La carta més difícil del Joan: quan el perdó per una agressió sexual és possible

Quan tenia 15 anys, al Joan el va denunciar una familiar de la seva mateixa edat per haver-li fet tocaments en parts íntimes sense el seu consentiment. Ell negava els fets. El testimoni de la víctima va ser tan clar i inapel·lable que la justícia li va donar la raó. Al Joan el van deixar en llibertat vigilada sota la supervisió d’un equip especialitzat. Amb el temps, i la teràpia, el Joan va acabar per reconèixer el que havia fet. La seva mare també va patir: no només va veure trencada la relació amb la seva família, sinó que l’ansietat que li va produir aquest succés la va portar a haver de rebre tractament en un centre de salut mental.

Mesos després d’assumir el que havia passat, el Joan va voler fer un pas més. Va demanar reunir-se amb la seva víctima per demanar-li perdó, un treball que coordinen els equips de mediació de Justícia i que pot ser important per als dos processos de reparació. Però ella va decidir que no volia saber res d’ell. Llavors el Joan va optar per escriure-li una carta. Els que el van veure enfrontant-se a la pàgina en blanc encara avui recorden les seves suors. No sabia ni per on començar. No sabia què dir.

En la mateixa època un altre jove va ser condemnat per violència sexual. El Biel tenia 14 anys, era monitor i va abusar d’una nena i d’un nen de 7 i 8 anys en una entitat a la qual els tres pertanyien. Tots dos el van denunciar i un jutge li va imposar mesures cautelars, acusat de dos abusos sexuals. Com el Joan i altres en la mateixa situació, negava per activa i per passiva el que havia passat. La seva mare el recolzava, creient a cegues la mentida que li explicava el seu fill.

Però en una de les tantes sessions de teràpia, el Biel va explicar la seva història. Va recordar que de molt petit havia sigut víctima d’assetjament escolar. Que amb prou feines tenia amics i que l’havien marginat. I llavors va connectar amb els delictes que havia comès i els va reconèixer. Va plorar molt. I allà va ser quan va començar la seva reinserció. Després, ho va confessar a la seva mare i a la seva advocada, que va acabar pactant amb la víctima mentre el Biel assumia que el delicte havia existit. No hi va haver judici, i els nens no van haver de passar pel mal tràngol d’explicar els abusos una altra vegada.

Després va venir la segona part de la teràpia. El Biel va entendre que va abusar d’aquells nens perquè necessitava deixar de sentir-se menystingut, volia tenir el poder, i el dominava exercint el maltractament contra altres que eren més vulnerables que ell. També va detectar certes tendències pedòfiles, i per això va demanar una pròrroga de sis mesos més a l’acabar el tractament. Va aprendre a controlar els seus impulsos, a entendre quines eren les seves reaccions. I va seguir la teràpia en un centre de salut mental d’adults, amb diversos telèfons de serveis contra la pederàstia sota el braç per si alguna vegada tornava a sentir aquests impulsos.

Notícies relacionades

Els delictes sexuals comesos per menors es dupliquen en cinc anys: ¿què està passant?

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

El Joan, per la seva banda, va acabar per escriure la carta. Primer tan sols parlava de com li havia canviat la vida tot allò. Al final li van sortir vuit pàgines, escrites a mà, en què empatitza amb les conseqüències que ha patit ella i li demana perdó. Ell va seguir amb la seva vida. Va acabar els estudis, va trobar una feina i va començar a pensar a independitzar-se, tot i que els preus del lloguer l’hi posen molt difícil. Fa poques setmanes es va fer la màgia. La víctima, i la resta de la seva família amb qui havia trencat relació, acceptaven retrobar-se amb ell i amb la seva mare. Li va entregar la carta que tant li havia costat escriure. I li va demanar perdó.

«Tancant-los i tirant la clau al mar no aconseguim res. La societat ha d’entendre que amb aquests nens la reinserció existeix. És possible que un nen que agredeix sexualment no sigui un violador de gran», resumeix una font del sistema penal.