Llei del ‘només sí és sí’

¿Com legisla Europa la violència sexual? El consentiment, el gran absent

La llei del ‘només sí és sí’ va sorgir a partir del cas de la violació de ‘La manada’ amb la voluntat no d’augmentar penes, sinó de canviar el paradigma dels delictes sexuals. A partir de la seva aprovació, va passar a considerar-se agressió sexual tot aquell acte que no tingués el consentiment de les dones. O sigui, que els tribunals ja no haurien de jutjar en quina mesura s’havia practicat la violència i com s’havia defensat la víctima –«¿vas tancar les cames?», havia arribat a preguntar una jutge–, sinó si la relació havia pivotat sobre la llibertat sexual.

Al no realitzar-se la disposició transitòria per impedir les rebaixes de penes, l’allau de revisions de condemnes i excarceracions ha obert un cisma polític i social i ha entelat una reforma que, aquest gener, el Parlament Europeu havia esgrimit com a model per modelar una directiva que vol portar la llibertat sexual al nucli de la legislació. ¿Com estan concebuts llavors els delictes sexuals a la resta d’Europa? Un avenç: a grans trets, en el mapa europeu de la legislació sexual, el consentiment no està al cor dels delictes sexuals.

França: l’acusat ha de ser conscient d’haver forçat l’acte sexual

El consentiment sexual no apareix en la legislació a França. El Codi Penal francès no inclou aquest concepte en la definició de la violació i l’agressió sexual, malgrat que va ratificar el 2014 el Conveni d’Istanbul. Aquests delictes depenen de l’existència de violència, amenaça, intimidació o sorpresa sobre una persona que hagi patit una penetració o un altre tipus d’acte sexual. És necessari, a més, que el culpable d’aquestes accions tingui constància d’imposar-los sota aquestes condicions.

Aquesta absència de la noció de consentiment va estar al centre de la decisió judicial sobre el mediàtic cas del ministre de l’Interior, Gérald Darmanin, acusat de violació i finalment absolt. Aquest dirigent conservador va ser acusat el 2017 per Sophie Patterson-Spatz, exmilitant de la Unió per un Moviment Popular (UMP, actualment Els Republicans), d’haver-la violat, ja que havien mantingut una relació sexual, segons ella, no consentida. La justícia va absoldre Darmanin en diverses ocasions per aquest cas. «La falta de consentiment no és suficient per caracteritzar una violació. Fa falta que l’acusat tingui constància d’haver imposat un acte sexual a través de la violència, amenaça, intimidació o sorpresa», va assegurar un dels jutges que van tractar aquest cas. Enric Bonet

Regne Unit: menys d’una de cada 60 denúncies per violació acaba en acusació formal

Al Regne Unit les lleis consideren delicte moltes formes de violència contra les dones, ja siguin casos de violació, agressions sexuals, seguiment i assetjament, matrimonis forçosos o mutilació genital. A Escòcia, una llei aprovada el 2015 considera un factor agreujant, castigat amb sentències més dures, l’existència d’abusos domèstics, mentre penalitza la difusió o amenaça de difusió d’imatges íntimes. A Anglaterra i Gal·les, a l’abril del 2021 es va aprovar una llei contra abusos domèstics en la qual es remarca el fet que, en aquesta mena de delictes, la violència no és només física, sinó que també pot ser emocional, i inclou coaccions, control i abús econòmic.

La justícia, però, no sempre actua amb la diligència desitjada. En els casos de violació, menys d’una de cada 60 denúncies registrades per la policia el 2019 a Anglaterra i Gal·les va acabar el 2020 amb el sospitós acusat formalment. La situació va millorar lleugerament després que les queixes de diversos col·lectius provoquessin un debat social que va arribar al Parlament. Begoña Arce

Portugal: la llei diferencia entre violència i intimidació

Portugal va ser un dels primers països a modificar el seu Codi Penal per adaptar-lo a la Convenció d’Istanbul el 2015. A partir de llavors, el delicte de violació no només afecta aquelles persones que hagin forçat les seves víctimes a tenir relacions sexuals amb violència o amenaces greus, sinó que té en compte qualsevol altre tipus de «constricció» per aconseguir aquest propòsit.

