La llei que donarà estabilitat al professorat universitari supera el tràmit del Senat: les sis claus de la Losu

En el curs 2025-26 la temporalitat del professorat quedarà reduïda a un 8% (en lloc del 40% actual): docents visitants, distingits i substituts. Mentrestant, els docents associats (professionals amb experiència ‘rellevant’ en l’assignatura que imparteixen) tindran contracte indefinit en lloc de temporal i el seu horari baixarà de 180 hores lectives a 120. La moratòria –inclosa en les esmenes debatudes avui al Senat– especifica que els associats no hauran de canviar el seu règim fins al 2024 per no distorsionar la realitat laboral de les facultats.

El nombre d’associats a tot Espanya és elevat i pot arribar als 30.000 (aproximadament, el 40% del total). Es tracta de professionals que tenen altres feines fora del campus i els seus contractes són renovats cada any. No obstant, aquest article de la llei ha causat irritació entre aquests docents, alguns dels quals s’han sumat a una vaga. «L’esperit de la llei ens sembla formidable. En teoria, tot és positiu per a nosaltres. Ara bé, la norma no especifica els mecanismes i aquí hi ha el problema. Cada universitat és autònoma i, per tant, fixarà els criteris que consideri oportuns per convertir els nostres contractes en fixos a través d’un concurs de mèrits. ¿Quines garanties tenim? Cap. Ens preocupa molt la falta de seguretat», explica Enric Mir i Teixidor, arquitecte i professor associat a la UPC.

L’accés a la carrera es realitzarà amb la figura d’ajudant doctor, que tindrà un contracte de sis anys (en lloc de cinc) com a pas previ a l’estabilització a través de les figures de titular d’universitat o permanent laboral.

Per ser rector o rectora d’una universitat s’haurà de ser doctor o doctora a temps complet. L’equip rector surt reforçat en el consell de Govern (un terç). El primer esborrany de la norma el va elaborar l’equip de l’exministre Manuel Castells i va comptar amb el desacord dels rectors, disconformes que s’especifiquessin al detall les normes per aspirar a ser rector o rectora. Quan li van concedir la cartera de ministre, Joan Subirats va voler fer seu el text legislatiu, bastant continuista i menys reglamentari que l’esborrany de Castells. El text deixa ara en mans de les universitats –que tenen autonomia pròpia– l’establiment dels requisits d’investigació i docència que un doctor o doctora haurà de tenir per aspirar al càrrec de rector, el mandat del qual durarà sis anys (no quatre, com fins ara) i no serà renovable.

Les qualitats acadèmiques concretes les acabarà fixant lliurement cada un dels campus als seus estatuts, però mentre això passa, la norma indicarà de forma provisional els requisits mínims: 18 anys d’investigació, 15 anys de docència en educació superior i haver ocupat no pas menys de quatre anys algun càrrec de gestió als campus. Només es tracta, això sí, d’unes exigències temporals.

Per primera vegada, es reconeixerà el dret a l’aturada acadèmica per part dels estudiants (no es diu ‘vaga’ perquè no són treballadors), una pràctica habitual entre els estudiants però que, curiosament, no està recollida als estatuts de moltes facultats. La representació dels estudiants en els òrgans de govern s’ha augmentat i blindat (la norma antiga no ho especificava). En el claustre ara serà del 25% com a mínim. En el consell de govern, un mínim d’un 10%, i en els consells de facultat i departament, un 25% més.

La llei oferirà formació (i microformació) als estudiants al llarg de la vida. Matricular-se en una facultat no només serà possible amb un títol acadèmic (batxillerat i selectivitat), sinó que també s’obre la porta a aquells professionals amb acreditada experiència en un camp laboral i amb competència acreditada oficialment.

Tot i que el projecte inicial no ho recollia, el text sí que incorpora una esmena perquè els col·legis majors que segreguen per sexe no estiguin adscrits a una universitat pública. El canvi es deu al que ha passat aquest any al col·legi major masculí Elías Ahuja de Madrid, on els estudiants cridaven a les alumnes de l’escola femenina situada davant: «Putes, sortiu dels vostres caus, sou unes nimfòmanes. Cardareu totes a la ‘capea’».

En una entrevista amb EL PERIÓDICO, Subirats admetia que adscriure-s’hi significa acceptar els valors de la universitat. «No podem mantenir la incongruència que els estatuts de les facultats parlin d’equitat i el col·legi major segregui», afegia el ministre.

En paraules del responsable d’Universitats, la Losu «no farà miracles» per lluitar contra contra la bretxa de gènere. Però oferirà eines per fer-ho, especialment quan les professores i investigadores fan una aturada professional per la maternitat. Les facultats tenen unitats de gènere, que estan unides en una xarxa.

Respecte al finançament, el text incorpora el compromís que l’1% del PIB es dediqui a l’ensenyament universitari. Els detractors de la norma no s’acaben de creure aquest article i critiquen que no hi ha mecanismes per a una realitat i no només un compromís. En aquest sentit, el ministre Subirats sempre ha defensat que l’Estat es compromet a augmentar el finançament mentre que les comunitats hauran de comprometre’s a destinar els fons rebuts a l’educació superior i no a una altra cosa. Hi haurà, no obstant, un calendari d’adaptació fins al 2030.

El text es va modificar per afegir, al seu article 45.2, que els claustres estaven capacitats per «analitzar i debatre temes d’especial transcendència». En aquell moment, la modificació va aixecar sospites entre alguns membres de la comunitat universitària. Advertint que podria passar una cosa semblant al que va produir-se als campus catalans el 2019, més de mil professors universitaris van firmar una carta dirigida a senadors i diputats perquè la nova llei consagri «la neutralitat política i ideològica» dels claustres. L’esmena, en tot cas, desencadena posicions trobades als campus. Els rectors de diverses facultats catalanes, com la Universitat de Barcelona (UB), la Pompeu Fabra (UPF) o la Politècnica de Catalunya (UPC), la defensen i l’emmarquen dins de la normalitat democràtica i la llibertat d’expressió. La cúpula de la Conferència de Rectors (en la qual hi ha representades les 76 universitats que hi ha a Espanya, 50 de públiques i 26 de privades) prefereix no opinar. El mateix passa amb els responsables de diverses universitats repartides per Espanya, des de Santiago de Compostel·la fins a Granada, Madrid o Euskadi.