Yayo Herrero: «A la manifestació del 8.M hauríem d’anar-hi amb alegria i amb ràbia»

Aquest dimecres és 8-M. ¿Amb quin esperit hauríem d’anar a les manifestacions? Amb alegria perquè tenim moltes coses per celebrar. Des del 2018, any de la tremenda explosió del moviment feminista, hem aconseguit èxits. S’han aprovat lleis que fa temps pensàvem que eren impossibles. Malgrat això, demà hauríem de sortir al carrer amb esperit reivindicatiu. I també amb ràbia. 

¿Ràbia? Sí, perquè a hores d’ara hi ha gent que està debatent sobre el consentiment... És un element clau de les relacions entre homes i dones, fonamental per construir un vincle de respecte més igualitari. M’agradaria que hi poguéssim ser totes als carrers. Les dones migrants, racialitzades, gitanes... No fa falta que totes pensem igual ni plantejar-nos les mateixes coses.

Unides pel feminisme. I prou. Correcte. Una manera feminista de comprendre el món és una forma en què l’economia, la cultura i la política se situen al servei de la vida. No de qualsevol vida, sinó de la digna i bona. 

Les cures són una de les seves banderes ideològiques. ¿Quina pancarta lluirà a la manifestació? Una que digui que el feminisme és un moviment que se centra i que lluita per la vida digna. La vida de les dones, els animals no humans, les plantes i la terra.

¿No li fa pena la divisió en el moviment? El feminisme del qual formo part és un feminisme que ha sabut manejar molt bé la diferència i les discrepàncies. Hi ha un grup minoritari que, ara mateix, no tolera aquestes diferències. En tot cas, crec que no és gaire útil parlar de divisió dins del feminisme perquè dona peu a pensar que hi ha dos sectors iguals que s’estan enfrontant. I no. Hi ha una part, que és la gruixuda, i després hi ha les companyes que s’han segregat perquè no poden tolerar altres companyes.

Afirma a ‘Toma de tierra’ que ens salvarem del naufragi antropològic si ens reinventem. Si rehumanitzem les relacions i la política i renaturalitzem l’economia. Però és la societat la que hauria de voler aquest canvi. ¿És optimista o pessimista? Ni una cosa ni l’altra. Vivim en un món on l’economia del creixement s’ha transformat gairebé en una espècie de religió. Sembla com si els diners fossin un salconduit. Fa falta fer una feina importantíssima de pedagogia social per canviar l’hegemonia cultural.

¿Com? Tenint temps per compartir, parlar i debatre sense estridències i sense insults sobre els problemes que tenim davant i com podem resoldre’ls. Tenim la necessitat d’assumir la inevitable ecodependència, som absolutament dependents de la natura. A més, no hi ha vida possible si ningú se’n fa càrrec. Parlem de la infància, la vellesa i la diversitat funcional. Això ha sigut una tasca que han fet històricament les dones. És un treball que fa falta per sostenir la vida, i els homes han d’assumir-ho de manera corresponsable. No dic que les dones ja no se n’ocupin, sinó que no se n’ocupin només elles.  

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Remarca que en nom del progrés hem fet coses de les quals no estem especialment orgullosos. Per exemple, aeroports sense avions i cultius de tomàquets al desert. Conclou que, en l’ecofeminisme, la ciència i la tecnologia estan al servei de la vida. ¿Me’n dona un exemple? És clar. L’agroecologia en la producció d’aliments, l’arquitectura que té a veure amb la rehabilitació i l’estalvi energètic, i l’economia circular que fa que les coses durin el màxim possible.

Hi ha alternativa, conclou, però no dins del capitalisme. El capitalisme és una forma de produir basada en el creixement econòmic constant i connectat amb l’extracció de materials i la generació de residus. Posar límits a la destrucció ecològica significa col·locar brides al creixement econòmic. A més, hi ha un altre assumpte clau, el capitalisme promou un tremend individualisme. I, en aquest moment, el que necessitem és justament una tremenda cooperació i una profunda redistribució de la riquesa.