«De seguida et solucionen els problemes»: així veuen els usuaris el model pioner d’atenció a la dependència

Àgueda Ocaña mai s’oblidarà del 24 d’abril del 2015. «Va ser el dia en què vaig tornar a néixer», explica, emocionada. Aquesta veïna d’Amposta era perruquera, i va anar a casa d’una clienta a tallar-li els cabells. En cap moment va pensar que a l’entrar per aquella porta la seva vida faria un tomb de 360 graus. «Vaig ensopegar i vaig caure pel celobert... Se’m va trencar la medul·la completa, també vaig tenir una lesió al cap, les costelles i el pulmó, i els peus se’m van quedar en posició vertical», explica. Des d’aleshores utilitza cadira de rodes i necessita el suport del seu marit per fer pràcticament totes les tasques de la vida diària. Ella és un del miler de pacients que reben l’atenció sociosanitària integrada (atenció primària i serveis socials) que s’aplica a Amposta i que la Generalitat vol disseminar per tot Catalunya. «I quan tinc un problema o necessito alguna cosa els truco i m’ho resolen al moment. Estic molt contenta que això s’expandeixi per tot Catalunya», afegeix.

Ocaña té un problema greu de mobilitat. «De cintura cap a baix», matisa. No té control dels esfínters, entre altres dificultats, a causa de l’accident que va tenir. «Encara dono les gràcies a Déu de seguir viva», agraeix. Al tornar de l’hospital a casa, va haver d’adaptar tota la seva llar: un elevador per arribar a la porta salvant les escales i canviar la dutxa. El servei li va costar uns 8.000 euros, i el Govern n’hi va subvencionar 1.000.

El seu marit es va prejubilar per atendre-la dia i nit, explica la dona, que és mare de dues filles, una de les quals invident. La complexitat encara va ser més gran quan, als anys d'estar a la cadira de rodes, li va sorgir una úlcera al gluti que gairebé la deixa sense una cama. Va passar el 2021. «Em van operar a l’Hospital de la Vall d’Hebron, vaig arribar a tenir-hi tanta pus que la cama se m’estava gangrenant. El metge em va dir que si m’hagués esperat més m’haurien hagut de tallar la cama», explica.

La gestió del seu cas es va abordar, des del primer moment, a partir del model d’atenció social i sanitari que regna al CAP d’Amposta. «Quan vaig tornar a casa, sempre venia el personal del CAP i dels serveis socials junts a preguntar-me què necessitava i com estava funcionant tot», explica. A més de les cures a les ferides del postoperatori de l’úlcera, Ocaña rep tres dies a la setmana una cuidadora del Servei d’Atenció a Domicili. «M’ajuda a dutxar-me, a aixecar-me amb les fèrules i fer quatre passos petits, i em fa els massatges a les cames perquè em circuli la sang, perquè si no es posen morades... Fa tot el que li han ensenyat els metges», segueix.

Que tingui accés directe amb la coordinadora de casos com el seu li resulta més que útil en el dia a dia. «Els truco, els envio un missatge i m’ho solucionen tot al minut». ¿Per exemple? «Doncs de vegades el meu marit vol anar-se’n amb la meva filla a algun lloc i m’ho organitzen perquè pugui venir l’assistenta a estar amb mi –explica–. També els vaig demanar que em canviessin el dia perquè em pogués dur al mercat ambulant els dimarts». «Són coses que semblen senzilles, però si les has de gestionar tu... Se’t fa un món», sospira. No obstant, reclama que aquests cuidadors estiguin més hores amb ella. «Només ve tres hores a la setmana, i això és molt poc. Nosaltres paguem a una noia externa, però... ¿i la gent que no s’ho pugui permetre?», qüestiona.

Cuidar els cuidadors

Notícies relacionades

La Generalitat elimina l’any i mig d’espera per cobrar les ajudes dels cuidadors

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

El seu cas xoca directament amb el de Maria Dolors Espelta. Va estar cuidant el Joan, el seu marit, malalt d’Alzheimer des del 2010 fins al 2016, quan el servei d’atenció social i integrada encara no estava implantat. «El cuidador deixa de tenir vida, has d’estar molt pendent de la persona malalta i has de donar-li vida perquè la seva s’està esborrant... És molt dur», segueix. Espelta ara és presidenta de l’Associació de Familiars d’Alzheimer d’Amposta, una entitat que, amb el suport dels professionals socials i sanitaris, va impulsar el 2017 un espai de trobada entre cuidadors.

Ella ja no el freqüenta, però després de la mort del seu marit li va ser molt útil. «Quan et passa, ho vius sola. A la gent no li expliques el que et passa, els fas pena, no t’entenen... A l’escola de cuidadors descobreixes a poc a poc que ens passen les mateixes coses, fèiem activitats, teatre, risoteràpia... Va ser tot un descobriment», explica. Espelta insisteix en la importància d’ajudar els cuidadors i establir un model d’atenció als dependents que ajudi el malalt, però també tot el seu entorn. «Si no, emmalalteixes tu també».