Tinc ansietat, que bipolar: el ‘boom’ del llenguatge del trauma (també) banalitza la salut mental

Durant anys, psiquiatres i psicòlegs van animar les Selenes Gomez del món a explicar els seus trastorns com a esquer per atraure malalts als recursos sanitaris. El problema és que, a través de les xarxes, l’explosió de sèries –de ‘Los Soprano’ (HBO Max) a ‘Terapia sin filtro’ (Apple TV+)– i llibres testimonials (‘Por si las voces vuelven’, d’Ángel Martín, va per la 15a edició), el «llenguatge de diagnòstic» s’ha estès com la mantega sobre la torrada social fins arribar a ser una marca de «prestigi» que fins i tot es monetitza (la sortida de Laura Escanes d’Instagram durant dues setmanes per problemes de «salut mental» li va agenciar un bon grapat de seguidors).

«Dona la sensació, sobretot al món virtual, que si no has tingut una malaltia mental no ets ningú», avalua Óscar Pino, coordinador del Complex Assistencial en Salut Mental Benito Menni de l’Hospitalet i vocal de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

View this post on Instagram

A post shared by LAURA ESCANES (@lauraescanes)

Nicholas Haslam, professor de Psicologia de la Universitat de Melbourne, ha batejat el fenomen com a «‘concept creep’»: l’expansió gradual que han experimentat conceptes com trauma, abús i bullying. «La gent utilitza ‘benestar’ i ‘salut mental’ com si fossin sinònims –assenyala l’acadèmic–. I si pensem que l’absència de benestar és una malaltia es corre el risc de patologizar les experiències ordinàries d’infelicitat. Encara més: segons un estudi realitzat a Harvard [Payton Jones i Richard McNally], les persones que tenen un concepte més ampli de «trauma» i que l’integren a la seva identitat van reaccionar desmesuradament davant una pel·lícula en la qual apareixia un cadàver mutilat i van manifestar més tard símptomes d’estrès posttraumàtic.

7,3 milions de joves

El cert és que gairebé la meitat dels joves espanyols d’entre 15 i 29 anys –7,3 milions– consideren que han tingut algun problema de salut mental. «Ha augmentat el malestar emocional i els trastorns lleus d’ansietat i depressió en el segment de la població jove, especialment entre les noies», constata Joan Vegué, responsable del Pla Director de Salut Mental de la Generalitat, des d’on s’han pressupostat 10 milions d’euros addicionals per crear mecanismes d’actuació en l’àmbit infantojuvenil.

Al president de la Fundació Espanyola de Psiquiatria i Salut Mental, Víctor Pérez Solá, des de fa anys un dels principals «instigadors» del pas endavant dels famosos, li preocupa que «el malestar s’acabi psiquiatritzant o psicologitzant i que, si no es distingeix bé, es limiti l’accés als dispositius de salut mental a qui realment els necessita» (s’ha vist que més de la meitat no hi acudeixen o hi arriben massa tard).

Aquesta «tria» la fan els (sobrecarregats) centres d’atenció primària. «Després de la pandèmia, sobretot en gent jove, veiem una onada de consultes per problemes d’adaptació a esdeveniments vitals que al Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5) no es registren com a patologia», assenyala Alberto Barroso, metge de família del CAP Sant Martí de Provençals. «Molts entren a consulta i diuen: ‘Bon dia, vinc que em vegi el psicòleg’ –relata–, i acaba sent un problema de la vida. Els metges i infermeres de primària fem un paper que abans feia el mossèn». Això quan es disposa de 7 a 10 minuts per visita. Només el 24% dels casos es deriven a centres de salut mental.

La falta de temps (i la pressió del consultant, també) els ha empès sovint a la sobreprescripció de psicofàrmacs, una mesura que ha elevat Espanya al podi de la medicalització del malestar. «Estem percebent una falta de sentit de la realitat, d’entendre que la vida dona disgustos i que cal aprendre a tolerar-los». Des de fa un any, els CAPs catalans han trobat cert alleujament amb l’aparició de la figura del referent en benestar emocional comunitari (REBEC) –400 en total– per gestionar l’assumpte. «Prefereixo que hi hagi falses alarmes», valora Alexandra Ducà, el referent del CAP Ramon Turró. «Es tracta de prevenir, d’enfortir la població –explica–. La nostra tasca és fer un abordatge grupal, treballar amb recursos del barri i fer tallers en escoles sobre autoestima i autoimatge, entre altres, perquè no s’arribi a la medicalització.»

I en primera línia també estan els psicòlegs. Pocs, indica el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya: la mitjana de professionals que treballen en la xarxa sanitària pública a Europa és de 18 per cada 100.000 habitants (inclosos els països de l’Est), mentre que a Catalunya n’hi ha 9 per cada 100.000. Són allà per reduir la bretxa entre els que tenen les portes obertes de la indústria de les teràpies i els serveis de ‘coaching’ –les consultes més barates costen 50 euros cada sessió– i els que no.

El perquè del malestar

Notícies relacionades

Sobreprotegits i (després) abandonats: anatomia de la nova violència juvenil

La falta de psiquiatres i psicòlegs accentua la desigualtat territorial en la salut mental de Catalunya

El psiquiatre Pérez Solá sol acabar les seves conferències amb una diapositiva de ‘Los Simpson’ i pregunta a l’auditori quin dels membres de la família creuen que es gastarà més en psiquiatres. Lisa gana per golejada. «Hem creat una generació de ‘Lisas’ i els hem exigit que siguin felices tota la vida». O, en paraules d’Óscar Pino, del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, «en plena construcció de la seva identitat, quan necessiten l’aprovació dels seus iguals, es veuen pressionats a través de les xarxes a una autoexigència per estar sempre perfectes. Mentre tot va bé, no hi ha problema, però quan es torça no donen una resposta resilient».

Des de les conselleries de Salut i d’Educació –les escoles també estan desbordades amb el malestar dels joves– estan creant un programa d’alfabetització emocional per incloure-la l’any que ve al currículum de secundària. Però els experts van més enllà. El metge de família Alberto Barroso reclama millorar els recursos comunitaris (biblioteques, espais esportius). I el psicòleg Óscar Pino considera que fa falta millorar els condicionis socials: «Treballs que no siguin precaris, vivendes dignes, temps per fer esport» són els que, finalment, posen en risc la salut mental de la població.