Les autolesions en adolescents es disparen: fins al 45% admet haver-se tallat alguna vegada

¿Per què la teva filla es fa talls? ¿Té un trastorn sever de salut mental? ¿És possible ajudar-la? Les dues primeres preguntes són molt complexes. La tercera és més fàcil i la seva resposta és simple: sí. Hi ha teràpies psicològiques recolzades per l’evidència científica per tractar aquests joves. Expliquem ara les dues primeres preguntes.

En la dècada dels 80, les autolesions tenien una prevalença entre la població juvenil del 2% i gairebé sempre estaven associades a trastorns mentals greus. «Els estudis europeus indiquen que, en l’actualitat, entre el 20% i el 45% dels adolescents s’han autolesionat alguna vegada en la vida», explica Jordi Royo, director clínic de la xarxa de centres Amalgama 7. La prevalença de les autolesions és alta en la població en general, però estadísticament hi ha alguns factors de risc. El doctor en Psicologia Daniel Vega Moreno, psicòleg sanitari de l’Hospital Universitari d’Igualada i coordinador del Grup d’Estudi i Tractament de l’Autolesió (Greta), explica que són tres. A més de pertànyer al sexe femení, també influeix disposar d’unes pobres estratègies de regulació emocional i percebre un escàs suport i atenció per part de familiars i amics.

Una altra diferència amb el passat és que les autolesions no estan vinculades amb problemes severs de salut mental. Més aviat, són l’expressió d’un malestar emocional, una experiència desagradable que el noi o noia és incapaç de gestionar, assumir i acceptar. «Al fer-se un tall i sentir dolor físic, el jove s’‘oblida del dolor emocional que el turmenta’, continua Royo.

Les autolesions més comunes són els talls als braços. Patir ferides a les mans després de colpejar, per exemple, una paret està també considerat com una autolesió, però la seva gravetat és menor. Per contra, arrencar-se el cabell no està catalogat com a tal sinó que, més aviat, respon a un acte compulsiu, explica el coordinador de Greta, institució nascuda el 2016 gràcies a l’impuls de diversos professionals de la salut que es van unir per donar informació científica i rigorosa sobre aquesta pràctica, així com contribuir a la seva prevenció.

No és un intent de suïcidi

Que la teva filla s’autolesioni no significa que estigui coquetejant amb la idea de suïcidar-se. Són fenòmens diferents perquè la persona que es fan talls no està intentant treure’s la vida. De fet, el nom tècnic de les autolesions és ANS (Autolesions No Suïcides). La persona que s’autolesiona «és molt probable» que estigui patint, així que el paper dels pares i les mares és bàsic. «No s’han de fer judicis fàcils. Cal parlar amb ell o ella i traslladar-li un clar missatge: no estàs sol, nosaltres estem amb tu i t’ajudarem», assegura Vega Moreno.

No és el mateix autolesionar-se una vegada –per experimentar o per efecte puntual d’imitació– a fer-ho de manera recurrent (per exemple, cinc vegades l’últim any). Hi ha estudis que confirmen que el 30% dels universitaris admeten que s’han autolesionat alguna vegada en la vida. A Catalunya, un sondeig realitzat entre pacients de tractaments psiquiàtrics i/o psicològics va revelar que el 58% s’havien practicat talls més de cinc dies l’últim any, un percentatge similar al detectat en altres països europeus, explica Vega Moreno.

«Les autolesions estan normalitzades. Fa dècades, era estrany saber d’algun jove que es feia talls. Ara passa el contrari. El normal, en el teu grup d’amistats, és conèixer algú que ho fa», remarca el coordinador de Greta.

Als instituts

La comunitat educativa es mostra completament d’acord amb els experts en salut mental. No hi ha estadístiques oficials, però és evident que els talls entre els estudiants han augmentat considerablement. Especialment en noies i a partir de 2n d’ESO (en batxillerat, mentrestant, la prevalença és menor). «No són casos aïllats», asseguren la psicòloga Eva Peraire i la pedagoga Toya García. Totes dues treballen com a orientadores en l’institut Montgròs (Barcelona) i alerten de l’enorme efecte contagi, amb les xarxes socials com a grans protagonistes. «Alguns venen a classe amb màniga curta per mostrar les seves ferides. S’informen entre ells», asseguren. Les dades de prevalença dels estudis realitzats fins ara són molt superiors a les apuntades per la macroenquesta d’Educació i Salut feta pública ahir, en la qual figura que el 6% dels alumnes d’entre 10 i 18 anys ha pensat a fer-se mal o lesionar-se de manera voluntària.

L’efecte imitació preocupa –i molt– els docents. Està demostrat que si en un institut es produeix un cas, l’hora següent poden donar-se’n fins a 10 més. Les orientadores destaquen que els xavals que s’autolesionen poden que estiguin fent una crida d’atenció. En altres casos, ho fan perquè estan patint a causa que tenen problemes a casa seva o amb la seva família. I d’altres són, senzillament, incapaços de gestionar assumptes desagradables i típics de l’adolescència: fer-se gran, els canvis, la importància del grup d’amics... Un altre problema afegit d’aquests estudiants és que l’activitat acadèmica «passa a un segon pla», adverteixen les orientadores.

Efecte contagi

A més de l’efecte contagi i del patiment emocional de molts adolescents, el director clínic d’Amalgama 7 recorda que el futur incert i la terrible situació social actual –atur, pandèmia, impossibilitat d’independitzar-se, emergència climàtica...– no ajuda precisament a veure llum al final del túnel.

Notícies relacionades

Esmorzem ansiolítics i anem a psicoteràpia. ¿Per què estem tan malament?

Salut mental: sis claus d’una crisi sanitària amb arrels en el capitalisme

Tampoc contribueix al seu benestar la dictadura de la ‘happycràcia’ i el postureig de les xarxes socials. Especialment entre les noies. En un estudi propi d’Instagram, el 32% de les joves admetia que quan se senten malament amb el seu cos, la xarxa els fa sentir encara pitjor. «Vivim en una societat en la qual has de ser guapo, ric, famós i feliç. Si no, ets un fracassat. Patim un imperialisme de valors materials. No parlo de religió. Parlo d’amor, empatia, cultura i inquietuds intel·lectuals, que ara són valors injuriats», conclou Royo.

Vega Moreno recorda el paper fonamental de pares i mares i insisteix que demanar ajuda professional a un psicòleg és imprescindible si es donen tres característiques: l’autolesió és severa, recurrent i compleix la funció de regular una emoció.