%), una xifra que creix fins a gairebé un 60% en el cas de la generació Z». El món de la moda i els complements és el preferit per les dones, ja que un 56% considera comprar roba de segona mà.

Però les iniciatives van molt més enllà que simplement reutilitzar una peça que algú ja no vol. Marques com Levi’s , Decathlon i Patagonia han tret al mercat gammes de productes que tenen com a base roba de segona mà que aquestes marques han readquirit dels seus clients. Un ‘jean’ esfilagarsat o una samarreta descolorida guanya una segona vida per mitjà del disseny i la reconfecció, un pas de rosca al concepte de valor afegit que implica innovació tant en la cadena de producció, distribució i model de negoci. Allò vintage i sostenible es converteix en un reclam per al consumidor, mentre que allò nou i perible perd força.

Notícies relacionades

Jutjar la violència de gènere penalitza la promoció judicial

Confirmats els tres primers positius de legionel·losi a la zona de la dana

L’alta costura també puja al carro, tot i que a un altre ritme. Miu Miu ja té una col·lecció pròpia de peces confeccionades amb vestits de temporades passades, un procés de reutilització creativa que en anglès s’anomena upcycling (concepte en voga en el sector). També Maison Margiela i Burberry, entre moltes d’altres, reconfeccionen peces o teixits per donar-los una nova vida. Algunes grans actrius, com Cate Blanchett, han contribuït a fomentar aquesta cultura de la reutilització lluint als grans festivals de cine els mateixos vestits havien portat fa anys o dècades.

La tendència ha augmentat tant que el 2020 la redactora en cap de la secció de moda del ‘The New York Times’ va assegurar en un dels seus articles que «el més nou en el sector de la moda és utilitzar peces antigues». «Rebutjar ja no és ‘chic’», va escriure. Estan naixent fins i tot noves revistes de moda i tendències que, com Display Copy, publiquen únicament reportatges i fotografies de models que porten roba vintage, utilitzada o reconfeccionada. «La idea», va explicar el seu editor, Brynn Heminway, «és fer desitjable la roba de segona mà». I d’aquesta manera tan senzilla i justa, contribuir a salvar el planeta.

---