Perill al fons del mar: més de 600 artefactes explosius neutralitzats pels bussejadors de l’Armada

Quan s’arriba fins al vestigi d’una guerra passada sabent del perill que guarda la seva closca de metall rovellat, «una mica sí que se sua», ironitza Juan Pedro Saura, de Cartagena, de 49 anys, de professió bussejador desactivador d’explosius.

El tinent de vaixell Saura, segon cap de la Unitat de Busseig de Mesures Contra Mines (UBMCM) que l’Armada té basada a Cartagena, pertany a un reduït grup d’enrolats en una batalla submarina inacabable. Es lliura contra armes de fa gairebé un segle que aguaiten avui al fons del mar, i també contra bengales i altres explosius moderns que també arrosseguen els corrents.

Els bussejadors TEDAX de l’Armada han passat ja de les 325 actuacions anotades des del 2006 i han extret, han neutralitzat o han fet detonar en aquell període més de 600 artefactes explosius de tot tipus. Les troballes més abundants tenen lloc al Mediterrani, el mar espanyol més perillós en aquesta matèria, seguit d’una porció de l’Atlàntic a la badia de Cadis.

El pati de les bombes

El pati de les bombes«En un pati, quan hi ha vent s’amunteguen les fulles en un racó. I el Mediterrani és com un pati», explica el bussejador antimines i tinent de vaixell Rafael Carreño, cap d’Operacions de la unitat de Cartagena. Tempestes i corrents arraconen projectils d’aviació de la Guerra Civil i mines d’orinc de la II Guerra Mundial, que al seu dia flotaven ancorades a mitja profunditat, col·locades pels alemanys per impedir l’accés al port de Marsella.

Les tempestes de l’hivern deixen collita cada primavera, que aflora a l’estiu, quan hi ha més pescadors esportius que puguin veure un objecte estrany i avisar. Al Mediterrani occidental, el racó de les bombes perdudes el formen els golfs de Lleó i Roses, el cap de Creus i les illes Balears. Però també apareixen explosius, per exemple, davant Barcelona. «El 90% de les mines que neutralitzem es troben a les costes catalanes», assegura el capità de corbeta Víctor Romero, el cap de l’UBMCM.

El 26 d’agost del 2019, Juan Pedro Saura es va sorprendre del públic que hi havia a la Barceloneta quan ell tornava de neutralitzar del fons del mar una bomba d’aviació, una d’aquestes a les quals a la Guerra Civil deien «catalanes», de 70 quilos de TNT. «Hi havia tanta gent... Semblava que tot Barcelona havia anat a la platja», recorda.

Són nombroses les intervencions que aquests bussejadors han de fer entre Catalunya, Cartagena i les Balears del total de 274 que van anotar les quatre unitats de bussejadors que té l’Armada entre el 2010 i desembre del 2020, i sense comptar les del 2022. D’aquestes 274 acotades en un decenni, 124 han sigut a l’Arc Mediterrani i 112 en el tram de costa que entre Almeria i Huelva controlen els bussejadors amb base a Cadis. Les altres dues unitats, a Ferrol i les Canàries, apunten 27 i 11 troballes respectivament.

Explosiu actiu

Explosiu actiuI el que troben és variat, però gairebé sempre letal: mines d’orinc capaces d’enfonsar un vaixell, projectils d’artilleria de 105 mil·límetres, o més grans, de 155, granades de morter, bombes que van llançar l’aviació italiana i la Legió Còndor a prop de València i Menorca, o també modernes bengales, i fins i tot un míssil aire-aire Iris T perdut en aigües de Sanlúcar de Barrameda.

No sempre l’enemic és un objecte aïllat. A la costa barcelonina del Garraf, a la Cala Cortina de Cartagena i als paratges gaditans de Torregorda i Camposoto han tingut lloc les troballes més importants. En la del Garraf, el maig del 2018, van neutralitzar 65 projectils d’artilleria de campanya de 37 mil·límetres, 10 de 70, 6 de calibre 100, 25 granades de morter, tres granades de mà i 15 espoletes.

«A la costa catalana, al final de la Guerra Civil els republicans van llançar al mar molta munició perquè no l’agafés l’altre bàndol», explica Saura, que encara recorda l’arsenal submergit que van trobar a Sitges, l’estiu del 2013: «Ens van avisar per un projectil, vam netejar-ne el fons i en van aparèixer d’altres; i netejàvem més i apareixien més i més...».

