Carme Karr, referent feminista

D’aquí deu dies serà 8-M, una data que els últims anys s’ha fet un lloc a l’agenda política a desgrat de la classe dirigent. N’hi ha prou amb recordar com les manifestacions feministes del 2018 van agafar a contrapeu partits i governs, que es van afanyar a penjar llaços liles a tot arreu, fins i tot a la solapa dels que menyspreen les reivindicacions de les dones. És innegable que vivim una onada feminista d’una potència devastadora, però no és ni la primera ni la segona. Les lluitadores d’ara són hereves d’altres generacions que també van alçar la veu per fer-se valer.

Aquesta setmana a El tren de la història donem la benvinguda als nostres oients així: «El català intel·lectual, científic, artista, ha viscut sense fer res per la dona, sense interessar-s’hi, com si no fos res més que una màquina maternal o un objecte de luxe, una cosa imprescindible, però sense gran transcendència, en una paraula, una cosa poc més necessària que el tabac».

Ho va escriure Carme Karr el 1907 en el primer número de la revista Feminal per explicar per què havia decidit posar en marxa aquesta publicació. Estava farta de ser invisible. O més ben dit, que els homes la invisibilitzessin a ella i a altres com ella. La capçalera es va editar mensualment des del 1907 i fins al 1917. Com ens explica la historiadora Isabel Segura, al llarg d’aquesta dècada Feminal es va convertir en l’altaveu d’una generació de dones que va dir prou i que no es resignava a seguir les imposicions d’una societat que les volia relegades a una submissió total als homes.

Bona formació intel·lectual

Tot i que pugui semblar contradictori, el context familiar de Carme Karr ajuda a entendre perquè es va convertir en un referent del feminisme a Catalunya. Nascuda a Barcelona el 1865, era neboda del novel·lista francès Alphonse Karr i filla d’un enginyer que tenia el càrrec de cònsol de França a la capital catalana. Això li va permetre tenir una molt bona formació intel·lectual i estar en contacte amb la realitat europea, en la qual proliferaven les entitats de dones.

D’entrada, Karr va començar a col·laborar amb revistes ja existents. Per exemple, el 1902 va escriure per a la famosa capçalera modernista ‘Joventut’, des de la qual no va dubtar a polemitzar amb els grans intel·lectuals del moment, com l’escriptor noucentista Eugeni d’Ors, que desdenyava els postulats feministes.

Allò li va servir de rodatge abans de posar en marxa ‘Feminal’, en què a poc a poc es va anar plantejant què era el feminisme. Primer es limitava a reclamar el dret a l’educació i la professionalització de les dones, però després va avançar cap a la reivindicació dels drets polítics. Seguint aquesta línia, una vegada tancada l’etapa ‘Feminal’, va fer un pas més i el 1921 va constituir Acció Femenina, una entitat formada per dones de qualsevol condició social, amb la idea d’aconseguir el sufragi femení. Aquest anhel no es va convertir en realitat fins que va arribar la Segona República.

El vot femení

No va ser fàcil perquè una cosa és canviar les lleis i una altra les mentalitats, que segueixen un procés molt més lent. Bona prova d’això és que als homes que lideraven els partits (tant d’esquerres com de dretes), els va costar acceptar la incorporació de la dona en la política. No és estrany que a l’hora d’abordar aquest tema, el nostre convidat Josep Lluís Martín Berbois titulés ‘Ignoradas pero deseadas’ el seu llibre sobre el rol de la dona durant les eleccions republicanes. Amb ell desmuntem la llegenda que les formacions conservadores van guanyar els comicis generals de 1933 perquè es van beneficiar del vot femení. És una teoria que no quadra gens amb la realitat perquè als comicis del febrer de 1936 van guanyar les esquerres i bé que van votar les dones també.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

La Guerra Civil i la dictadura van suposar una ruptura abrupta i traumàtica per als avenços del feminisme, ja que van esborrar del mapa la vida i l’obra de moltes dones en àmbits en què eren molt més importants que no imaginem, com la música. Ho ha deixat ben clar la tesi doctoral de la musicòloga Maria Teresa Garrigosa, que ha localitzat desenes de dones dels segles XIX i XX que van ser compositores i concertistes, algunes de les quals, a més, arriben a nivells d’excel·lència que fan incomprensible que ara no les coneguem.

Per sort, Garrigosa també és soprano i, a més de la tesi, ha gravat dos discos amb temes de creadores com Lluïsa Casagemas, Narcisa Freixas, Ònia Farga i la mateixa Carme Karr, que com diu la nostra convidada va tenir un paper crucial en l’activitat musical femenina. Per saber com sonaven les peces d’aquestes compositores n’hi ha prou amb pujar a El tren de la història.