Cas McCann: ¿És possible no recordar res? ¿Com pot afectar això als pares de la Maddie?

La desaparició de Madeleine McCann, la nena britànica a qui es va perdre la pista a l’Algarve portuguès el 2007, va fer la volta al món per les estranyes circumstàncies que sempre han envoltat el succés. No obstant, durant els últims dies semblava que tot el cas podia fer un gir de 180 graus per l’aparició d’un jove polonesa que afirma ser ella.

Julia Wendell, de 21 anys, ha demanat a través de les xarxes socials fer-se una prova de l’ADN per corroborar les seves sospites ja que, segons afirma ella mateixa, té innombrables trets físics semblants als de la menor desapareguda fa 16 anys.

Però la policia anglesa considera que no hi ha gaire més semblança que un coloboma, un defecte ocular de naixement que no té cap mena de tractament i que si bé és bastant estrany, no és tan exclusiu per no poder afectar dues persones d’edats semblants.

¿Com pot afectar aquesta situació a la família de la Maddie?

Segons explica a aquest diari Inés Valderrábano, psicòloga de l’Institut Psicològic Cláritas, aquesta nova revelació podria reobrir ferides que no estan tancades en els pares i familiars McCann.

Perquè com ressalta l’especialista «estar davant la possibilitat, encara que sigui molt remota, que pogués ser veritat... aquesta esperança que pogués ser cert sens dubte pot mobilitzar la família».

• «El que s'espera és que, després de tants anys, la pèrdua de la seva filla s’hagi pogut col·locar als seus caps. Però això no significa que hagi deixat de fer mal. Només que han integrat la història i avui són capaços de viure amb això».

• «Però no és una ferida tancada i aquest fet molt probablement farà que es reobri i que ells comencin una altra vegada a reviure aquells esdeveniments i a portar al present els records, les emocions i els esdeveniments, cosa que fàcilment els provocarà tristesa, ansietat, esperança i por».

La «ferida traumàtica» ressorgeix en l’adolescència

Sempre segons el seu propi relat, Wendell assegura que va viure abusos sexuals des que era petita i que no té records de la infància. Ni tan sols té la certesa de la seva edat, ja que manté que ha mirat d’aconseguir sense èxit una còpia del certificat de naixement. 

¿És possible que el nostre cervell sigui capaç d’esborrar així tota una etapa de la vida?

L’experta apunta que:

«El trauma genera ferides en les persones de les quals s’han de defensar d’alguna manera». I els menors es protegeixen amb el que els psicòlegs denominen «mecanismes de defenses».

• «Són unes eines essencials que es necessiten en els moments posteriors a l’episodi traumàtic. Però si aquests mecanismes de defensa s’allarguen en el temps, quan realment ja no són necessaris perquè no estem en perill, ens impedeixen relacionar-nos bé amb l’entorn».

• «Un dels sistemes de defensa que més veiem a teràpia com a manera d’evitar el dolor davant el trauma és la dissociació, la pèrdua de consciència. És a dir, som en cos, però no al cap. Això sol estar associat a pèrdues de memòria i canvis en la identitat».

En qualsevol cas, si ens volem referir al cas concret de la Maddie i Julia Wendell, la psicòloga deixa clar que no té prou coneixements del cas per emetre cap diagnòstic. «No podem saber fins on arriba o si hi ha trastorn en aquesta jove sense una avaluació exhaustiva».

I sobre el fet que no tingui records de la infància...

«És perfectament possible que la consciència d’aquesta falta de records pugui aparèixer en l’adolescència, perquè és un moment molt convuls emocionalment. És quan comencem a qüestionar-nos qui som, a individualitzar-nos dels nostres pares, i en aquest moment en què les hormones s’ajusten i desajusten podem adonar-nos que la nostra infància està esborrada. I això provoca que ressorgeixi la ferida traumàtica».

Un moment que, com explica la doctora Valderrábano, té conseqüències en el present:

• «La ment, si ja no necessita aquest mecanisme de defensa, pot tornar-nos imatges subtils del que va passar i anar recuperant la memòria. I parlem de recuperació, perquè és una cosa que mai es va perdre, simplement és tan dolorós que la nostra ment ens protegeix amagant-nos-ho».

El dol per desaparició és un dels «més complicats»

Tots els dols són difícils, però per als familiars és molt més dur quan la pèrdua és inesperada. Quan no hi ha una malaltia prèvia, sinó que d’un moment a l’altre es perd l’ésser estimat «de vegades és difícil recol·locar la situació», indica la psicòloga. 

• «Si, a més, no es troba un cos, la família viu en l’etern dubte sobre si està mort o no el nostre ésser estimat, i si no està mort, si està patint, si ens recorda o si pensa que ens n’hem oblidat».

Tot això genera una «culpa» molt gran en les persones que viuen el dol, cosa que pot generar que s’allargui en el temps en vista de la incògnita constant.

Notícies relacionades

Julia Faustyna: què se sap (i què no) de la jove que diu ser Madeleine McCann

Julia Faustyna portarà els seus pares als tribunals per continuar defensant que és Madeleine McCann

«Aquesta realitat no permet girar full i ens impedeix continuar amb la nostra vida. Ens quedem ancorats en el dia que vam perdre el nostre ésser estimat, esperant que torni per reprendre la nostra vida.»

Per això, Inés Valderrábano creu que la millor opció és treballar aquesta mena de dols amb un especialista «que guiï, escolti, sostingui i recolzi. No podem fer el dol pels altres, però sí que podem acompanyar les persones en un patiment, i ajudar-les a anar superant aquest procés.»