Senyora Rius: «Em sap greu que les feministes parlin de nosaltres de manera cruel»

¿A què es dedica vostè?

Soc una senyora que havia fet senyors, i ara porto una mica la direcció d’aquesta feina. ¿Sap per què? Quan vam venir a aquest pis [del carrer de Villarroel de Barcelona] érem quatre senyores gairebé de la mateixa edat. Si trucaven a la porta les noies tenien por de sortir, i llavors sortia jo amb una bata i obria la porta. Portem en aquesta finca gairebé 40 anys, però abans teníem dos pisos més. Amb la covid les coses van canviar, i aguantar tres pisos no sortia a compte.

¿Com va començar en això?

Als 12 anys vaig anar a viure amb la meva mare, perquè la meva àvia i la meva tia no em podien pagar més l’escola de monges. Anàvem de pensió en pensió, perquè la Teresa, la meva mare, no pagava, ens n’anàvem amb el que portàvem posat. Va ser cruel. Jo treballava en una fàbrica d’essències. La meva mare es va posar malalta i la van portar a l’hospital del Mar, que era terrible en aquella època. Jo plorava a la feina, i l’encarregat em va dir: ‘Parli amb el senyor Manel’. I el senyor Manel de seguida va canviar la meva mare a una clínica moderna, i a la meva germana i a mi ens va portar a un hotelet que només era per a noies. Va ser una persona encantadora i va ser el primer senyor de la meva vida. Era molt més gran que jo. 

¿Quina edat tenia vostè?

Jo devia tenir 16 anys. Vivíem al carrer de Pàdua, i no podia sortir mai d’allà. Jo mai he sigut jove: des dels 16 als 22 vaig estar tancada.

¿Mai es va plantejar fer una altra cosa?

Després vaig treballar a la duana, als magatzems d’El Águila... Però les senyores no estàvem ben pagades, i després d’haver estat amb aquest senyor no ens arribava. Vam gastar molts diners, i quan aquest senyor em va plantejar que me n’anés amb ell a les Canàries, i deixar la meva mare i la meva germana, vaig dir que no. Llavors va ser quan jo vaig dir a la meva mare: ‘A partir d’ara, jo faré la teva feina’. Em va dir que me n’anés a un cabaret, però li vaig contestar: ‘Mama, que jo no bec ni fumo, prefereixo fer senyors’. I me’n vaig anar a la millor casa de Barcelona. 

¿Quines diferències ha vist al llarg del temps en els clients?

Crec que el sexe no ha canviat, però per exemple el cine ha despertat coses diferents en els senyors. Recordo que amb ‘El carter sempre truca dues vegades’ tots els senyors em demanaven una taula i jo pensant: ‘¿Però això què és, Amèrica?’. És curiós: ara moltes vegades ens demanen que les noies siguin catalanes, i en els 60 els senyors que venien parlaven castellà. Es veu que a la burgesia catalana els sabia greu anar a cases de senyores. Eren catalans i parlaven castellà: jo l’hi notava de seguida i els deia: ‘Vostè és català, ¿veritat?’. I ara, mira quines coses, em diuen: ‘Lydia, les noies, catalanes’. I els contesto: ‘En canvi vosaltres parlàveu castellà en aquella època’.

¿I les noies que es dediquen a això han canviat?

Sí, totalment. El que era bonic de fer senyors, la fantasia, la roba interior, el toc d’elegància... jo ho he volgut conservar sempre. Algunes dones ens tenen aquesta espècie de mania... I nosaltres hi serem sempre. Sempre. Perquè no hi ha res que sigui com nosaltres, i a nosaltres hem salvat molts matrimonis.  

Però no totes les dones que es dediquen a això ho fan per voluntat pròpia.

A casa meva sí, i tant. Després hi ha les màfies i tot això. Això ha perjudicat molt la nostra feina. Les obliguen a fer totes aquestes coses... El nostre món és lleig, és dolent i és complicat, i s’ha de ser molt valent per fer senyors, perquè si no no faràs res. Perquè tancar-te amb una persona... Nosaltres no tenim un llibre d’instruccions que ens digui què hem de fer, ha de sortir de tu mateixa, has de tenir un caparró espavilat. I no totes les dones serveixen. Una vegada una senyora em va dir: ‘És que la Lydia ho pinta tot molt bé’. No, no és així: jo sé com és la meva feina. He tingut la sort que, per telèfon, quan he sentit un senyor que no m’agrada li he dit: ‘s’equivoca, això és l’aeroport’. I s’ha acabat la història.

¿No ha tingut mai problemes, mai li ha fet mal un home?

Quan un senyor ve a casa meva i em diu que vol això o allò li dic: ‘Ui, vostè és molt professional, nosaltres som mig aficionades’. Jo fins i tot faig menjars i entrepans. M’agrada cuinar. A un senyor se li havia mort la senyora i em deia: ‘Lydia, fa tres Nadals que no menjo escudella’. I un dia n’hi vaig fer.

¿Vostè és feminista?

No. Crec que les dones ho han passat molt malament, estar tancada amb un home que et maltracta, per exemple en l’època de la covid, ha de ser terrible per a una dona. I com a dona que soc em sap molt greu. Però també em sap molt greu que les dones feministes parlin de nosaltres d’una manera cruel i dolenta. Com a dones que són haurien de pensar: ‘Aquestes dones fan aquesta feina perquè potser no n’han trobat cap altra’. Ens volen humiliar. Jo defensaré les dones que calgui defensar, com les dones maltractades. Però les que estan sempre en contra de nosaltres potser no ens coneixen.

¿Què s’hauria de fer amb la prostitució, regular-la?

Sí, però això no es farà mai. No sé per què, perquè és l’ofici més antic que hi ha.

Són famoses les seves anècdotes amb Dalí, Cela... ¿En pot explicar alguna de nova?

Amb un senyor m’havia de posar un vestit de núvia perquè se li va morir la dona a l’altar. Ens venia a buscar el xòfer, em tapava els ulls per la Diagonal fins a la torre, i allà em posava el vestit de núvia. En aquell moment no entenia gaire bé tot allò, però al cap del temps he pensat que el senyor necessitava reviure la desgràcia que li va passar.

Vostè ha dit que és convergent i del Barça. No és gaire bona època, ¿no?

Bé, ara el Barça ja va millor. I per la resta, a veure. Diuen: ‘La Lydia deu ser independentista’. Jo el que passa és que estimo molt la meva ciutat, i voldria que anés molt bé, que no ens posessin tantes traves amb totes les coses. Fa temps que han de fer més gran l’aeroport i ens hi posen inconvenients... De fet, crec que a la resta d’Espanya senten una mica de gelosia de nosaltres. Estem tan ben situats: el mar, el Pirineu, ho tenim tot. I això potser és el que fa que ens mirin una mica malament. Em sento molt catalana, però no entenc bé aquest tema de la independència, perquè és absolutament impensable que la tinguem. Almenys jo no la podré veure. 

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

¿Per què creu que és la senyora que es dedica a això més famosa de Barcelona?

Potser perquè vaig ser agosarada amb els llibres. Vaig voler donar-me a conèixer. Jo, igual que a ‘Allò que el vent s’endugué’, quan vaig agafar el primer senyor vaig pensar que mai tornaria a passar gana, no quedaria diners a deure en una pensió com la meva mare, que no podia pagar. Jo no sé el que és sortir de nit: a les vuit del matí estic pendent dels telèfons i a les vuit de la tarda no deixo entrar ningú més, de dilluns a dissabte. Això he fet durant 40 anys. Si tens aquest caparró que cal tenir per fer senyors, es pot arribar a aconseguir amb dignitat.