Muntanyes d’història

Canigó, Pedraforca, Puigmal, Matagalls, Montserrat... No fa falta ser un expert excursionista per conèixer el nom d’aquestes muntanyes. De fet, potser ni tan sols sabríem situar-les totes al mapa, però, tot i així, som conscients que es tracta de punts emblemàtics de la nostra geografia. I no només de la geografia, sinó també del nostre imaginari col·lectiu, perquè des de fa molts anys a Catalunya hi ha passió per la muntanya.

Tot va començar en el segle XIX, quan inspirats pel romanticisme, els intel·lectuals i els artistes de tot Europa van voler acostar-se a la natura. En el cas català, a més, s’hi afegeix un procés de redescobriment del país, i de la mateixa manera que a Itàlia es va viure Il Risorgimento, aquí hi va haver la Renaixença. Va ser l’època en què es van posar en marxa esdeveniments culturals com els Jocs Florals, per exemple. I també va ser aquest context el que va propiciar que el 1876 es fundés l’Associació Catalana d’Excursions Científiques. Però, com és habitual, quan dos catalans s’ajunten per fer alguna cosa, acaben sorgint tres opinions i poc després hi va haver un grup de socis crítics que van fundar una entitat paral·lela anomenada Associació d’Excursions Catalana. Les dues entitats van estar enfrontades més de 10 anys fins que es van reconciliar el 1890 i llavors es van reunificar sota un nou nom: Centre Excursionista de Catalunya, que encara avui es manté en actiu.

Una llarga trajectòria

A partir d’aquelles primeres associacions, a poc a poc es van fundar entitats similars arreu del país i actualment no hi deu haver cap ciutat mitjana o gran sense un centre o una agrupació excursionista... Moltes tenen una trajectòria llarguíssima, que en alguns casos es remunta a finals del segle XIX o principis del segle XX.

Les sòcies i els socis d’aquestes entitats saben que l’excursionisme ha tingut un paper molt important en la història de Catalunya, perquè és molt més que una simple activitat física. Ens ho ha explicat per al nostre pòdcast el doctor en geografia Francesc Roma, autor de llibres de referència sobre el tema com ‘Història social de l’excursionisme català’.

Aquells primers excursionistes es dedicaven a recollir informació de tot el que trobaven, des de llegendes i cançons cantades pels avis de les muntanyes fins a l’art romànic que amagaven oblidades esglésies del Pirineu i que anys després aconseguirien ser declarades patrimoni de la humanitat per la Unesco. Anar a la muntanya no era un simple passatemps, era una activitat intel·lectual. Bona prova d’això és que tots els grans noms de l’art i de la cultura que van viure entre el vuit-cents i el nou-cents van ser excursionistes i alguns van fer del paisatge la seva font d’inspiració. D’això tracta el llibre ‘Visions del Pirineu. Entre la Renaixença i el Modernisme’, de la professora de la Universitat de Barcelona Teresa Montserrat Sala-Garcia. Llegint-lo, un s’adona que els principals creadors catalans van tenir relació amb la muntanya. No es pot entendre l’arquitectura d’Antoni Gaudí sense la seva passió pel paisatge i és impossible imaginar que Jacint Verdaguer hagués pogut escriure poemaris colossals com ‘L’Atlàntida’ i ‘Canigó’ sense haver trepitjat tots els camins i senders del Pirineu.

Notícies relacionades

El pòdcast d’El Periódico; La febre del pòdcast: el tren de la història, amb Xavier Carmaniu

Xavier Carmaniu: «En ‘El tren de la història’ hi ha seient per a totes les edats»

La de Verdaguer no va ser l’única sotana que va fer muntanyisme. N’hi va haver una altra que, malgrat ser poc coneguda avui, en la seva època era molt popular entre els cercles excursionistes. La vestia Norbert Font i Sagué. La diferència amb el poeta és que ell preferia visitar les profunditats i els avencs. Sí, el pioner de l’espeleologia catalana va ser un capellà que va fer els seus primers descensos en solitari amb una simple corda per baixar 75 metres de profunditat a una cova del Garraf. La seva història mereixeria alguna sèrie d’aquestes que estan tan de moda, per adonar-se’n només cal escoltar la conversa amb el geòleg Josep Maria Cervelló, que, a més, també és espeleòleg. Ell ha estat reconstruint la biografia d’aquest personatge singular que es va jugar la vida per escorcollar les cavitats més fosques igual que feien els protagonista del seu llibre preferit, ‘Viatge al centre de la Terra’, l’obra de Jules Verne que, per cert, també va despertar la passió de Cervelló.

Aquesta és la grandesa de l’excursionisme. Tant si es puja una muntanya com si se n’explora l’interior, és una disciplina capaç d’agermanar esport, ciència i art. Tres vèrtexs d’un triangle que hauríem de ser capaços de continuar dibuixant per molt que ara es lloï tant la ultraespecialització i l’individualisme.