THE CONVERSATION
Descobert un espectacular conjunt d’art prehistòric que inclou animals, ídols i estranys símbols
L’exploració de la Cova de la Vila, a la Febró, comarca del Baix Camp, Tarragona, ha revelat una obra d’art prehistòrica inèdita. Ha sortit a la llum una peça més del tresor ocult de l’arc mediterrani, format per figures d’animals, objectes que podrien representar ídols i enigmàtics símbols amb un significat que no podem desxifrar. Pel seu estil i característiques, calculem que van ser fetes fa entre 5.000 i 3.000 anys.
Un llenguatge congelat a la pedra
¿I si el temps no fos una fletxa que avança inexorablement cap al futur? ¿I si poguéssim aturar-lo, manipular-lo, fins i tot viatjar-hi a través?
La pel·lícula La llegada, dirigida per Denis Villeneuve, explora la idea d’un llenguatge capaç de transcendir les limitacions temporals de l’ésser humà. No és només ciència-ficció: el descobriment arqueològic a la Cova de la Vila, a la Febró (Baix Camp, Tarragona) mostra que el llenguatge i el temps poden quedar congelats a la pedra.
Un plafó de més de 8 metres de llarg, amb més d’un centenar de gravats prehistòrics, ens transporta a una època en què els antics habitants de la zona expressaven els seus pensaments i creences a través de l’art rupestre.
La troballa de la cova
Durant l’última dècada, des de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA), hem treballat a la capçalera del riu Siurana seguint la pista de les últimes societats de caçadors i recol·lectors paleolítics que van desaparèixer fa més de deu mil·lennis i de les primeres comunitats camperoles que es van instal·lar després a les muntanyes de Prades.
El 2014 ens vam arrossegar per les estretes galeries de la Cova de la Vila, des de l’entrada coneguda com a boca d’en Peixet. Al final d’una galeria vam descobrir una sala sense sortida on podien veure’s ossos d’animals i humans per tot arreu i també fragments d’enormes recipients ceràmics prehistòrics que no podien haver arribat allà pels estrets passos i racons que havíem deixat al darrere.
Però el gran secret que gelosament guardava el jaciment encara s’havia de descobrir.
Arribada a la sala oval
El 13 de maig del 2021 serà recordat com una fita històrica per a l’arqueologia prehistòrica de Catalunya. Durant exploracions portades a terme pel grup espeleològic ERO del Centre d’Acursionistes de Catalunya i del Centre d’Excursionistes Àliga (SIE-CEA), es va aconseguir obrir un accés a un petit forat entre blocs i sediments.
Una vegada dins, van trobar una gran sala oval. L’espeleòleg Juli Serrano va ser el primer a entrar i la seva sorpresa va ser enorme al trobar-hi un mural ple de ratlles i figures a sobre d’una de les parets de la sala. Tot i que no va saber interpretar-les, sí que es va adonar que allò que veia podia ser molt antic. «Quan vaig veure els gravats, vaig sentir una emoció molt gran que m’acompanyarà tota la vida», recorda emocionat. Acabava de descobrir un dels conjunts d’art rupestre prehistòric més importants de Catalunya, i s’afegeix a la col·lecció d’art rupestre de l’arc mediterrani, patrimoni de la humanitat).
Els espeleòlegs, desconcertats per la troballa, es van posar en contacte amb nosaltres i amb les autoritats.
La Sala dels Gravats de la Cova de la Vila
El nostre company Ramon Viñas, especialista en art prehistòric i col·laborador de l’IPHES-CERCA, va ser el primer a examinar els traços a les parets. De seguida va quedar fascinat amb la rellevància de la composició i el seu estat de conservació.
El conjunt d’art prehistòric a la Sala dels Gravats és únic per la seva composició, dividida en cinc línies horitzontals amb diferents figures gravades, cadascuna amb el seu propi significat i simbolisme. Tot i que encara no s’ha estudiat a fons, es creu que serà un dels millors exemples d’art esquemàtic abstracte a la conca mediterrània. Segons Viñas, «aquesta composició és completament inusual i mostra la cosmovisió de les poblacions durant la neolitització del territori».
El plafó presenta més d’un centenar de motius de tipus esquemàtic. Les representacions, fetes exclusivament amb la tècnica del gravat, es divideixen en dos tipus: les realitzades amb estris de tall diedre o apuntat i les traçades directament amb el dit a la paret tova.
El conjunt destaca per una sèrie de zoomorfs quadrúpedes, estel·liformes i reticulats, així com per una composició que recorda un gran ídol oculat.
Creiem que el conjunt no va ser utilitzat durant gaire temps a causa de l’escassa superposició entre els motius i la seva homogeneïtat estilística. Aquests motius es reconeixen en altres parts de la Península en un període comprès entre 4.000 i 1.000 anys aC, tot i que de moment és difícil precisar-ne l’antiguitat.
¿Per què ha arribat aquest plafó intacte fins als nostres dies?
En col·laboració amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de la Febró, ens ocupem de la investigació i conservació d’aquest jaciment únic.
Les excavacions van començar l’any passat i ja ens ofereixen algunes claus. Sabem que el terra que van trepitjar els nostres col·legues espeleòlegs el dia del descobriment és el mateix pel qual circulava la gent que va dibuixar amb els seus dits símbols estranys a les parets. Un fet insòlit, encara per confirmar, ens acosta a aquell moment. Es tracta d’un llum fabricat amb una closca marina que va aparèixer sota el plafó dels gravats. Probablement es va utilitzar per il·luminar l’estada i va ser abandonat allà just abans que un ensorrament tapés l’entrada a la sala durant diversos mil·lennis, fet que va conservar el conjunt fins als nostres dies.
Ens falta el manual per desxifrar els seus símbols
La pel·lícula La llegada estava inspirada en la hipòtesi lingüística relativista de Sapir-Whorf, que afirma que l’idioma que parlem determina la nostra manera de comprendre i percebre la realitat. Per això, quan els humans aprenien el llenguatge dels heptàpodes canviava la seva percepció del temps. Aquests calamars van creuar galàxies per compartir el seu llenguatge i la seva manera d’entendre la realitat. Les comunitats prehistòriques lamentablement no ho van fer o, més ben dit, no ho van fer conscientment.
Notícies relacionadesSi aquesta hipòtesi lingüística és certa, quan una llengua mor, desapareix una manera particular d’entendre la realitat. Els gravats rupestres van suposar una manera de comunicació, una manera d’expressar i d’entendre la realitat per a aquestes comunitats prehistòriques que, una vegada desaparegudes, ens van deixar amb l’empremta dels seus dits, sense saber-ho, un codi amb la seva manera de comprendre el món. I a nosaltres, els arqueòlegs, ens van llegar un milió d’interrogants per respondre, però es van emportar amb ells el manual o diccionari per poder-ho desxifrar.
href="https://theconversation.com">The Conversation. Llegiu-ne l’original.