A Sant Feliu de Guíxols (Girona) i a Sancti Petri (Cadis), quedaven només tres dies per a la Nit de Nadal passada quan els bussejadors feien les últimes captures: una bomba alemanya d’aviació de 55 quilos i un projectil de 105 mm. Al front gadità de costa l’amuntegament principal va tenir lloc el 1947. Aquell any van esclatar 1.600 càrregues d’un polvorí a la ciutat. El franquisme les emmagatzemava per si havia de minar un dia l’Estret de Gibraltar. L’explosió va matar 152 veïns. En ple dol, les autoritats van ordenar tirar-ne al mar un altre gran arsenal.

Uns i d’altres volien desfer-se de l’amenaça, potser sense saber que aguanta activa sota el mar. «L’explosiu principal d’una bomba és militar, molt estable, tot just l’afecta el pas del temps –explica el capità Romero–. Una altra cosa és l’explosiu d’iniciació; aquest és molt sensible i gairebé sempre te’l trobes deteriorat». Una col·lisió contra una xarxa de pesca, l’àncora d’un iot o la mà d’un bussejador pot acabar en tragèdia.

Regles sagrades

Regles sagradesEl que diu el comandant dels bussejadors de l’UBMCM té a veure amb l’enorme perill d’aquestes missions, i que miren d’eludir sent estrictes amb les regles del seu singular ofici. La primera: «no tocar l’artefacte, només senyalitzar-lo», ordena Romero.

La segona és la distància, perquè aquests bussejadors no porten els gruixuts vestits dels TEDAX de terra, i han vist sovint la penosa quantitat de peixets que deixa morts l’ona expansiva d’una explosió al mar. «Impacta en les cavitats buides d’un organisme, els pulmons, les vísceres... Els veus flotant a l’aigua. Semblen intactes, però van rebentats per dins...», explica Carreño.

«A l’aigua no hi ha equip de protecció; l’única protecció  és la distància», remarca el seu comandant. I més davant una mina submarina, una esfera d’un metre de diàmetre amb 200 quilos de TNT, com la que va amenaçar una platja de Dénia. O una altra similiar, de 150 quilos, a Montjoi (Girona), a prop de la vora i del restaurant El Bulli de Ferran Adrià.

«Són difícils de veure si les tapen les algues, però les mines són inconfusibles; les delaten les seves banyes», explica Romero. I aquestes protuberàncies són especialment perilloses. «És com un gotet de vidre cobert de plom –explica Carreño–. Dins hi ha l’electròlit que iniciarà la ignició per contacte. És molt delicat». I no és l’únic problema: «Intentes obrir la closca i està molt feta malbé, es desfà...»

Compte amb l’espoleta

Compte amb l’espoletaDavant una troballa solen intervenir cinc bussejadors, però en baixen al fons només dos, i quan cal manejar l’explosiu «només un, per minimitzar el risc», diu Carreño.

I en aquesta soledat, de vegades a profunditat on ja escasseja la llum del sol, es percep més el perill. No només el de la bomba, també el de la narcosi, una borratxera gasosa que pot aparèixer a partir dels 40 metres i portar el bussejador a la mort.

«De seguida el metall s’omple de gavarrera, semblen escombraries», descriu Saura. I sota aquesta crosta de vida marina que camufla una bomba cal buscar l’espoleta, perquè «de l’espoleta mai en saps com està. De l’explosiu sí que ho saps: sempre funciona», afegeix.

L’espoleta és clau també en les troballes més freqüents, bombes d’aviació com les dels avions nazis, les SD50, amb 17 quilos de TNT, o «les negretes» que en descarregaven, cada dia almenys dues o tres, per exemple davant València.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

El mar escup la munició. Ho asseveren aquests bussejadors per experiència. Avui és el mar Negre el que més perill de mines flotants té, per la guerra d’Ucraïna. Algun dia, marins com aquests hauran de treure-les del fons. A Europa no els falta feina. La II Guerra Mundial en va deixar ple el Bàltic, i troben bombes sovint les dragues del mar del Nord, com va passar aquí amb el dragatge del port de València per a la Copa Amèrica.

«Ja sé que no em faré ric, però almenys no m’avorreixo», comenta Carreño. Ho diu aquest home d’Almeria de 30 anys amb la mateixa calma amb què resumeix que l’ofici consisteix a no oblidar que «l’error humà és més traïdor que les bombes». Una llei que Saura aplica «com a gat vell» en cada immersió: «Un explosiu mai és de confiança. No saps mai si queda un mil·límetre perquè es deixi anar una molla rovellada i...»