A la platja amb els grecs

Ara que la primavera comença a apropar-se, falta poc perquè sortim en massa a prendre el sol al costat del mar. Que Catalunya és un país mediterrani s’ha repetit tantes vegades que ja és un clixé, però ningú dubta que els seus orígens beuen d’aquest blau que ara, des del nord, els europeus hem convertit en un mortal mur líquid on cada dia naufraguen persones que podríem ser nosaltres. Les profunditats marines són una enorme fossa comuna plena de cadàvers d’aquells que no aconsegueixen fer realitat el somni d’arribar a l’altra vora.

Històricament la funció del Mediterrani era molt diferent. Quan no existien ni cotxes ni carreteres; ni trens ni vies; ni avions ni aeroports, la immensa tela blava que banya el litoral català era la gran autopista que connectava el món conegut. Va ser cavalcant les seves onades que els grecs van arribar a la península Ibèrica fa uns 2.500 anys. El lloc escollit va ser Empúries. Uns anys abans ja havien desembarcat a Marsella, on també havien fundat un assentament. La seva idea era, com diríem en llenguatge comercial modern, obrir nous mercats. Oferien productes de luxe (com oli d’oliva i ceràmica) a canvi de cereals o metalls dels autòctons. El negoci va anar bé, perquè, a poc a poc, la seva presència a Empúries es va anar consolidant tal com demostren les excavacions, on els arqueòlegs han pogut seguir el procés d’expansió. Primer es van situar en un petit promontori, on ja hi havia una població indígena, i després van aixecar noves construccions més enllà. El moment de màxima esplendor va arribar al voltant dels segles II i I aC. Llavors la ciutat ja s’havia protegit amb una muralla que l’envoltava. A l’interior, com era habitual a les urbs gregues, hi havia una plaça central (anomenada àgora) que articulava la distribució dels carrers i acollia els principals edificis públics i l’espai comercial conegut com a estoa. Però llavors una nova potència estava emergint i es preparava per conquerir tot el Mediterrani: Roma. Les seves tropes van desembarcar a Empúries el 218 aC durant les operacions militars relacionades amb les guerres Púniques que les enfrontaven a Cartago.

L’imperialisme romà

La manera de fer dels romans era molt diferent de la dels grecs. Si els primers havien arribat amb la idea de fer negoci, els segons volien apropiar-se del territori i sotmetre els indígenes que no acceptessin les seves regles. Imperialisme de manual, vaja. Cal dir que d’entrada la nova situació no va perjudicar Empúries, tal com demostra el fet que es van construir grans edificis com l’amfiteatre o la palestra (una espècie de gimnàs de l’antiguitat).

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Ara bé, a partir del segle I dC, els romans van preferir prioritzar altres centres urbans com Gerunda (Girona), Barcino (Barcelona) o Tarraco (Tarragona), i, a poc a poc, Empúries va quedar oblidada i enterrada per la pols del temps. Només va perdurar un petit reducte rebatejat durant el cristianisme com a Sant Martí d’Empúries. Van anar passant els segles, generacions i etapes de la història fins que es va arribar al segle XIX. Llavors hi va haver alguns intents per excavar les velles ruïnes, però no va ser fins al 1907 que la cosa es va fer seriosament gràcies al lideratge de Josep Puig i Cadafalch, acompanyat per Emili Gandia i Manuel Cazurro.

Catalunya vivia un moment molt especial. Es començava a deixar enrere el modernisme per abraçar el noucentisme, un moviment estètic i cultural de clara inspiració mediterrània i neoclassicista. Trobar Empúries i excavar-la era una manera de reforçar la idea d’una Catalunya vinculada al llegat grecoromà. I, a sobre, el 1909 van tenir la fortuna de descobrir l’escultura d’Asclepi, una obra que es convertiria en icònica i que encara ara és la imatge més representativa d’un jaciment que mai s’ha deixat d’excavar (excepte durant la Guerra Civil) i a què dediquem el nostre pòdcast d’aquesta setmana conversant amb tres membres del Museu d’Arqueologia de Catalunya que hi treballen. Marta Santos, Pere Castanyer i Elisa Hernàndez ens guien pels vells carrers d’una ciutat a la qual van arribar els grecs de fa 2.500 anys. Per cert, no cregueu que eren d’Atenes. Eren originaris de Focea, una ciutat que ara forma part de Turquia, concretament de la província d’Esmirna. Si fos ara, mai haurien aconseguit arribar a Empúries. Els haurien detingut per ser considerats immigrants il·legals, però fa dos mil·lennis i mig les nostres fronteres no existien.