Dones que es cuiden dels seus pares: «Renunciem a tot i se’ns deixa soles»

La conseqüència d’aquesta situació és que les cuidadores no professionals tenen un desgast emocional i físic, segons relaten dues dones que es cuiden o s’han cuidat dels seus familiars, el Dia Nacional de la Conciliació, a EL PERIÓDICO.

«El sistema no contempla la vellesa i et trobes sola»

«El sistema no contempla la vellesa i et trobes sola»Marta Torruella. 63 anys

Marta Torruella (63 anys, Barcelona) fa pràcticament tota la vida que és cuidadora. Quan tenia 8 anys, la seva mare va patir un aneurisma que la va deixar sense mobilitat en mitja part del cos. I, dels 38 als 86 anys, va viure prostrada en una butaca, fins que va morir. «És molt dur i afecta tots els membres de la família», rememora. A més, el seu pare va tenir, durant els vuit últims anys de la seva vida, parkinson, i ara la seva sogra té Alzheimer. Com que ja no reconeix els membres de la família i van veure que «necessitava cures» que se’ls «escapaven de les mans», ha sigut ingressada en una residència. 

No obstant, durant tres anys va viure a casa de la Marta perquè consideraven que era la millor manera d’atendre-la en el seu estat degeneratiu. «Però va ser molt dur i esgotador conviure amb una persona que has d’ajudar en tot i que contínuament pregunta les coses perquè no les recorda».

A més, la Marta havia sigut la cuidadora principal dels seus pares perquè, tot i que té cinc germans, li ve de «fàbrica» ocupar-se dels altres, fins al punt que ha fet de les cures «una part essencial» de la seva vida. En l’inici de la seva carrera professional, era secretària de direcció però la van acomiadar amb 51 anys. Com que els seus pares la necessitaven, va decidir no buscar cap altra feina, dedicar-se a ajudar els seus progenitors i fundar l’oenagé Associació de Cuidadors Familiars.

Abans del seu retir forçós havia de fer «malabarismes» per compatibilitzar la feina, la seva pròpia família i la cura de la seva mare. «Anava al migdia a donar-li menjar, tornava a la feina, tornava una altra vegada a donar-li el sopar, no podia amb tot, era molt difícil», rememora. A més «deixava una mica de costat» la seva pròpia família «perquè prioritzava» la seva mare i tenia l’ajuda del seu marit a la seva pròpia casa. Fins i tot, en alguna ocasió, no se’n va anar de vacances amb la seva família perquè «el primer» era la seva mare. 

La Marta assegura que cuidar-se d’un fill és «meravellós i alegre, tot i que hi hagi nits que no pots dormir», mentre que cuidar-se de persones grans i malaltes «desanima molt perquè veus que no hi ha recursos enlloc, tot ho has de sufragar tu, cosa que et desanima molt perquè t’adones que el sistema no contempla la vellesa i et trobes sola». 

«No tinc pràcticament vida pròpia»

«No tinc pràcticament vida pròpia»Isabel Alzola. 54 anys 

Isabel Alzola té 54 anys i des de fa set anys està centrada en la cura de la seva mare, María Ángeles Vercher, que té Alzheimer i diabetis tipus 1, per la qual cosa ha d’estar molt pendent de la seva alimentació i de subministrar-li la insulina. La Isabel tenia una feina a mitja jornada com a educadora però va haver de demanar una excedència per cuidar-se de la seva mare i, de moment, no veu possible reincorporar-se al mercat laboral.

La part bona de la seva situació és que viu amb la seva mare, no té marit ni fills, per la qual cosa no s’ha de desplaçar diàriament fins a casa seva. Però l’altra cara de la moneda és la intensa «soledat» que sent perquè «si cuides amb altres persones que t’ajuden, és més suportable, hi interacciones, però cuidar en soledat i amb una persona en qui no pots descarregar la teva frustració i amb qui sempre has d’estar amb bona cara, és molt dur».

La seva situació ha millorat des que han contractat una professional que viu a casa seva, però com que té lliure totes les tardes la Isabel encara disposa «de poc temps» per a ella. «Jo segueixo centrada en la cura», relata i rememora els temps en què ajudar set dies a la setmana, 24 hores al dia, la seva mare li impedia fins i tot anar al metge quan tenia una malaltia. «Pràcticament no he tingut vida, no podia veure els meus amics ni podia fer activitats tan simples com anar a la perruqueria», explica.

Corresponsabilitat

Les cures són ara més suportables però com que paguen aquesta persona íntegrament amb la pensió de la seva mare, la Isabel no treballa i no tenen altres ajudes econòmiques, amb prou feines els queden diners per a cap extra. «Tenim per pagar l’alimentació, la llum, l’aigua, la calefacció i poc més, no podem anar a restaurants i de vacances només podem anar al poble de la meva mare», lamenta.

Notícies relacionades

Resistir a la indiferència

¿Qui ha de pagar la factura del caos climàtic?

Així mateix, remarca que ara que comparteix les cures amb una professional ha sigut més conscient que «no hauria de ser la família qui es cuida exclusivament de la persona gran». «La família ha d’acompanyar-los, fer passejos amb ells o passar moments junts, però el treball fonamental hauria de ser exercit per professionals», opina.

Per «suportar» millor la situació, acudeix de tant en tant als tallers que faCiutadanes, un servei de la Fundació Dones de suport integral a cuidadores, que l’ajuda «al saber que hi ha persones que estan passant pel mateix i les seves estratègies per seguir endavant». I també l’anima que la seva mare reconegui que sense la seva ajuda, «no estaria viva».