«I si es marquen els mugrons, ¿què passa?»: retrat de la generació que s’ha alliberat dels sostenidors

¿Els sostenidors han mort? La Paula, gestora cultural de 33 anys, respon a la pregunta –un sufocant dilluns de juliol a les nou del matí– amb un seny sorprenent. «Bastant, sí. De la meva generació, nascudes a finals dels vuitanta i principis dels noranta, que ens n’hem alliberat d’una manera més tardana, som bastantes les que en molts moments no els utilitzem», exposa. En el seu cas, té clar que el postconfinament hi ha ajudat. «Vam estar molt temps utilitzant roba còmoda i de sobte una altra vegada, buf, texans estrets, sostenidors que estrenyen. Tot i així, és com amb la depilació, encara ens posem uns límits. Jo puc anar a treballar sense sostenidors, però, si sé que amb la peça que porto, quan m’inclinaré, se’m veurà tot, sí que me’ls poso; tot i que sí que percebo que les més joves passen més, cosa que m’alegra», comenta abans de visibilitzar un altre factor: la salut mental. «Hi ha molta gent que pateix d’ansietat i els sostenidors són la peça de la qual primer prescindeixes, perquè t’està oprimint allà on et fa mal», apunta, i recorda també les dones amb pits grans, a les quals els sostenidors «les ajuden, realment». 

Sota el seu punt de vista de cosmopolita en la primera meitat de la trentena, «el que en certa mesura s’ha superat és el fet que ja no fa vergonya anar sense i que se’t marquin els mugrons o se’t moguin més».

Simplement, una elecció

Als seus 24 anys, la Carme, editora de vídeo, veu clar que «hi ha tema». «Per a les noies de la meva edat els sostenidors ja no són una cosa que t’hagis de posar sí o sí. Ara si no els necessites o no t’agraden o el motiu que sigui, no te’ls cal posar. S’ha normalitzat bastant anar sense i que es notin els mugrons», assenyala, i matisa que no creu que la peça hagi mort, «ni de bon tros», perquè hi ha gent que la necessita «sí o sí, perquè, si no, li fa mal l’esquena». Exemplifica la normalització de la qual parla amb un exemple: els vestits que no queden bé amb sostenidor. «Abans la gent s’inventava mogudes per tapar-se els mugrons amb silicona o amb tiretes; ara això és igual; si es marquen els mugrons, ¿què passa?». 

Com per a la Paula, per a la Carme el confinament va suposar un punt d’inflexió: «Em vaig acostumar a anar sense i ara no els porto mai», explica. Potser sí que sortim millors en alguna cosa.

«Al final és estar còmoda»

L’Emma és la més jove de les tres. Té 20 anys i viu en un entorn –estudiant universitària, veïna del barceloní barri de Gràcia– on el 90% de les seves amigues no utilitzen sostenidors, «en general». «És cert que és un ambient molt desconstruït, feminista; de fet, el 10% que sí que els porten és perquè tenen els pits grans, i és una qüestió de comoditat», destaca. Segons aquesta noia, en el cas dels seus cercles, alliberar-se dels sostenidors va començar com un acte polític, però ja no ho és. «Ja els han tret del vestidor i ni s’ho plantegen. Al final és estar còmoda», prossegueix l’estudiant, que, en aquest estar còmoda, assenyala un problema: la sexualització. «Si vas al metro amb roba que marqui molt els mugrons, sentiràs més les mirades i de vegades no et ve de gust», assegura. I, a l’altre costat de la balança, assenyala també la part positiva de l’efecte contagi: «Si vaig pel carrer i veig una noia amb uns pits que s’allunyen dels cànons que va sense sostenidors, fa que jo pensi: ‘¡si ella té la valentia de fer-ho, jo també!’».

Més enllà dels seus cercles, als seus 20 anys l’Emma sí que percep que en els últims anys ha crescut la tendència a prescindir dels sostenidors. «Ha passat a ser una cosa que està de moda. Ja no és una qüestió de feminisme, sinó per la influència de la indústria. Bella Hadid és fotografiada sense sostenidors i marca tendència en noies menys desconstruïdes, i està bé», conclou.

Una mica de memòria

La sociòloga Patricia Soley-Beltran, premi d’Assaig Anagrama 2015 per ‘¡Divinas! Modelos, poder y mentiras’, es presenta amb un «sap més el diable per vell que per diable». «La memòria històrica es perd amb una rapidesa increïble, i això té una part bona i una part dolenta. Els joves creuen sempre que estan inventant el món, i no. I la indústria se serveix d’això, basant-se en la lògica producció, consum, descart, que fomenta una manera de veure la vida ahistòrica, molt del present, i d’això te n’adones estudiant història o fent-te gran», fa broma des de l’experiència, alhora que mostra una imatge d’una edició anglesa de ‘Vogue’ de principis dels noranta a la qual apareix una joveníssima Kate Moss amb una samarreta de tirants rosa sense sostenidors, sessió que va aixecar una gran polseguera.

Notícies relacionades

Resistir a la indiferència

¿Qui ha de pagar la factura del caos climàtic?

«Als anys seixanta es va començar a dir ‘no’ als sostenidors i des d’aleshores no s’ha parat», considera la sociòloga, que recorda, a més, que aquesta onada d’alliberament ja venia de principis del segle XX, quan les dones es van treure la cotilla. 

«De sobte ara hi ha la moda d’anar només amb sostenidors, sense res més; però és que als noranta ja anàvem així», reivindica Soley-Beltran, que recorda que als setanta la seva mare ja anava sense sostenidors. «Eren les modernes del barri, si vols, de Barcelona, però ja ho feien», rasa.