Una de les tasques més difícils per als legisladors portuguesos ha sigut definir el terme «constricció». Va ser per això que el 2019 es va incloure una línia addicional al Codi Penal en la qual aquest concepte es defineix com «qualsevol mitjà utilitzat per a la pràctica de sexe anal, vaginal o oral contra la voluntat de la víctima». Tot i així, part de l’esquerra critica que el consentiment no figuri de manera explícita en la norma.

La llei contempla dues forquilles de penes per als delictes de violació. En el cas de l’ús de violència i amenaces greus, les condemnes són d’entre tres i 10 anys de presó, mentre que per als casos en què hi hagi un altre tipus de constricció les penes basculen entre un i sis anys. Lucas Font

Bèlgica: el consentiment no és absència de resistència

L’1 de juny del 2022 va entrar en vigor a Bèlgica la reforma del dret penal sexual, que per primera vegada inscriu la noció del consentiment al cor de la llei. Fins aleshores, la legislació belga definia la violació com «tot acte de penetració sexual, de qualsevol naturalesa i per qualsevol mitjà, comesa sobre una persona que no dona el seu consentiment». Afegia, a més, que «no es considerarà que hi ha hagut consentiment, en particular, quan l’acte hagi sigut imposat mitjançant violència, coacció o engany o hagi sigut possible a raó de la malaltia o discapacitat física o mental de la víctima». La nova legislació instaura per primera vegada que el consentiment no pot ser deduït de la simple absència de resistència de la víctima i que pot ser retirat en tot moment, abans o durant l’acte sexual. És a dir, només el sí serà considerat sí i, si no n’hi ha, serà considerat un crim, en particular, quan l’acte hagi sigut imposat mitjançant violència, coacció o engany o hagi sigut possible per la influència de substàncies psicotròpiques, estupefaents, debilitat o deficiència física o mental de la víctima, entre d’altres.

La nova llei també manté en els 16 anys la majoria sexual, tot i que amb tolerància a partir dels 14 en cas que existeixi consentiment i que la diferència d’edat sigui de màxim 3 anys (5 anteriorment). Per sota dels 14 anys, tot acte sexual serà considerat violació. Fins al juny de l’any passat, les infraccions sexuals a Bèlgica estaven considerades, segons el que disposa una llei de 1867, com delictes i faltes contra a l’ordre familiar. A partir d’ara es consideren delictes contra la persona, amb la consegüent adaptació de les penes. És a dir, la violació es castiga amb una pena de presó d’entre 15 i 20 anys de presó en comparació amb la forquilla anterior, que anava de 5 a 10 anys. Si la víctima és menor però té més de 16 anys, la pena passa a entre 15 i 20 anys de presó, mentre que la violació d’una persona vulnerable es castigarà amb entre 20 i 30 anys de presó. Són considerats agreujants la violació intrafamiliar i l’ús de drogues. Silvia Martinez

Itàlia endureix les penes

El 2019, la llei va augmentar les penes per violència sexual i va introduir el delicte que castiga l’anomenat «‘revenge porn’». En particular, s’introdueix el delicte de «difusió il·lícita d’imatges o vídeos sexualment explícits». L’article fixa que qualsevol persona que enviï, entregui, assigni, publiqui o difongui imatges o vídeos amb contingut sexualment explícit sense el consentiment de les persones representades és castigat amb presó d’1 a 6 anys i amb una multa de 5.000 a 15.000 euros. La mateixa pena s’aplica a aquells que envien, entreguen, assignen, publiquen o difonen les imatges sense el consentiment de les persones representades per perjudicar-les. La multa s’incrementa si els fets són comesos pel cònjuge o l’exparella. Irene Savio

Temes:

Llei 'sí es sí' Bèlgica Abusos sexuals Regne Unit Itàlia França

Inicia sessió 0 Comentaris

¿Per què la llei ‘sí és sí’ rebaixa algunes de les penes? ¿Què buscava el Govern?